TIRANT, ÀNIMA EN PENA

(...) el vescomte i Hipòlit, sabent els amors de Tirant i de la princesa, feren armar tota la gent. Digué el senyor d'Agramunt:

-Jo no puc creure que sigui res més sinó que Tirant haurà fet alguna entremaliadura a la cambra de la princesa, i ho haurà sabut l'emperador, que ell i tots nosaltres participarem en la boda; per la qual cosa, cal que immediatament tots estiguem a punt, i armats, per tal que el puguem socórrer si ho ha de menester, car totes les nits que ell ha dormit ací no ha passat res de nou, però, tan aviat com ell ha estat fora, ja podeu veure quantes novetats hi ha per tot el palau.

Digué Hipòlit:

-Mentre que vosaltres us armareu, jo aniré ràpidament a la porta del palau per saber què passa.

-Aneu-hi immediatament -digueren els altres.

Quan van ser fora de la posada, el vescomte seguí Hipòlit.

-Senyor -digué Hipòlit-, vagi vostra senyoria a la porta gran i jo aniré a la de l'hort. I qui més aviat tingui notícies certes de què és aquest enrenou, que ho vingui a dir a l'altre.

El vescomte digué que hi estava d'acord. Quan Hipòlit fou a la porta de l'hort, creient que era tancada, es quedà escoltant i sentí que algú es planyia amb veu molt adolorida. Li semblà que era una veu de dona, i es digué:

-Oh, com voldria sentir molt més la veu de Tirant que no pas la d'aquesta donzella, sigui qui sigui!

Estigué mirant si podria pujar per la paret. Com que veié que era impossible, tornà a la porta ben reposat, creient que la causa de tot allò era alguna donzella.

-Que plori qui vulgui -digué Hipòlit-, o dona o donzella, i que faci el seu dol, ja que no és el meu senyor Tirant.

Deixà aquell lloc i se n'anà a la plaça, on trobà el vescomte i d'altres, que van voler saber quina havia estat la causa de l'enrenou. Però els crits ja anaven de baixa i a l'enrenou havien posat remei. Llavors Hipòlit explicà al vescomte com havia estat a la porta de l'hort i no hi havia pogut entrar, i que havia sentit plànyer una veu que semblava de dona, però que no sabia qui era, i que creia que aquella dona devia haver estat la causa d'aquell enrenou.

-Per pietat, anem-hi -digué el vescomte- i, si és una dona o una donzella que hagi de menester ajuda, donem-la-hi si podem, car hi estem obligats per l'art de cavalleria.

Anaren a la porta de l'hort i sentiren els forts planys que feien dins l'hort, però no podien entendre què deia la veu ni podien reconèixer-la, car, pel greu dolor que passava, tota la veu li havia canviat.

Digué el vescomte:

-Abatem les portes, car és de nit i ningú no sabrà que nosaltres ho hàgim fet.

Però la porta era oberta, car a la nit Plaerdemavida l'havia deixada oberta, per tal que Tirant se'n pogués anar quan volgués, sense sospitar que s'esdevindria tanta desgràcia.

Tots dos ensems donaren amb les espatlles tan forts cops com pogueren, que la porta s'obrí de seguida. El vescomte entrà primer i es dirigí cap allà on sentia la veu, que semblava molt estranya.

Digué el vescomte:

-Siguis qui siguis, jo et demano en nom de Déu que em diguis si ets ànima en pena o si ets cos mortal que necessitis ajuda.

I Tirant cregué que aquests eren homes de l'emperador i, perquè no el reconeguessin i se n'anessin, estraféu la veu, per bé que ja la tingués prou estrafeta pel dolor que passava. Digué:

-Jo vaig ser quan vivia un cristià batejat, però ara, pels meus pecats, vaig en gran pena. Jo sóc un esperit invisible, però, si vosaltres em veieu, és a causa que prenc forma humana. I els mals esperits que hi ha ací em trossegen els ossos i la carn i, tros a tros, la llancen per l'aire. Oh, com n'és, de cruel, la pena que jo passo! I si vosaltres continueu ací participareu del meu dolor.

Ells tingueren molta por del que havien sentit dir, i se senyaren i digueren l'Evangeli de Sant Joan. Digué el vescomte,  tan alt que ho sentí Tirant:

-Hipòlit, vols que anem a la posada i, amb tots els homes armats, prenguem aigua beneita i un crucifix i, després, tornem a veure què és això? Car no pot ser que el que passa en aquest hort ni sigui un fet extraordinari.

-No -digué Hipòlit-, no cal que tornem a la posada per res. Vós i jo portem espases en què hi ha el senyal de la creu. Deixeu-m'hi acostar.

I Tirant, que sentí anomenar vescomte a Hipòlit, digué:

-Si tu ets Hipòlit, natural de França, acosta't a mi i no tinguis por.

Llavors Hipòlit desembeinà l'espasa i es posà la creuera davant, se senyà i digué: 

-Jo, com a vertader cristià, crec bé i vertaderament en els articles de la santa fe catòlica i en tot el que creu la santa Església romana, i en aquesta santa fe vull viure i morir.

S'hi acostà, amb molta por que tenia; però, certament, molta més en tenia  el vescomte, que no gosava ni acostar-s'hi. I amb veu baixa, Tirant el cridà i li digué:

-Acosta't a mi, que jo sóc Tirant.

I Hipòlit, en aquesta circumstància, encara tingué més por, que fins i tot estigué a punt de tornar-se'n. Tirant, que se n'adonà, alçà la veu i li digué:

-Oh, com n'ets de covard, cavaller! Encara que fos un mort, per què tens por de venir cap a mi?

Hipòlit, que el reconegué en les paraules, s'hi acostà corrent i li digué:

-Oh, senyor meu, i sou vós? Quina desgràcia us ha portat ací? Us veig en tal estat que de segur que deveu estar ferit o que no teniu forces per aixecar-vos.

-No et preocupis ni digui res -digué Tirant-. Però, qui és aquell qui ve amb tu? Si és del llinatge de Bretanya, fes-lo venir.

-Sí, senyor -digué Hipòlit-, que és el vescomte.

Ell el cridà i, quan aquell el veié, s'admirà d'una semblant ventura i de tot el que els havia dit sense que l'haguessin reconegut.

-No ens entretinguem amb raons -digué Tirant-. Traieu-me ràpidament d'aquí.

Tots dos el prengueren en braços, i el tragueren de l'hort i tancaren la porta. I el portaren prop de la seva posada i el posaren sota un porxo que hi havia.

-Sento un dolor com no he sentit mai -digué Tirant-, que, per moltes vegades que hagi estat ferit i a punt de morir, el meu cos no ha sentit mai un dolor tan mortal. Em caldrien metges, però que no se n'assabentés l'emperador.

-Senyor -digué Hipòlit-, voleu que us doni un bon consell? La vostra lesió no es podrà amagar, sobretot per la murmuració que hi ha al palau. Cavalqueu, senyor, si podeu, i aneu als estables de Bellestar, on teniu els vostres cavalls, i farem córrer la veu que el cavall us ha caigut i us ha trencat la cama.

La recuperació de Tirant va per llarg. L'emperador es desespera perquè els seus homes al front estan assetjats a la ciutat de Sant Jordi i els infidels han rebut reforços de l'Àfrica. Tan subtilment sap amonestar Tirant que aquest, amb la cama trencada, es fa transportar en andes al camp de batalla per Hipòlit i un metge que ha subornat. Tanmateix, els seus familiars, quan se n'assabenten, el segueixen i l'aturen. Diafebus no s'està de tallar el coll al metge perquè ha consentit el viatge. Tirant torna a Constantinoble i fa repòs. Mentre dura la convalescència, Tirant i Carmesina s'intercanvien cartes, i Plaerdemavida fa de mitjancera. L'emperadriu s'enamora del jove Hipòlit i aquest declara el seu amor a la madura emperadriu. Amb poques al·lusions i no gaires converses, el terreny ja es troba preparat per als amants.