La cavalleria comportava diversos perills, als quals havia d'aprendre a enfrontar-se el cavaller que volgués tenir èxit.
En primer lloc, cal no oblidar que al cavaller, ficat dins d'una estructura de ferro que podia pesar uns 30 kg., li era ben
difícil de moure's i fins i tot de respirar. Allà dins tenia calor, a més a més sentia l'olor d'oli que havien fet servir per mantenir el metall en bon estat i l'embafava la seva pròpia suor.Per si amb això no en tenia prou, amb aquell casc que portava el seu camp de visió era molt limitat, i, quan el sol li venia de cara, la llum l'
encegava del tot. A sobre, no hi sentia bé perquè el casc només disposava d'uns foradets al costat de l'orella.Per postres, les armadures acostumaven a ser cares, tan cares que de vegades no se les podien comprar. Al pobre Esbert de Claramunt, per exemple, la seva pobresa li costà la vida.
Hi havia també el perill de les
caigudes del cavall (Tingueu en compte que un cavall de guerra era molt més gros que un de normal). El cavaller ha d'aprendre a caure bé del cavall, perquè un cavaller caigut serà un cavaller vençut: amb el pes de l'armadura no podrà aixecar-se i els soldats enemics estaran esperant aquest moment per assassinar-lo.Per això sempre hi ha escuders al voltant del seu cavaller, que l'ajudaran a posar-se dret de seguida si cau.
Si cau malament, al cavaller li poden passar diverses
desgràcies: si li cau el cavall a sobre (cosa bastant fàcil), es mor. Com a mínim, es pot trencar una cama. O es pot ferir: aleshores la sang, es pot barrejar amb la femta de l'animal i el cavaller agafarà el tètanus (la veritat és que molts cavallers van morir d'aquesta malatia).Per acabar-ho d'adobar, el
perill de rebre una ferida és constant. N'hi ha exemples terribles, i d'altres de ben còmics.