Les lletres de batalla que va escriure i rebre Joanot Martorell han estat editades al final de l'edició del Tirant lo Blanc
publicada per Martí de Riquer (Barcelona: Ariel, 1979; 1ª edició, 1969). Hi ha les 14
lletres de batalla intercanviades amb Joan de Monpalau per l'afer amb Damiata, la germana
de Joanot amb qui el seu cosí Joan de Monpalau havia promès de casar-se en secret, però
sense arribar mai a celebrar el matrimoni autèntic. La lletra de requesta a batalla a
ultrança de Martorell a Perot Mercader. La requesta de batalla de Jaume Ripoll a Joanot
Martorell i la resposta d'aquest darrer. Els deseiximents de Martorell contra Gonçalbo
d'Íxer, comanador de Muntalbà, amb la requesta de batalla a ultrança, les lletres
intercanviades posteriorment i la lletra que Martorell féu penjar en alguns indrets de la
ciutat.
L'afer amb
Joan de Monpalau ha estat resumit així per Martí de Riquer a la Història de la literatura
catalana: Joanot Martorell obre la correspondència i comença recordant a l'altre
que, degut al parentiu entre ells existent, "tota hora que vós veníeu a la casa de
mon pare, e ara mia, confiant que veníeu com a parent e amic, totes les portes vos eren
obertes, sens que negú de nosaltres no es guardava gens de vós, ni es poguera pensar que
vós pensàsseu ni fésseu nenguna vergonya ni maldat vers nosaltres ni a la nostra
casa". Però, "vós, anant e venint a la nostra casa a tota vostra requesta
proferís [vàreu prometre] e ab sagrament juràs de pendre ma germana Damiata per muller,
e desposar-la dins fort breu temps, la qual cosa fins ací no haveu feta, abans en lo mig
temps, practicant vós en la nostra casa, sots color de prometença, ab sagrament per vós
fet de pendre ma germana per muller, e confiant la dita ma germana de l'amistat e
parentesc..., com a robador de la honor de la dita ma germana e mia, haveu deshonestament
tacada e deshonrada incessant la dita ma germana". Com que "tal maldat e
desllealtat" no pot restar sense càstig, Martorell el repta a batalla a ultrança
davant d'un jutge imparcial que permeti que la batalla duri fins que un dels dos resti
mort o vençut.
En les seves respostes, Joan de Monpalau nega que hagués donat paraula
de casament a Damiata, però mai no nega una altra de les acusacions de Martorell: que
l'hagués "deshonestament tacada e deshonrada", amb la qual cosa l'honor de la
noia quedava fortament malmès.
La batalla a ultrança no s'arribà a celebrar mai. L'afer es va
resoldre amb el pagament d'uns diners de Joan de Monpalau a Damiata Martorell.
Retorn a l'inici 