Diu Andròmaca, que ofereix a Astínax les llàgrimes que li han quedat de plorar Hèctor:

O fill meu, reb los amorosos besars meus e los plors dolorosos ab los meus cabells arrancats del cap, e com seràs ple e sadoll de mi, hix a carrera al teu pare (...) Ay fill meu, reb altra vegada aquests cabells e pren aquestes làgrimes, e tot quant te done és romàs del cors mort del teu pare. Reb los besars que·t don per tal que·ls dónes de part mia al teu pare.

I continua Andròmaca:

(...) car llavors la mort és desijada, com la persona mor sens paor de morir (...)

I encara:

E lexa la tua vestidura, per consolació e solaç, a la tua mare. Aquesta vestidura ha toquat lo sepulcre del meu marit, lavors com yo miserable te amaguí dins lo moniment. E tot quant està amagat de la çendra del dit sepulcre en aquesta vestidura cerquaré e scodrinyaré ab la mia cara, lavant la dita gonella ab les mies làgrimes.