EL COMBAT AMB EL SENYOR DE LES VILESERMES PEL FERMALL DE LA BELLA AGNÈS

Al cap de pocs dies, senyor, s'esdevingué que la majestat del senyor rei i de la senyora reina eren enmig de la praderia, prop del riu, amb gran distracció, dansant i fent molta festa. I  hi havia allí una parenta de la Reina anomenada la bella Agnès, filla del duc de Berrí, que és la més agraciada donzella que jo hagi vist mai. És veritat que la Reina les sobrepassa totes en bellesa, gràcia i gentil parlar, que és afable amb tothom, de moltíssima honestedat, i la dona més generosa que jo hagi vist mai, per bé que la majoria de les dones són avares per natura. Aquesta elegant dama, si bé portava vestits que valien el preu d'una ciutat,  no pensava sinó a donar-los, així com les joies i les altres coses que ella tingués: de tan gentil condició era! Senyor, aquesta bella Agnès portava aquell dia un fermall molt bell al pit i, acabades les danses, en presència del rei i de la reina i de tots els cavallers, Tirant s'acostà a la gentil dama i, agenollant-se, donà principi a aquest parlament:

-Pel coneixement que tinc, senyora, de la vostra gran vàlua, tant en llinatge com en molta bellesa, gràcia i saber, com en totes aquelles altres virtuts que es deixen reconèixer en un cos més angèlic que humà, molt us desitjo servir. I consideraria que em faríeu una gran gràcia, si la mercè vostra em volgués donar aquest fermall que porteu al pit. I si la vostra benigna mercè me l'atorgarà, jo l'accepto, i el portaré de grat per honrar-vos i servir-vos, prometent i jurant sobre l'altar i per l'orde de cavalleria, de combatre un cavaller a peu o a cavall a tota ultrança, armat o desarmat, de la millor manera que ell ho sabrà divisar.

-Ah! Maria Santíssima! -digué la bella Agnès-. I per una cosa tan ridícula i de tan poc valor voleu entrar en camp clos a tota ultrança, no tement els perills de la mort ni el dany que se'n podria esdevenir? Però, perquè no sigui represa per dones ni donzelles, ni pels bons cavallers dignes d'honor, jo us ho consentiré de bon grat en presència del senyor rei i de la senyora reina, perquè no perdeu el premi del bon obrar ni de l'orde de cavalleria. Preneu el fermall amb les vostres mans.

Tirant estigué molt content de la resposta de la bella Agnès. I, com que el fermall estava fixat amb la cordonera del brial, de tal manera que no es podia treure si ella no era descordada, Tirant, descordant-la, per força li havia de tocar els pits amb les mans. Tirant prengué el fermall amb la mà i besà. Després s'agenollà i digué:

-Us dono infinites gràcies, senyora, pel gran do que m'haveu donat, car més me l'estimo que si m'haguéssiu dat tot el reialme de França. I prometo a Déu que, qui em prendrà el fermall, el seu cos em deixarà.

I se'l posà al cap, en un bonet que portava.

El dia següent, mentre el rei era a missa, vingué un cavaller francès, el qual s'anomenava el senyor de les Vilesermes, valentíssim i molt expert en armes, i digué a Tirant tals paraules:

-Cavaller, sigueu d'on sigueu, heu tingut massa atreviment de tocar un cos glorificat com és el de la bella Agnès, i cap cavaller del món no féu mai una petició tan desgraciada. Per la qual cosa, esteu obligat a donar-me el fermall de grat o per força, perquè jo l'he de tenir per dret, ja que des de la meva adolescència fins ara he estimat, servit i venerat aquesta senyora, que és mereixedora de tots els béns que hi ha al món. I quant que la glòria és meva -perquè jo me l'he sabuda guanyar amb tots els meus innombrables esforços, contrarietats i preocupacions-, jo sóc qui he de cobrar el premi del temps de la meva joventut, part de la qual he perdut per servir la seva mercè. I si no voldreu donar-me'l, la vostra vida serà de poca durada. Doneu-me'l en pau, abans que no s'esdevingui més mal.

-Em seria una gran ofensa -digué Tirant-, que jo donés el que m'ha estat donat liberalment i que he deslligat amb les meves mans, a més de la promesa, la fe i el jurament que jo he fet. Bé seria tingut pel més vil i abatut cavaller que mai hagués nascut al món, o que encara hagués de néixer; i, si jo feia una cosa semblant, m'haurien de posar sobre el cap un bacinet ple de foc. Tanmateix, cavaller, vós demostreu, amb el vostre mal parlar, tenir massa supèrbia, i caldrà que us la faci abaixar.

El cavaller féu del gest de voler-li prendre el fermall; però Tirant fou llest i es tragué una copagorja que portava, i a l'acte tots els altres cavallers  s'escometeren. I allí es produí entre ells una brega civil, però, abans que fossin descompartits, n'hi moriren dotze, entre cavallers i gentilhomes. La reina, que era més a prop d'ells, sentí l'enrenou i la cridòria que la gent feia, es posà enmig dels cavallers i els descompartí, els uns dels altres. I jo us en puc donar ben bé notícia, perquè vaig ser ferit amb quatre cops, i també molts d'altres, perquè em fessin companyia. (...)

Però la disputa no va acabar aquí, sinó que Tirant i el senyor de les Vilesermes es reptaren a mort amb lletres de batalla. Van cercar un rei d'armes i un jutge per al cruel combat, que s'havia de fer amb les armes  divisades (és a dir, triades) pel senyor de les Vilesermes:

-Jo diviso que la batalla es faci a peu, amb camises de tela de França, amb sengles targes de paper i amb un barretet de flors al cap, sense cap altra vestimenta. Les armes ofensives, sengles coltellines genoveses, tallant cadascuna a dues parts i amb les puntes ben agudes, de llargària de dos pams i mig, cana de Montpeller. D'aquesta manera el combatré a tota ultrança. I estic admirat de vós, rei d'armes, com feu de la concòrdia discòrdia. Nosaltres estem d'acord en la nostra batalla i em parleu de pau.

-Al que jo he dit -digué el rei d'armes-, hi estic obligat pel meu ofici: a no voler la mort del cavaller que d'honor sigui.

-I jo celebro -digué el rei d'armes- que estigueu d'acord. Anem a aconseguir les armes i tot allò que hàgim de menester abans que es faci de nit.

Immediatament tots dos anaren a comprar les coltellines i les feren esmolar molt bé, i feren fer les puntes molt agudes. I trobaren roba de tela de França i de seguida feren tallar i cosir les camises, i les van fer fer una mica llargues, però les mànigues curtes fins al colze, perquè no els fessin nosa en combatre. Després aconseguiren un full de paper i el partiren pel mig, i de cada meitat feren una tarja a manera d'adarga. Mireu quanta defensa podia fer mig full de paper! (...)

Després del jurament digué el cavaller a Tirant:

-Preneu les armes que voldreu i, aquelles que vós deixareu, amb aquelles jo entraré al camp.

-No -digué Tirant-. Vós les haveu obtingudes i en nom vostre han vingut. Preneu vós primer, que sou el requeridor, i jo prendr´´e després.

Els cavallers estigueren altercant per punt d'honor. El jutge, per acabar amb la tossuderia, prengué les armes: les unes, les posà a la part dreta, i les altres a l'esquerra. Prengué dues palles, l'una llarga i l'altra curta. Digué el jutge:

-Qui prendrà la més llarga, que prengui les armes de mà dreta i, qui prendrà la curta, les armes de mà esquerra.

Quan cadascú hagué pres les seves armes, en un moment es despullaren del tot i es vestiren les camises doloroses, que  bé podrien dir-se cilicis d'amargor. El jutge féu ratlles al camp i posà l'un en una ratlla i l'altre en l'altra, i els manà que no es moguessin fins que ell ho digués.(...)

El jutge pujà en un del cadafal de branques que s'havia fet, i digué cridant:

L'un anà envers l'altre com a homes rabiosos. Durant els primers cops que es donaren, el cavaller francès portava la coltellina per sobre el cap i Tirant la portava per sobre el pit. Quan foren a prop l'un de l'altre, el cavaller francès donà un fort cop a Tirant per mig del cap, però aquest l'hi rebaté i es féu enrere i, de revés, li donà un cop sobre l'orella i, tanta carn com li arrencà, tanta li'n  féu caure sobre les espatlles, que gairebé se li veia el cervell. L'altre donà una coltellada a Tirant enmig de la cuixa, la qual li badà ben bé un pam. I a l'instant, li'n donà una altra al braç esquerre, que li arribà fins a l'os. I tots dos combatien tan asprament que era cosa d'espant. I estaven tan a prop que, a cada cop que es donaven, es treien tanta sang que qui els veiés les cruels ferides que l'un i l'altre tenien, se n'havia de compadir, que totes les camises s'havien tornat vermelles de tanta sang com perdien. Tristes de les mares que els havien parits! I Jerusalem deia sovint al jutge si volia que els fes abandonar la batalla, però el cruel jutge responia:

Jo bé crec que en aquell cas cadascú s'hauria estimat més la pau que no la guerra. Però, així com aquells qui eren valentíssims cavallers   i de gran coratge, es combatien contínuament sense tenir-se pietat de cap mena. Finalment, quan Tirant ja es veia prop de la mort per la molta sang que perdia, s'acostà tant com pogué envers l'altre i li clavà la coltellina de punta al pit esquerre en dret del cor. I l'altre li donà una gran coltellada sobre el cap, que li féu perdre la vista dels ulls. I Tirant  caigué a terra primer que l'altre. I si el francès s'hagués pogut sostenir quan Tirant  caigué, ell l'hauria pogut ben bé matar si hagués volgut. Però ell no tingué tanta virtut que no caigués d'immediat, mort, a terra.

Quan el jutge veié estar els cavallers tan pacíficament, davallà del cadafal i s'acostà a ells, i els digué:

-A fe meva, vosaltres heu actuat com a bons cavallers, dignes de molta honor. Ningú no us podrà inculpar.

I els senyà dues vegades a cadascú. I agafà dos trossos de bastó i en féu creus, i les posà sobre els cossos, i digué:

-Encara veig que Tirant té els ulls una mica oberts, però, si no és mort, li'n falta poc. Ara, Jerusalem, jo us demano que us quedeu aquí per guardar aquests cossos i jo aniré a la cort per exposar-ho al rei i als jutges del camp, com s'ha de fer segons el dret.

Tirant no va morir, sinó que, gràcies a les atencions de la bella Agnès,  recuperà les forces necessàries per continuar la seva carrera cavalleresca. Dos mesos després, quan Tirant passava per una plaça, fou escomès per un gos alà del príncep de Gal·les, sense armes hi lluità i matà l'animal, victòria que fou considerada com una batalla contra un cavaller. Posteriorment, arribaren a Anglaterra, d'incògnit,  els reis de Frísia i d'Apol·lònia (Polònia) i els ducs de Baviera i de Borgonya,

perquè no volien ser reconeguts per ningú. Venien amb tanta sumptuositat que tothom se'n meravellà, sobretot pels quatre lleons que els acompanyaven, els quals eren els portadors de les lletres de batalla, amb què, tan elevats cavallers, desitjosos de fer armes, reptaren els assistents. Tirant acceptà la requesta i, ara l'un ara l'altre, els anà vencent i matant en dies successius, per la qual cosa fou considerat el millor cavaller del camp. La fama de Tirant s'anava escampant més enllà de la cort, fins al punt que arribà un cavaller escocès, anomenat Vilafermosa, constret per la seva dama, que l'havia obligat a combatre's amb Tirant; si no ho feia, li retiraria la paraula per sempre més. (...) De vegades, però, la fama provoca nous mals. Maldonat, un servidor de Tirant, que viatjava per ordre del seu senyor, tingué coneixement de la identitat dels quatre misteriosos i magnífics cavallers que havien combatut d'incògnit amb Tirant. I com que l'un dels morts, el rei de Frísia, era el senyor natural de Maldonat, que procedia d'aquest país, ell començà a publicar la notícia, que arribà a orelles de

  Kirieleison de Muntalbà, vassall del rei de Frísia,  que decidí de venjar- lo. Kirieleison, d'enorme estatura, car venia de natura de gegants, trameté a Anglaterra un rei d'armes, anomenat Flor de Cavalleria, i una donzella, que en nom seu reptaren Tirant de traïció davant del monarca. Tirant acceptà el desafiament obligant Kirieleison de presentar-se d'immediat a Londres. Assabentat el rei d'Anglaterra que reposaven a les tombes dos reis i dos ducs, ordenà de retre'ls honors tal com pertanyia al seu elevat estament. La comitiva es traslladà a reverenciar les sepultures, semblantment com Kirieleison, que ja havia arribat a la cort i també va voler honrar el seu senyor mort. Davant la sepultura del rei de Frísia, Kirieleison plorà, cridà infernalment i, en veure l'escut de Tirant penjat sobre la tomba del seu senyor, fou tal l'atac de dolor i el rampell d'ira que el posseí, que li esclatà el fel i, en un instant, morí. El seu germà, Tomàs de Muntalbà, vingué en un tres i no res a reemplaçar-lo, disposat a lluitar per ell. Es combaté amb Tirant a peu, i a mort, i Tirant el vencé, però Tomàs de Muntalbà, cavaller fatxenda i superbiós, no volgué retractar-se, per la qual cosa els jutges del camp el van haver de declarar fals, deslleial i perjur. Tomàs de Muntalbà,  avergonyit i d'esquena, abandonà el camp mentre la gent l'insultava pel carrer i li llançava aigua calenta a la cara. Tomàs de Muntalbà prengué l'hàbit de franciscà, amb el qual purgà la seva supèrbia.(...) Tirant lo Blanc havia estat sens dubte el millor cavaller de les festes en honor dels reis d'Anglaterra.