JOSEP CARNER

El traïdor

Cavaller pregonat per deslleial

passa, blanc com un mort, entre rengleres;

sona, en l'aire feixuc, negre tabal.

I el vil és conduït al cadafal

i porta en seguiment tretze preveres.   (ep! què diu Martorell?)

-Tanqueu els finestrals.- Les alimàries

sien colgades-.

                     Sotja cadascun

pronòstiques pitjor que funeràries,

fins si els preveres canten les pregàries

que hom diu en vetllament de cos difunt.   (psst. i Martorell, què?)

Quan, finat cada salm, el cor s'atura,

el prevere tretzèn, el que figura

Judas, s'acosta al cavaller roí,

i li lleva una peça d'armadura

i, com rebuig, la llença pel camí.

I cau el bacinet, que custodia

els ulls, per on comença tot pecar;

i la manyopa de la dreta mà,

que serveix a escometre amb gosadia;

i l'altra, que té el seny de defensar.      (Martorell, on ets?)

I tot seguit la llança, que és preada

com emblema d'aquella anomenada

que precedeix arreu el cavaller

i eixampla un ròdol, llampegant irada,

i en son embat fa renillar el corser;      (Martorell, aquí!)

i l'espasa, que vola com sageta

i es mulla amb sang i deixa l'honra neta,

ni mira mai els enemics quants són;

fereix amb cada flanc a esquerra o dreta

i acaba, amb la punta, al seu enfront.           (aaah! Martorell!!)

I és aleshores que l'herald demana:

-¿Quin és el nom del cavaller? ¿Qui el sap?-

I diu el porsavant, de mala gana:

-¿Ell cavaller, i amb l'ànima vilana?_

És un ningú, i és el seu nom no cap.

-Posem-li nom -fan els preveres-. Sia

-¿Quin nom serà? -fa el trompeter major.

De reis d'armes i heralds la companyia

llença al vil aigua calda i pronuncia:

-D'ara endavant, son nom és traïdor-.      (Martorell! me'n descuidava!)

Hom pren els caperons i les gramalles

de dol; no el veuran més a les batalles

ni bell tinell li donarà aixopluc,

ni haurà mans de comtesses a les balles

ni veurà més el sol sinó poruc.                            MARTORELL!!!

Fugiu, com de leprós, son veïnatge;

que furgui terra com senglar salvatge

cercant la rel amb llavis afamats;

sia, com de bandit, el seu estatge

l'entreforc de camins abandonats.

I no el colgueu, si mor, en fossa pia;

car si les cendres no espargís el vent

el lloc en fóra gras de covardia

i la terra pairal esdevindria

un hostal de mal nom i estranya gent.