COM TIRANT VENCÉ LA BATALLA I PER FORÇA D'ARMES ENTRÀ AL CASTELL

(...) La reina digué a la princesa:

-Senyora, vet ací el vostre benaventurat, que la majestat vostra tant desitja. Que la vostra mercè li faci bona companyia, tal com s'espera de vostra excel·lència, car no ignoreu quants mals i sofriments ha passat per atènyer la felicitat del vostre amor. Feu sàviament, car sou la discreció del món, que el vostre marit és. I no pensi la majestat vostra sinó en el present, que l'esdevenidor s'ignora quin serà.

Respongué la princesa:

-Germana falsa, no creia jo que mai fos així traïda per vós, Però tinc confiança de la gran virtut del meu senyor Tirant, que suplirà la vostra gran falta.

I no penseu que durant aquest parlament Tirant estigués ociós, sinó que les seves mans usaven de llur ofici. La reina els deixà estar, i se n'anà a dormir en un llit de repòs que hi havia a la cambra. Quan la reina se n'hagué anat, la princesa adreçà les paraules a Tirant, que enduria el combat, i donà principi a tals paraules:

-Mon senyor Tirant, no canvieu en adolorida pena l'esperança de tanta glòria con ha estat atènyer la vostra desitjada vista. Reposeu-vos, senyor, i no vulgueu usar de la vostra bel·licosa força, que les forces d'una delicada donzella no són suficients per a resistir a semblant cavaller. No em tracteu, per vostra gentilesa, d'aquesta manera. Els combats d'amor no han d'endurir-se; no s'atenyen amb força, sinó amb enginyosos afalacs i dolços enganys. Deixeu l'obstinació, senyor; no sigueu cruel; no penseu que això sigui camp ni lliça d'infidels; no vulgueu vèncer aquella que és vençuda per vostra benvolença: cavaller us mostrareu damunt l'abnadonada donzella. Cediu-me part de la vostra virilitat perquè us pugui resistir. Ai, senyor! I com us pot agradar cosa forçada? Ai! I l'amor us pot consentir que feu mal a la cosa estimada? Senyor, deteniu-vos, per vostra virtut i acostumada noblesa. Mireu, desgraciada! Que les armes d'amor no han de tallar, ni han de rompre's, ni ha de ferir l'enamorada llança! Tingueu pietat, tingueu compassió d'aquesta sola donzella! Ai cruel, fals cavaller! Cridaré! Mireu, que vull cridar! Senyor Tirant, no tindreu pietat de mi? No sou Tirant! Trista de mi! És això el que jo tant desitjava? Oh, esperança de la meva vida, vet ací la teva princesa morta!

I no us penseu que, per les piadoses paraules de la princesa, Tirant s'estigués de fer la seva feina, car en poc temps Tirant va vèncer la batalla delitosa i la princesa reté les armes i, esmortida, s'abandonà. Tirant es llevà cuitadament del llit pensant que l'havia morta, i anà a cridar la reina que vingués a ajudar-lo.

La reina es llevà immediatament, agafà una ampolla d'aigua-ros i posà-li'n per la cara i li fregà els polsos, i així recobrà el sentit (...)