L'AVENTURA I LA BONA VENTURA DEL CAVALLER ESPÈRCIUS

(...) I des d'aquí ell tirà per la via del canal de Romania, però el sorprengué una tempesta que el llançà a l'illa del Lango. I aquí la galera  xocà contra les roques i desaparegué tota la tripulació, exceptuat el cavaller Espèrcius amb deu homes. I s'endinsaren per l'illa per veure si trobarien algun lloc poblat on poguessin restaurar les forces.

I anant així, trobaren un home vell que guardava bestiar, i li demanaren si hi havia cap lloc poblat a l'illa. I el pastor els digué que en tota l'illa no hi havia cap poble, llevat  d'una caseta en què vivien quatre famílies, que, per llur desventura, havien vingut a viure aquí, perquè havien estat exiliats de l'illa de Rodes; i aquí vivien en la més absoluta misèria, per tal com aquella illa estava encantada i no s'hi podia aprofitar res. El cavaller Espèrcius el pregà que, per l'amor de Déu, els volgués donar de menjar, perquè no havien menjat res des del dia abans ni durant aquell, que ja passava del migdia, i que ells l'ajudarien en tot el que podrien. I el pastor se'n compadí i els digué que compartiria la seva misèria amb ells. I atià el seu bestiar i els portà a la caseta i, quan hi foren, els donà de menjar del que tenia. Quan hagueren menjat, el cavaller Espèrcius interrogà el seu hoste que li volgués dir qui havia encantat aquesta illa, que semblava tan fèrtil, perquè fos deshabitada d'aquesta manera.

I ell li digué que, per tal com li semblava que era un home de bé, li ho volia relatar tot:

-Senyor, vós deveu saber que antigament Hipocràs era príncep i senyor d'aquesta illa del Lango i de Creta, el qual tenia una filla extraordinàriament bella, que avui dia encara és en aquesta illa en forma d'un drac, que ben bé té set colzes de llarg, car jo l'he vista moltes vegades, i s'anomena la Senyora de les Illes, i jau i habita en les voltes o coves d'un antic castell que és en aquell puig, que podeu veure des d'ací, i es mostra dues o tres vegades l'any, i no fa mal ni dany a ningú, si hom no l'enutja, és clar. I fou transformada de noble i bella donzella en aquella figura de drac per un encantament d'una deessa que s'anomenava Diana; i seria desencantada i tornaria a la seva pròpia figura i a la seva condició quan trobaria un cavaller tan animós que gosés anar a besar-la a la boca. I una vegada hi vingué un cavaller de l'Hospital de Rodes, que era un  valentíssim cavaller, i digué que ell iria a besar-la. I pujà sobre un cavall i anà al castell i entrà a la cova, i el drac començà a aixecar la testa devers ell i, quan el cavaller la veié així d'horrible, començà a fugir; i el drac el seguí, i el cavall portà el cavaller, contra la seva voluntat, sobre una roca i saltà al mar, i axí el cavaller morí. Després, passat algun temps, s'esdevingué que un jove, que res no sabia d'aquesta aventura, eixí d'una nau per esplaiar-se i, anant així per l'illa, es trobà a la porta d'aquell castell i entrà a la cova tan endins fins que fou en una cambra; i aquí veié una donzella que es pentinava i que s'estava mirant a l'espill; i ell veié molt tresor entorn d'ella. El jove es pensà que era alguna folla fembra i pública, que s'estava aquí per fer bona companyia als homes que hi passaven. Tant s'hi estigué fins que la donzella veié l'ombra del dit home, i ella s'hi acostà i li demanà què volia. I ell respongué: "Senyora, si us plagués, que em volguéssiu prendre per servidor." I la donzella li  demanà si era cavaller, i el jove respongué que no. "Doncs -digué la donzella-, si cavaller no sou, no podeu ésser el meu senyor, però torneu-vos-en amb els vostres companys i feu-vos cavaller. I  jo, demà de matí, seré ací, fora de la cova, i aniré a trobar-vos. I vós veniu-me a besar a la boca, i no tingueu cap mena de por, perquè jo no us faré cap mal, encara que jo em mostraré a vós sota una aparença molt ferotge de veure, car jo no sóc així com em veieu, sinó que per encantament em mostro com un drac. I si vós em beseu, vós obtindreu tot aquest tresor i sereu el meu marit i el senyor d'aquestes illes." I, així, el jove eixí de la cova i se n'an`s a la nau amb els seus companys i es féu cavaller. I després, l'endemà, ell anà allà on era la donzella per besar-la. I quan ell la veié eixir de la cova amb tan lletja i espantosa figura, ell tingué tan gran temor que fugí vers la nau i ella el seguí fins a la mar. I quan ella veié que ell no tornava devers ella,  começà a cridar amb forts crits com a persona adolorida i se'n tornà al seu lloc. I el cavaller morí de sobte. I després no hi ha anat cap cavaller que no morís a l'acte. Però, si hi anés algun cavaller que gosés besar-la, ell no moriria, ans seria senyor de tota aquesta terra.

Quan el valentíssim cavaller Espèrcius hagué escoltat les paraules del vell, ell estigué capficat una estona. Després, digué al vell:

-Digueu-me, bon home és veritat el que em dieu?

Respongué el vell:

-Senyor, no us càpiga dubte, car jo us parlo amb tota veritat, car tot això ha ocorregut, i la majoria de les coses que us he explicat han passat durant la meva vida, i no us voldria haver mentit per res del món.

En aquell punt, el cavaller Espèrcius es posà a cavil·lar i no replicà més al vell, sinó que es digué a si mateix que ell volia experimentar aquella aventura, atès que Nostre Senyor havia volgut que arribés allí per alguna causa i, d'altra part, es veia desesperat de trobar-se en aquella illa deserta i no tenia manera de tornar amb Tirant. Per la qual cosa, es proposà d'anar secretament a la cova on era el drac, d'amagat dels seus companys, perquè aquests no hi volguessin anar amb ell i, amb raons, desviar-lo del seu propòsit. I per tal com era cavaller de molt gran ànim, decidí de morir o d'acomplir l'aventura. Ell no deixà entreveure res de tot això als seus companys ni al vell, però s'informà del lloc exacte on era el castell, a fi de no equivocar-se. I així, aquella nit ells reposaren a la casa del vell.

Aquella nit el bon Espèrcius no dormí gaire i, de bon matí, abans de fer-se de dia, es llevà fingint als seus companys que anava a escampar aigua, i aquests no es preocuparen per ell i es tornaren a adormir. Quan aquest fou fora de la caseta, agafà un bastó a la mà, que  altres armes no tenia, i molt de pressa féu el camí del castell, perquè temia que, si els seus companys es llevaven, no el veiessin. I anà tant fins que fou al peu del castell.

El sol ja havia eixit del tot i el dia era clar i net, i veié la boca de la cova. I aquí ells s'agenollà amb moltíssima devoció i pregà a la immensa bondat de Nostre Senyor que, per la seva infinita misericòrdia i pietat, el volgués guardar de tot mal i el volgués alliberar de la por del drac i donar-li ànim, perquè pogués deslliurar aquella ànima en pena i fer-la tornar a la santa i vertadera fe catòlica.

I quan hagué acabat la seva oració, se senyà i s'encomanà a Déu, i entrà a la cova tan endins com la claror l'acompanyà i, aquí, ell féu un fort crit perquè el drac el sentís. Quan el drac sentí la veu de l'home, eixí fent molt brogit. El cavaller, que sentí la grandíssima remor que  feia el drac, tingué moltíssima por i s'agenollà a terra dient molt devotes oracions. I quan el drac li fou a prop i ell el veié amb tan lletja figura, estigué fora de si i  tancà els ulls perquè la vista no suportés aquella visió. I no es mogué ni poc ni molt, car en tal punt estava que era més mort que viu.

I el drac, que veié que l'home no es movia, ansestava esperant, molt gentilment i suau s'acostà a ell i el besà a la boca, i el cavaller caigué a terra desmaiat. I el drac, de sobte, es tornà una bellíssima donzella, que el posà a la seva falda i li començà a fregar els polsos, i li digué semblants paraules:

-Cavaller virtuós, no tingueu temor de res i obriu els ulls i veureu el bé que us està preparat.

I el cavaller Espèrcius estigué desmaiat i sense sentits per espai d'una hora. I la gentil dama incessantment li fregava els polsos i el besava per fer-lo retornar en si. Després, passada l'hora, ell recobrà els sentits, i obrí els ulls i veié la donzella d'extraordinària bellesa, que el besava molt sovint. Recuperà forces i es dreçà (...).

La donzella l'agafà de la mà i el portà dins la cova en una bellíssima cambra que ella tenia per al seu servei, la qual estava molt ben adornada, i li mostrà gran quantitat de tresor, el qual li oferí ensems amb la seva persona.

I el cavaller Espèrcius li agraí molt el seu oferiment i acceptà la donzella donant-li moltíssimes gràcies, abraçant-la i besant-la més de mil vegades. I, sense voler perdre el temps amb paraules, la prengué en braços i la posà sobre el llit, i aquí conegueren les últimes fites  dels senyals d'amor.

No fou de poca estima la satisfacció que el cavaller venturós obtingué de la conquistada senyora. I al matí, quan s'hagueren llevat, mà per mà eixiren de la cova i feren el camí de la caseta on el cavaller Espèrcius havia deixat els seus companys, els quals s'admiraren de veure'l així venir amb tan bella companyia i se n'alegraren, car temien que no fos mort o que no li hagués esdevingut algun inconvenient. I encara estigueren molt més contents quan veieren que portava de la mà tan bellíssima donzella. S'acostaren a ella i li feren una gran reverència, car, pel seu gest i el seu capteniment, demostrava ésser una senyora d'elevada posició i de molt mèrit. I lloaren i donaren gràcies a la divina Clemència pels molts beneficis que havia obtingut. I la gentil dama els abraçà i els féu molta honor.

I entraren a la casa del pastor i, aquí, la donzella féu molta honor al pastor i a la seva muller, i els prometé d'ajudar-los molt. I s'estiguren aquí  amb molta satisfacció i alegria. I, estant aquí, feren portar la roba i els diners que la donzella tenia a la cova, i guarniren molt bé la caseta del pastor.

Després, amb el temps, vingueren aquí fustes, les quals havien noliejat, i  van fer venir gent d'altres llocs per repoblar l'illa, la qual en poc temps estigué molt ben poblada. I hi edificaren una ciutat molt noble, que  anomenaren Espertina la venturosa, i també hi edificaren i poblaren molts altres llocs, viles i castells. I també hi edificaren moltes esglésies i cases de religiosos a honor, lloança i glòria de Nostre Senyor Déu i de la seva santíssima Mare, i els donaren molta renda per a sustentació dels servidors de Déu. I aquest cavaller Espèrcius amb la seva senyora visqueren durant molt temps com a senyors de l'illa i d'algunes altres dels entorns. I tingueren fills i filles que les heretaren després d'ells i visqueren pròsperament i tranquil·la.