L'AVENTURA I LA BONA
VENTURA DEL CAVALLER ESPÈRCIUS
(...) I des d'aquí ell tirà per
la via del canal de Romania, però el sorprengué una tempesta que el llançà a l'illa
del Lango. I
aquí la galera xocà contra les roques i desaparegué tota la tripulació,
exceptuat el cavaller Espèrcius amb deu homes. I s'endinsaren per l'illa per veure si
trobarien algun lloc poblat on poguessin restaurar les forces.
I anant així, trobaren un home
vell que guardava bestiar, i li demanaren si hi havia cap lloc poblat a l'illa. I el
pastor els digué que en tota l'illa no hi havia cap poble, llevat d'una caseta en
què vivien quatre famílies, que, per llur desventura, havien vingut a viure aquí,
perquè havien estat exiliats de l'illa de Rodes; i aquí vivien en la més absoluta
misèria, per tal com aquella illa estava encantada i no s'hi podia aprofitar res. El
cavaller Espèrcius el pregà que, per l'amor de Déu, els volgués donar de menjar,
perquè no havien menjat res des del dia abans ni durant aquell, que ja passava del
migdia, i que ells l'ajudarien en tot el que podrien. I el pastor se'n compadí i els
digué que compartiria la seva misèria amb ells. I atià el seu bestiar i els portà a la
caseta i, quan hi foren, els donà de menjar del que tenia. Quan hagueren menjat, el
cavaller Espèrcius interrogà el seu hoste que li volgués dir qui havia encantat aquesta
illa, que semblava tan fèrtil, perquè fos deshabitada d'aquesta manera.
I ell li digué que, per tal com
li semblava que era un home de bé, li ho volia relatar tot:
-Senyor, vós deveu saber que
antigament Hipocràs
era príncep i senyor d'aquesta illa del Lango i de Creta, el qual tenia una filla
extraordinàriament bella, que avui dia encara és en aquesta illa en forma d'un drac, que
ben bé té set colzes de llarg, car jo l'he vista moltes vegades, i s'anomena la Senyora
de les Illes, i jau i habita en les voltes o coves d'un antic castell que és en aquell
puig, que podeu veure des d'ací, i es mostra dues o tres vegades l'any, i no fa mal ni
dany a ningú, si hom no l'enutja, és clar. I fou transformada de noble i bella donzella
en aquella figura de drac per un encantament d'una deessa que s'anomenava Diana; i seria
desencantada i tornaria a la seva pròpia figura i a la seva condició quan trobaria un
cavaller tan animós que gosés anar a besar-la a la boca. I una vegada hi vingué un
cavaller de l'Hospital de Rodes,
que era un valentíssim cavaller, i digué que ell iria a besar-la. I pujà sobre un
cavall i anà al castell i entrà a la cova, i el drac començà a aixecar la testa devers
ell i, quan el cavaller la veié així d'horrible, començà a fugir; i el drac el seguí,
i el cavall portà el cavaller, contra la seva voluntat, sobre una roca i saltà al mar, i
axí el cavaller morí. Després, passat algun temps, s'esdevingué que un jove, que res
no sabia d'aquesta aventura, eixí d'una nau per esplaiar-se i, anant així per l'illa, es
trobà a la porta d'aquell castell i entrà a la cova tan endins fins que fou en una
cambra; i aquí veié una donzella que es pentinava i que s'estava mirant a l'espill; i
ell veié molt tresor entorn d'ella. El jove es pensà que era alguna folla fembra i
pública, que s'estava aquí per fer bona companyia als homes que hi passaven. Tant s'hi
estigué fins que la donzella veié l'ombra del dit home, i ella s'hi acostà i li demanà
què volia. I ell respongué: "Senyora, si us plagués, que em volguéssiu prendre
per servidor." I la donzella li demanà si era cavaller, i el jove respongué
que no. "Doncs -digué la donzella-, si cavaller no sou, no podeu ésser el meu
senyor, però torneu-vos-en amb els vostres companys i feu-vos cavaller. I jo, demà
de matí, seré ací, fora de la cova, i aniré a trobar-vos. I vós veniu-me a besar a la
boca, i no tingueu cap mena de por, perquè jo no us faré cap mal, encara que jo em
mostraré a vós sota una aparença molt ferotge de veure, car jo no sóc així com em
veieu, sinó que per encantament em mostro com un drac. I si vós em beseu, vós obtindreu
tot aquest tresor i sereu el meu marit i el senyor d'aquestes illes." I, així, el
jove eixí de la cova i se n'an`s a la nau amb els seus companys i es féu cavaller. I
després, l'endemà, ell anà allà on era la donzella per besar-la. I quan ell la veié
eixir de la cova amb tan lletja i espantosa figura, ell tingué tan gran temor que fugí
vers la nau i ella el seguí fins a la mar. I quan ella veié que ell no tornava devers
ella, começà a cridar amb forts crits com a persona adolorida i se'n tornà al seu
lloc. I el cavaller morí de sobte. I després no hi ha anat cap cavaller que no morís a
l'acte. Però, si hi anés algun cavaller que gosés besar-la, ell no moriria, ans seria
senyor de tota aquesta terra.
Quan el valentíssim cavaller
Espèrcius hagué escoltat les paraules del vell, ell estigué capficat una estona.
Després, digué al vell:
-Digueu-me, bon home és veritat
el que em dieu?
Respongué el vell:
-Senyor, no us càpiga dubte, car
jo us parlo amb tota veritat, car tot això ha ocorregut, i la majoria de les coses que us
he explicat han passat durant la meva vida, i no us voldria haver mentit per res del món.
En aquell punt, el cavaller
Espèrcius es posà a cavil·lar i no replicà més al vell, sinó que es digué a si
mateix que ell volia experimentar aquella aventura, atès que Nostre Senyor havia volgut
que arribés allí per alguna causa i, d'altra part, es veia desesperat de trobar-se en
aquella illa deserta i no tenia manera de tornar amb Tirant. Per la qual cosa, es proposà
d'anar secretament a la cova on era el drac, d'amagat dels seus companys, perquè aquests
no hi volguessin anar amb ell i, amb raons, desviar-lo del seu propòsit. I per tal com
era cavaller de molt gran ànim, decidí de morir o d'acomplir l'aventura. Ell no deixà
entreveure res de tot això als seus companys ni al vell, però s'informà del lloc exacte
on era el castell, a fi de no equivocar-se. I així, aquella nit ells reposaren a la casa
del vell.
Aquella nit el
bon Espèrcius no dormí gaire i, de bon matí, abans de fer-se de dia, es llevà fingint
als seus companys que anava a
escampar aigua, i aquests no
es preocuparen per ell i es tornaren a adormir. Quan aquest fou fora de la caseta, agafà
un bastó a la mà, que altres armes no tenia, i molt de pressa féu el camí del
castell, perquè temia que, si els seus companys es llevaven, no el veiessin. I anà tant
fins que fou al peu del castell.
El sol ja havia eixit del tot i el
dia era clar i net, i veié la boca de la cova. I aquí ells s'agenollà amb moltíssima
devoció i pregà a la immensa bondat de Nostre Senyor que, per la seva infinita
misericòrdia i pietat, el volgués guardar de tot mal i el volgués alliberar de la por
del drac i donar-li ànim, perquè pogués deslliurar aquella ànima en pena i fer-la
tornar a la santa i vertadera fe catòlica.
I quan hagué
acabat la seva oració, se senyà i s'encomanà a Déu, i entrà a la cova tan endins com
la claror l'acompanyà i, aquí, ell féu un fort crit perquè el drac el sentís. Quan el
drac sentí la veu de l'home, eixí fent molt brogit. El cavaller, que sentí la
grandíssima remor que feia el drac, tingué moltíssima por i s'agenollà a terra
dient molt devotes oracions. I quan el drac li fou a prop i ell el veié amb tan lletja
figura, estigué fora de si i tancà els ulls perquè la vista no suportés aquella
visió. I no es mogué ni poc
ni molt, car en tal punt estava que era més mort que viu.
I el drac, que veié que l'home no
es movia, ansestava esperant, molt gentilment i suau s'acostà a ell i el besà a la boca,
i el cavaller caigué a terra
desmaiat. I el drac, de
sobte, es tornà una bellíssima donzella, que el posà a la seva falda i li començà a
fregar els polsos, i li digué semblants paraules:
-Cavaller virtuós, no tingueu
temor de res i obriu els ulls i veureu el bé que us està preparat.
I el cavaller Espèrcius estigué
desmaiat i sense sentits per espai d'una hora. I la gentil dama incessantment li fregava
els polsos i el besava per fer-lo retornar en si. Després, passada l'hora, ell recobrà
els sentits, i obrí els ulls i veié la donzella d'extraordinària bellesa, que el besava
molt sovint. Recuperà forces i es dreçà (...).
La donzella l'agafà
de la mà i el portà dins la cova en una bellíssima cambra que ella tenia per al seu
servei, la qual estava molt ben adornada, i li mostrà gran quantitat de tresor, el qual li oferí ensems amb
la seva persona.
I el cavaller Espèrcius li agraí
molt el seu oferiment i acceptà la donzella donant-li moltíssimes gràcies, abraçant-la
i besant-la més de mil vegades. I, sense voler perdre el temps amb paraules, la prengué
en braços i la posà sobre el llit, i aquí conegueren les últimes fites dels
senyals d'amor.
No fou de poca estima la
satisfacció que el cavaller venturós obtingué de la conquistada senyora. I al matí,
quan s'hagueren llevat, mà per mà eixiren de la cova i feren el camí de la caseta on el
cavaller Espèrcius havia deixat els seus companys, els quals s'admiraren de veure'l així
venir amb tan bella companyia i se n'alegraren, car temien que no fos mort o que no li
hagués esdevingut algun inconvenient. I encara estigueren molt més contents quan veieren
que portava de la mà tan bellíssima donzella. S'acostaren a ella i li feren una gran
reverència, car, pel seu gest i el seu capteniment, demostrava ésser una senyora
d'elevada posició i de molt mèrit. I lloaren i donaren gràcies a la divina Clemència
pels molts beneficis que havia obtingut. I la gentil dama els abraçà i els féu molta
honor.
I entraren a la casa del pastor i,
aquí, la donzella féu molta honor al pastor i a la seva muller, i els prometé
d'ajudar-los molt. I s'estiguren aquí amb molta satisfacció i alegria. I, estant
aquí, feren portar la roba i els diners que la donzella tenia a la cova, i guarniren molt
bé la caseta del pastor.
Després, amb el temps, vingueren
aquí fustes, les
quals havien noliejat,
i van fer venir gent d'altres llocs per repoblar l'illa, la qual en poc temps
estigué molt ben poblada. I hi edificaren una ciutat molt noble, que anomenaren
Espertina la venturosa, i també hi edificaren i poblaren molts altres llocs, viles i
castells. I també hi edificaren moltes esglésies i cases de religiosos a honor, lloança
i glòria de Nostre Senyor Déu i de la seva santíssima Mare, i els donaren molta renda
per a sustentació dels servidors de Déu. I aquest cavaller Espèrcius amb la seva
senyora visqueren durant molt temps com a senyors de l'illa i d'algunes altres dels
entorns. I tingueren fills i filles que les heretaren després d'ells i visqueren
pròsperament i tranquil·la.