TIRANT
ÉS CONVIDAT PER PLAERDEMAVIDA A CONTEMPLAR EL BANY DE LA PRINCESA
Quan fou nit fosca, Tirant vingué
a la cambra de la duquessa. Mentre l'emperador sopava amb les dames, Plaerdemavida, molt
alegre, entrà a la cambra, i agafà Tirant de la mà i se l'emportà. Tirant anava vestit
amb gipó de setí carmesí,
abrigat amb una capa i amb una espasa a la mà. I Plaerdemavida el posà dins el
recambró, on hi havia una gran caixa amb un forat, que hi havien fet perquè pogués
respirar. Allí, davant de la caixa, havien preparat el bany.
Després que hagueren sopat, les
dames dansaren amb els galants cavallers, però, quan veieren que Tirant no hi era,
deixaren de dansar. L'emperador es retirà a la seva cambra i les donzelles se n'anaren i
acompanyaren la princesa al seu recambró, on era Tirant, i la hi deixaren sola,
únicament amb aquelles qui l'havien de servir. Plaerdemavida, amb l'excusa de treure una
tovallola prima de lli per al bany, obrí la caixa i la deixà una mica oberta i hi posà
roba per sobre, perquè cap de les altres donzelles no ho veiessin. La princesa es
començà a despullar. Plaerdemavida li havia preparat el lloc en dret de la caixa, de tal
manera que Tirant la podia veure molt bé. I quan ella restà tota nua, Plaerdemavida
agafà una candela encesa per satisfer Tirant i, mirant-li tot el seu cos i
resseguint-l'hi pam a pam, li deia:
-A fe meva, senyora, si Tirant fos
ací, si us tocava amb les seves mans com jo faig, jo penso que ell s'ho estimaria més
que si el feien senyor del reialme de França.
-No t'ho creguis, això -digué la
princesa-, que ell més s'estimaria ésser rei que no tocar-me així com tu fas.
-Oh, Tirant
senyor, i on sou vós ara? Com és que no sou ací prop perquè poguéssiu veure i
tocar la cosa que més estimeu en aquest món i en l'altre? Mira, senyor Tirant, vet ací
els cabells de la senyora princesa: jo els beso en nom teu, que ets, dels cavallers del
món, el millor. Vet ací els ulls i la boca: jo la beso per tu. Vet ací les seves cristal·lines mamelles, cadascuna de les quals jo tinc en una mà: les
beso per tu: mira com són
menudes, dures, blanques i llises. Mira, Tirant, vet ací el seu ventre, les cuixes i el secret. Oh, trista de mi,
que, si fos home, ací voldria acabar els meus darrers dies! Oh, Tirant, on ets tu ara?
Per què no véns a mi, quan tan piadosament et crido? Les mans de Tirant són dignes de
tocar ací on jo toco, i un altre no, perquè amb aquesta degustació no hi ha ningú que
no s'hi volgués ofegar.
Tirant mirava tot això i hi
trobava el més gran plaer del món per la molta gràcia amb què Plaerdemavida ho deia, i
li venien fortes temptacions de voler eixir de la caixa.
Després d'haver estat una estona
així, fent broma, la princesa entrà al bany i digué a Plaerdemavida que es despullés i
que entrés al bany amb ella.
-No ho faré sinó, amb una
condició.
-Quina serà? -digué la princesa.
Respongué Plaerdemavida:
-Que comporteu que Tirant estigui
una hora al vostre llit i que vós hi sigueu.
-Calla, que ets folla! -digué la
princesa.
-Senyora, feu-me el gran favor de
dir-me, si una nit Tirant vingués ací, que cap de nosaltres no ho sabés, i el
trobéssiu al vostre costat, què diríeu?
-Què li hauria de dir? -digué la
princesa-. Li pregaria que se n'anés i, si no se'n volia anar, abans decidiria callar que
ésser difamada.
-A fe meva, senyora -digué
Plaerdemavida-, així ho faria jo.
I estant en aquestes raons, entrà
la Viuda Reposada i la princesa la pregà que es banyés amb ella. La Viuda es despullà
del tot i es quedà en mitges vermelles i amb una còfia de lli al cap. Si bé ella encara
tenia un bell i ben proporcionat cos, les mitges vermelles i la còfia al cap la
desfavorien tant que semblava que fos un diable. Certament, qualsevol dona o donzella que
amb aquesta indumentària us mireu, us semblarà molt lletja per gentil que sigui.
Acabat el
bany, portaren a la princesa la ol·lació, que consistí en un parell de perdius amb malvasia de Càndia
i després una dotzena d'ous amb sucre i canyella. Després es posà al llit per dormir.
La Viuda se n'anà a la seva
cambra amb les altres donzelles, menys dues que dormien al recambró. Quan totes
s'adormiren, Plaerdemavida es llevà del llit i, en camisa, tragué Tirant de la caixa i el féu despullar
silenciosament, perquè cap d'elles no ho sentís. I a Tirant, tot el cor, les mans i els
peus li tremolaven.
-Què és això? -digué
Plaerdemavida-. No hi ha home al món que sigui valent en armes que no sigui temorós
entre dones. En les batalles no teniu por de ningú i ací tremoleu per la vista d'una
sola donzella? No temeu res, perquè jo seré tothora amb vós i no me'n separaré.
-Per la fe que dec a Nostre Senyor
Déu, jo estaria més content d'entrar en lliça, en camp clos a tota ultrança, amb deu
cavallers, que no pas d'emprendre un semblant acte. (...)