LA GRAN BATALLA NAVAL CONTRA ELS TURCS

(...) Quan van arribar al port, el capità trobà totes les naus descarregades, i que preparaven tot allò que necessitaven.

-Senyor capità -digué Galançó, el mariner-, a mi em sembla que vostra senyoria hauria de trametre dues galeres en alta mar, i que s'hi estiguessin. Quan veiessin l'estol, que l'una tornés, i que l'altra seguís constantment la nau del Gran Caramany. I si vós podeu capturar aquesta nau, obtindreu molta riquesa i encara molt més honor.

Digué el capità:

-Com podran reconèixer aquesta nau en què va el Gran Caramany?

-Senyor -digué Galançó-, en les veles que porta, que totes són vermelles i pintades amb les seves armes, i totes les cordes de la nau són de seda, i tot el castell de popa és de brocat sobre brocat. I ha fet això per la seva gran magnanimitat, per tal com hi porta la seva filla, i perquè no ha anat mai per mar.

Quan el capità féu partir les dues galeres, manà que l'una no tornés, sinó que contínuament, nit i dia, seguís l'estol, i que a la nit, portés una llanterna amb llum encesa al tendal de popa.

L'endemà els barons de Sicília, que havien deixat l'emperador a la seva ciutat, on reposaren dos dies, partiren per venir al camp. Quan foren al castell de Malveí, trobaren molts carros que portaven bombardes al port. I foren avisats que el capità era al port. Com que sabien que volia fer-se a la mar, anaren cap a ell, i el pregaren molt que els deixés anar amb ell. El capità n'estigué content perquè eren homes d'illa i acostumaven a navegar. I disposà els seus capitans i posà molta gent a les naus, homes d'armes i ballesters. I encara que les naus no fossin gaire grans, estaven molt ben armades de bona gent i destra, i molt ben avituallades de tot el que els calia. Les altres naus anaven molt carregades de forment, de cavalls i de tanta gent com podien portar.

No passà gaire temps que veieren venir una de les galeres a vela i a rems. Immediatament pensaren que les naus dels enemics venien. El capità féu acabar de recollir tota la gent, les bombardes i tot el que els calia. Quan fou gairebé hora de vespres, les naus eren a vista de port. Llavors la nau del capità eixí la primera de totes. Quan els turcs la veieren, tingueren una gran alegria i digueren que aquella nau ja era seva. El Gran Caramany féu eixir la seva filla, i totes les altres dones que eren a la nau, a dalt, a coberta, perquè miressin aquella nau, la qual aviat capturarien. A poc instant, eixí la nau del senyor de la Pantanalea i després la del duc de Messina. I llavors augmentà l'alegria dels turcs i dels genovesos.

Digué el Gran Caramany a la seva filla:

-D'aquelles tres naus que allí veus, tria'n una. Aquella que voldràs, jo te la dono i vull que sigui teva.

Ella demanà la que havia vist primer. Aquella volia que fos seva, i li ho fou atorgat. Eixí després la nau del senyor d'Agramunt, després la d'Hipòlit, i totes eixiren per ordre. I el bon prior de Sant Joan fou el darrer de tots, perquè era el capità de la ressaga. Quan ell eixí,  gairebé ja era nit fosca.

Quan els genovesos veieren dotze naus grosses, estigueren admirats d'on havien eixit. Després eixiren tots els baleners i totes les barques de les naus, després les barques dels pescadors. I les barques que no tenien arbre alçaven un llarg bastó o un rem i el lligaven fort, i al cap del bastó posaven un llum dins un faró. La nau del capità alçà, la primera, un faró a popa, així com havia estat acordat. Després totes les altres fustes, tant les grans com les petites, feren el que el capità havia manat. Quan totes les llums s'encengueren, foren setanta-quatre. Quan els enemics veieren tantes llums, pensaren que totes aquelles llums eren naus, i a més digueren:

-Estem convençuts que l'estol del gran mestre de Rodes ha vingut ací, i també el del rei de Sicília. I ells, que ja tenien moltes naus, quan han tingut notícia de nosaltres, encara n'han demanat més a Venècia, i han fet aquesta gran armada, i ens vénen a capturar.

Acordaren de fugir i de tornar-se'n devers Turquia.

-Que més ens val salvar les vides que presentar batalla a setanta-quatre naus.

Una nau dels genovesos tragué un faró tres vegades. Un cop fet el senyal, totes les naus giraren i començaren a fugir com més podien. Les unes emprengueren la via de llevant, d'altres la via de ponent, d'altres la via de migjorn, d'altres la via de tramuntana. La galera no desemparà mai la nau del Gran Caramany, que féu la via de Xipre per passar a les illes i prendre terra, si podien, a les mars d'Alexandria, creient que cap nau no faria la seva via. Però en tot moment desconfiaren de la galera, i la nau del capità constantment seguí la galera. Tothom s'esforçava a mantenir les veles tant com podia amb la mitjana i amb el trinquet, i hi posaven tantes bonetes com cadascuna de les naus podia portar.

Quan es féu de dia, Tirant no veié cap de les seves naus, però es trobà la nau del Gran Caramany a la vista. Quan fou gairebé migdia, ell s'hi acostà amb la nau, i s'envestiren l'una a l'altra. I el combat fou tan dur i tan admirable que els homes gairebé no podien anar per la nau de tantes pedres com els turcs llançaven. I la pedra que tocava un home, el feia caure plegat a terra, per bé que estigués armat. A la nau del capità hi havia molts ballesters, molts dels quals foren ferits i morts a la primera batalla. No penseu que la galera gosés acostar-s'hi en cap noment. I des de cadascuna de les naus llançaren els rampogolls, i es mantigueren forts, car no se'n podien anar encara que ho volguessin. La nau de Tirant tingué més avantatge, perquè gairebé tota la seva gent anava armada amb arnesos blancs, amb cuirasses i amb bacinets; i tan aviat com l'home era mort o ferit el desarmaven i feien vestir l'arnès a un altre. Des de la gàbia donaven cops mortals amb grans barres de ferro que llançaven.

Passada la primera batalla, es donaren un descans d'una hora. La gent  menjà una mica, i els uns i els altres tornaren a la batalla molt bravament. Els turcs llançaven molta calç perquè els cegués la vista. Després llançaven oli bullent amb cassons. Tant l'una part com l'altra llançaven pega bullent. I nit i dia, en cap moment no cessaven ni reposaven, sinó que combatien contínuament. Morí molta gent en aquelles dues naus. I eren tantes les llances trencades i els pavesos, dards i fletxes i passadors, que els cossos morts, que llançaven a la mar, no podien afonar-se sota l'aigua.

Ara deixem-los combatre i vegem què fan els altres barons i cavallers.

Les onze naus no veieren la del capità perquè féu apagar el llum. Les onze, quan foren a la vista de les deu naus i a tret de bombarda, s'afrenellaren les unes amb les altres. Però Hipòlit no volgué acostar-se a cap, sinó que pujà a sobrevent i s'estava mirant la batalla.I veié com la nau del senyor de la Pantanalea anava a gran perdició, perquè ja hi havien pujat tants turcs que més n'hi havia d'aquests que no pas d'ells. Llavors Hipòlit atacà la nau dels enemcis. I per tal com la majoria dels turcs ja havien passat a l'altra nau i l'havien presa tota llevat del castell de popa, Hipòlit, amb poc esforç, entrà amb els seus dins la nau dels turcs, i tans com n'hi trobaren, de turcs i de genovesos morts i ferits, tots els  llançaren a mar. Socorregueren el senyor de la Pantanalea, i el socors els vingué com a remei de medicina, que a tothom li semblà molt bé i  els consolà molt. Hipòlit els exhortava a tenir valor i vigorós coratge, i allunyà la por dels temorosos, convertint l'ànim de tots en una gran esperança. I tot seguit se n'anà i, un cop tornà a la seva nau, anà a ajudar aquells que més ho necessitaven.

El senyor de la Pantanalea, com que veié que no havia romàs ningú a la nau dels turcs, repartí la gent entre ambdues naus. I vela al vent perseguí les altres naus que se n'anaven i les aconseguí primer que ningú; i envestí una nau i, mentre ells combatien, arribà l'altra nau. I l'altra nau ben aviat es lliurà, així que ell tenia tres naus.

Semblantment ho feren les onze naus amb les dues galeres, de tal manera que capturaren catorze naus i d'altres dues que feren naufragar. Les altres  escaparen.

Ara vegem què fa Tirant, que encara els trobo combatent. Ells combateren des de migdia, i tota la nit, fins a l'endemà, que el sol ja es volia pondre. Es lliuraren vint-i-set batalles. I Tirant, desemparat de qualsevol mena d'ajut, però deixant a banda qualsevol por, apilant cops sobre més cops, digué:

-Amb perjudici de la meva persona, jo et prendré, o moriré.

En aquelles batalles Tirant fou ferit al braç per un cop de passador. I quan volia pujar al castell de proa, el feriren a la cuixa amb una fletxa. Bé que ho necessitaven els turcs, car amb gran desesperació saltaren tres turcs dins del castell de proa, però tan aviat com foren dins, tan aviat foren dins l'aigua.

Quan el Gran Caramany veié que la seva gent minvava, féu pujar la caixa dels diners, joies i roba, i féu vestir la seva filla amb una aljuba de brocat d'or, i li lligà una corda d'or i de seda al coll, i a l'altre cap de la corda féu lligar la caixa de les joies amb totes les riqueses, i els llançà dins del mar. Després llançà totes les altres dones que eren dins la nau. Llavors ell i el rei de la sobirana Índia entraren a la cambra on solia estar la seva filla. I amb la nau totalment desemparada, posaren el cap sobre el llit i es taparen, esperant el moment que els matarien.