Carmesina s'adreça a la Viuda Reposada, la seva antiga dida, i es plany del seu amor per Tirant així:

E si em demanes de qui tinc querella, sol de les lleis humanes, les quals ab gran enveja en aquest cas me llunyen d'aquell que justament me pensava que devia amar (...). (Citem segons l'edició de Martí de Riquer, Barcelona, 1979).

A les Lamentacions de Mirra de Corella, Mirra acaba per confessar a la seva dida que està enamorada del seu pare. Introdueix la seva confessió així:

Demanes-me de qui tinc querella: sols de les lleis humanes, les quals ab gran enveja  me llunyen d'aquell a qui natura, ab molt estret grau, m'acosta.