COM TIRANT FOU FERIT AL COR AMB UNA FLETXA QUE LI  DISPARÀ LA DEESSA VENUS PERQUÈ MIRAVA LA FILLA DE L'EMPERADOR

Mentre l'Emperador deia tals o semblants paraules, les orelles de Tirant estaven atentes a les paraules, però els ulls, d'altra part, contemplaven la gran bellesa de Carmesina. I per la forta calor que feia, perquè havia estat amb les finestres tancades, Carmesina estava mig descordada, mostrant als pits dues pomes de paradís que cristal·lines semblaven, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que en endavant no trobaren la porta per on eixir, i foren empresonats per sempre sota el poder d'una persona lliure, fins que la mort dels dos els separà. Mes us puc ben dir, certament, que els ulls de Tirant mai no havien rebut un aliment semblant, malgrat que s'hagués vist molts honors i satisfaccions, com fou aquest, únic, de veure la infanta. L'emperador agafà la seva filla Carmesina de la mà i la tragué fora d'aquella cambra. I el capità agafà l'emperadriu pel braç i entraren en una altra cambra molt ben emparamentada, tot a l'entorn de la qual s'historiaven els amors següents: de Floris i de Blancaflor, de Tisbe i de Píram, d'Enees i de Dido, de Tristany i d'Isolda, i de la reina Ginebra i de Lançalot, i de molts altres, els amors dels quals havien estat molt ben representants en aquella subtil i artificial pintura. I Tirant digué a Ricard:

-No hauria cregut mai que en aquesta terra hi hagués  coses tan admirables com les que ara veig.

I ho deia més per la gran bellesa de la infanta, però aquell no ho entengué.

Tirant demanà llicència a tothom i se n'anà a la posada, entrà en una cambra i posà el cap sobre un coixí, als peus del llit. No tardaren gaire a venir-li a dir si volia dinar. Tirant digué que no, que tenia mal de cap. Però ell estava ferit per aquella passió que a molts enganya. Diafebus, que veié que Tirant no eixia, entrà a la cambra, i li digué:

-Capità senyor, us prego, pel meu amor, que em digueu el vostre mal quin és, car, si podré donar-vos algun remei, ho faré de molt bona voluntat.

- Cosí meu -digué Tirant-, el meu mal, de moment, no necessiteu saber-lo. I jo no tinc altre mal sinó que l'aire de la mar m'ha trastornat tot.

-Oh, capità!, I us voleu amagar de mi, que he estat l'arxiu de tots quants mals i béns heu tingut, i ara, per tan poca cosa, em bandegeu dels vostres secrets? Digueu-m'ho, per pietat, i no em vulgueu amagar res que us afecti.

-No vulgueu turmentar-me més -digué Tirant-, que mai no he sentit un mal tan greu com el que ara sento, que ben aviat em portarà a una mort miserable o una glòria reposada si la fortuna no m'és contrària, car la fi de totes aquestes coses és el dolor, ja que l'amor comporta sempre l'amargor.

I, de vergonya, es girà de l'altra part, car no gosà mirar Diafebus a la cara, i no li pogué eixir altra paraula de la boca sinó que digué:

-Jo amo.

Acabant-ho de dir, els seus ulls destil·laren vives llàgrimes mesclades amb singlots i sospirs. Diafebus, veient el vergonyós comportament de Tirant,  conegué la causa per la qual Tirant reprenia tots els del seu llinatge, i fins i tot aquells amb qui tenia amistat, quan venia al cas que parlaven d'amor. Ell els deia: "Sou ben folls tots aquells qui estimeu. No teniu vergonya de privar-vos de la llibertat i de posar-la a mans del vostre enemic, que abans us deixarà morir que tenir-vos pietat?", i així es burlava de tots. Però jo veig ara que ell ha caigut en el parany, per resistir al qual, no és suficient tota la força humana.

Diafebus el consola dient-li que no se sorprengui del que li passa, car com  digué Aristòtil, estimar és la cosa més natural del món. També li diu que procuri no exterioritzar els sentiments, perquè les adversitats s'han d'afrontar amb coratge, i encara més ho ha de fer un cavaller. A partir d'ara, Diafebus serà el confident i el mitjancer de Tirant en aquesta passió. Malgrat les recomanacions de l'amic, Tirant no aconsegueix de posar remei al seu dolor així que durant el dinar de benvinguda, tothom s'estranya del comportament d'aquell estranger, que llagrimeja i no tasta el menjar. Tirant  manifesta una profunda malenconia.  Diafebus intenta posar remei a la situació i s'entrevista immediatament amb Carmesina, per intercedir a favor de Tirant.   Amb l'hàbil parleria de Diafebus, la infanta,  que ja s'havia fixat en Tirant, resta definitivament corpresa per ell. Carmesina confessa el seu enamorament, més d'oïdes que de vista, a Estefania, donzella i cosina seva, la qual farà de confident i alcavota. Comença un joc de cortesies entre els enamorats, els primers intercanvis de regals i de penyores amoroses.

I també s'inicien els preparatius per a la guerra contra els turcs.  Es reuneix el consell imperial i esclaten també els primers conflictes i  sedicions entre els barons grecs. El cavaller Montsalvat s'oposa a la capitania de Tirant i afavoreix el duc de Macedònia (cunyat de l'emperador, per segones noces de la seva germana, i padrastre d'Estefania), però tant   l'emperador com Carmesina, que, a proposta de Tirant ha deixat de ser anomenada infanta per prendre el títol de princesa, en fan una abrandada defensa. La princesa parla confidencialment amb Tirant i l'adverteix que es malfiï del duc de Macedònia, sobre el qual requeien sospites que havia estat culpable de la mort de l'hereu de l'imperi tallant-li en plena batalla les corretges del bacinet.