LA BURLA QUE L'EMPERADRIU FÉU A TIRANT

Tirant havia restat dins la nau amb tots els de la seva parentela. Quan volgueren hissar les veles, Tirant es posà en una barca per eixir a terra. L'emperadriu, que el veié venir, digué a la seva filla Carmesina i a les altres donzelles:
-Voleu que fem broma a Tirant? Farem entrar a l'aigua un esclau moro d'aquests que són ací, perquè el tregui de la barca a coll i, quan sigui a l'aigua, que el moro faci veure que cau a l'aigua i que li mulli el peu en què porta la sabata brodada, car durant totes aquestes festes no ha portat sinó aquestes mitges, per molt que s'hagi engalanat. No sé quin és el seu significat i molt em plauria saber-ho. I si el moro li mulla solament el peu en què porta la mitja i la sabata brodada, molt serà que no surti de la seva boca alguna paraula per la qual podrem saber si ho fa per amor o si ho fa per desesperació. 

Totes consentiren a la broma que farien a Tirant. El moro estigué content d'obeir el manament de l'emperadriu. Entrà a l'aigua, on era la barca, i prengué Tirant a coll. Quan fou prop de terra, féu veure que queia, aparentant que feia grans esforços pel pes que portava. Li volgué mullar el peu, i li mullà tot el cos.

Així, mullat com estava, eixí el virtuós Tirant davant totes les dames, i veié  que l'emperadriu i la princesa, amb totes les altres, feien moltes rialles. S'adonà que tot era una burla que li havien parat. Agafà el moro pels cabells i benignament el pregà que es gités a terra; i aquell, per força, ho hagué de fer. Tirant li posà el peu de la sabata brodada sobre el cap i féu el seu vot solemne amb paraules d'aquest estil:

 -Jo vaig fer vot a Déu i a la donzella de qui sóc de no dormir en llit ni vestir camisa fins que jo hagi mort o fet presoner un rei o un fill de rei.

Canvià el peu, el posà sobre la mà dreta, i digué:

-Tu, que ets moro, m'has avergonyit, però no estic ofès. Davant la majestat de la senyora emperadriu has comès un cas civil, però jo faré que sigui criminal, encara que sigui contrariat per la fortuna.

Altres parents i amics de Tirant, com el Vescomte de Branches o Hipòlit, també fan vots cavallerescos.

Quan Tirant veié que tots els seus parents havien fet vots pel seu amor, amb les mans es tragué tots els diamants i robins i perles que portava a la mitja i a la sabata, i ho donà tot al captiu moro, i també una rica capa que portava. Se n'anà a despullar-se i li trameté tota l'altra roba que portava, fins i tot la camisa, però ni la mitja ni la sabata mai no les hi volgué donar. El captiu moro considerà que allò era una gran sort, tanta que, de captiu que era, havia estat posat en llibertat i havia aconseguit riquesa, i així eixí de la captivitat i de la misèria humana, car la pobresa havia estat sempre la seva vida. Per això hom diu que la pobresa comporta un dels sofriments més greus del món. Arran d'això, digué l'emperador que un cavaller com aquell es podia considerar liberal, perquè donava sense pensar d'on en tornaria a haver més.

    Acabades les festes, l'emperador torna la resposta a les propostes del soldà: no s'accepta el rescat del Gran Caramany ni del rei de la sobirana Índia, ni la princesa es casarà de cap manera amb un moro renegat.

La Viuda Reposada, moguda per la seva passió envers Tirant, ordeix tota una trama per separar els enamorats i fer-se posteriorment amb el cavaller. En presència de la princesa, la Viuda calumnia Tirant  i enfila tota una rastellera de mentides: Tirant, a les seves espatlles, malparla d'ella; és un traïdor, al qual només fan goig els tresors de l'imperi; ho robarà tot i després se'n tornarà ben tranquil a la seva terra, on ja tindrà donzelles més belles que no pas ella; la forçarà i, si ella s'hi resisteix, rodarà per terra el cap de l'emperador. Carmesina es deixa influir per la Viuda i s'allunya de Tirant, el qual cau en la més profunda desolació.

Tirant demanarà a l'emperador la mà d'Estefania per a Diafebus, que es casaran i esdevindran ducs de Macedònia, ja que el traïdor de duc de Macedònia, que va morir en la gran batalla campal contra els turcs, era el padrastre d'Estefania. No obstant l'alegria de les bodes, els feliços ducs de Macedònia intentaran ajudar a la reconciliació entre Tirant i Carmesina, però serà sobretot Plaerdemavida qui farà el pas definitiu. Tot i que Tirant no vol intentar res que vagi en contra de la voluntat de Carmesina, Plaerdemavida l'acaba convencent  perquè barregi la seva amorosa tristor amb una mica de força, com si fos al camp de batalla. I, així, Plaerdemavida aconsegueix d'endur-se, d'amagat, Tirant a la cambra de la princesa mentre aquesta pren el seu bany.