Jules Verne i l’electricitat

Verne era de l’opinió que amb ajuda de l’electricitat, l’home podria fer qualsevol cosa que imaginés. L’ús pràctic de l’electricitat surt en moltes de les seves obres. Aquestes aplicacions no són sorprenents en els nostres temps, però a mitjans del segle XIX no existien i per tant no s’havien vist mai, eren ciencia-ficció.

Il·luminació exterior

Ens és difícil d’imaginar que la il·luminació de les cases, indústries o carrers, pugui ser considerada un objecte de futur. Però a finals del segle XIX només en les grans ciutats els carrers s’il·luminaven per fanals de gas, que donaven una llum groga i esmorteïda i que només en els habitatges més sumptuosos es podia trobar una il·luminació central de gas. Els que no disposaven d’aquest tipus d’il·luminació s’havien de conformar amb llums de petroli o espelmes.

A l’any 1863 Verne va escriure “París al segle XX”. Allà descrivia la il·luminació dels carrers del futur produïda pel sistema que anomena Way.
“la multitud emplenava els carrers, la nit no arribava; les botigues de luxe projectaven lluny els resplendors de la llum elèctrica; els canelobres construïts seguint el sistema Way, mitjançant l’electrificació d’un filament de mercuri, lluïen amb una claror incomparable; estaven enllaçats entre ells per fils subterranis, els mil fanals de París s’encenien simultàniament”

El triomf de l’electricitat es va produir a l’exposició universal de París a l’any 1900, on 40000 bombetes i 6000 arcs il·luminaven els dos costats del Sena. 30 anys abans Verne havia descrit ja una il·luminació semblant.

El quadre ideal d’una ciutat il·luminada el trobem a “l’Illa a hèlix”

“La força elèctrica produïda per les dues fàbriques , té altres aplicacions a més a més de propulsar l'illa. Il·lumina el camp, el parc i la ciutat. Alimenta les diverses corrents utilitzades pels serveis telegràfics, telefòtics, telotogràfics i telefònics, per a la necessitat de les cases i dels comerços ; també a aquestes llunes fictícies que tenen cadascuna un poder de cinc mil espelmes , que poden il·luminar una extensió de cinc-cents metres quadrats.”

Il·luminació interior

L’any 1879 Edison va construir la primera bombeta d’incandescència amb un filament de carbó

A l’any 1870, tres anys abans, Verne a les 20.000 llegües de viatge submarí escriu:

” De cop els nostres ulls van passar de la foscor a la llum més violenta. Nostra presó es va emplenar d’una matèria lluminosa tan viva que no vaig poder resistir-ne la brillantor. Per la seva blancor i intensitat vaig reconèixer aquell enllumenat elèctric que produïa el fenomen de fosforescència que havíem observat. Després d’haver tancat els ull involuntàriament els vaig tornar a obri i vaig observar que l’agent lluminós sorgia d’un semiglobus translúcid que sobresortia de la part superior de la cambra”

A la biblioteca: “En el centre hi havia una amplia taula, plena de fulletons. La llum elèctrica inundava aquell harmoniós conjunt i es desprenia de quatre globus translúcids i mig encaixats en les volutes del sostre

Nosaltres no ens sorprenem quan llegim aquest passatges. El mateix ens passa quan mirem les il·lustracions dels llibres, però llums d’aquesta mena no existien quan es va escriure el llibre.


La làmpada de Ruhmkorff : La font de llum portàtil i universal.

En les novel·les de Verne surten moltes aplicacions tècniques, però aquesta apareix en diversos escrits.

Qui era Ruhmkorff i perquè tenia Verne aquesta fascinació?
Es va fer famós a l’exposició industrial internacional de París del 1855, on va presentar l’aparell d’inducció. Va ser conegut sobre tot pel “carret o bobina d’inducció” que podia produir espurnes de fins a 30 cm de llargada. Aquesta bobina s’utilitzava per produir alts voltatges en experiments elèctrics, com a font d’electricitat senzilla i més tard en les primeres transmissions de ràdio.


L’invent de Ruhmkorff tal qual no serveix per il·luminació, amb un útil afegit és molt diferent : Es situa un tub de vidre tancat en el que s’ha fet el buit entre els elèctrodes de descàrrega. En els dos extrems del tub hi ha dos trossos de fil de platí.

En el “Viatge al centre de la Terra” (1864): Els expedicionaris necessitaven una font de llum segura i portàtil :“Dos inductors d’espurnes Ruhmkorff , que proporcionen una font de llum amb corrent elèctric....”

“De la Terra a la Lluna” (1865):Aquí la il·luminació i calefacció del projectil en el viatge, es fa gas que es transporta en un contenidor, però quan es requereixen grans mesures de seguretat per a la càrrega de l’explosiu del canó, podem llegir: “Es treballava durant la nit a la llum d’una làmpada artificial, que amb ajuda d'un aparell de Ruhmkorff il·luminava l’interior del Columbiad com si fos la llum del dia”


“20.000 llegües de viatge submarí” (1869 i 1870): Aquí les làmpades de Ruhmkorff s’utilitzen per il·luminar els passeig dels bussejadors:
“ Amb l’aparell de Ruhmkorff, senyor Aronnax. El primer es porta a l’esquena., com us he dit, i el segon s’agafa a la cintura. es compon d’una pila Bunsen, que es posa en activitat, no amb dicromat de potassi, que difícilment podria aconseguir, sinó amb sodi, del que el mar està completament saturat. Una bobina d’inducció recull l’electricitat produïda, dirigint-la a una llanterna de disposició particular. En la llanterna hi ha un serpentí de cristall, que només conté un residu de gas carbònic. Quan l’aparell funciona, el gas es fa lluminós i dona una llum blanca i permanent.”

L’electricitat com a força propulsora

L’aparell de Bunsen

Bunsen a més de ser el descobridor de l’anàlisi espectral i del fogó de Bunsen, va construir una efectiva font de tensió: la pila Bunsen. El zinc submergit en àcid sulfúric diluït, i carbó submergit en àcid nítric. Els dos líquids estan separats per una placa porosa.

En els viatge extraordinaris, els herois de Verne utilitzen totes les possibilitats de transport: Velers i vaixells de vapor, ferrocarrils, globus, vaixells aeris, submarins, vaixells elèctrics,...

“20000 llegües de viatge submarí” va sortir entre 1869 i 1870, aquí Verne va deixar lliures les seves fantasies tècniques.

Una idea revolucionaria va ser equipar el Nautilus totalment amb energia elèctrica. Ho va presentar com “les meravelles del Nautilus”.

Al capítol 12 descriu el sistema propulsor sota el títol “ Les benediccions de l’electricitat. Deixa parlar en Nemo:
“Hi ha un agent poderós, obedient, ràpid i fàcil, que s’adapta a tots els usos i que regna com amo del meu enginy. Tot ho permet. M’il·lumina, m’escalfa i permet que els aparells mecànics funcionin. Aquest agent és l’electricitat.”

La generació de l’electricitat es fa a partir del sodi contingut en l’aigua del mar. El sodi faria una amalgama amb el mercuri per fer d’elèctrode en una pila Bunsen. L’extracció del sodi té lloc en un punt a l’interior d’un volcà que proporciona el carbó, la font d’energia necessària.
“Ja ho veieu, faig servir elements Bunsen i no elements Ruhmkorff, que no proporcionarien prou potència. Els elements Bunsen són pocs però forts i grans. L’electricitat produïda va enrere, on actua per mitjà d’electroimans de grans dimensions sobre un sistema de palanques i engranatges, que transmeten el moviment a l’arbre de l’hèlix.”

Verne necessitava pel vaixell una força propulsora que pogués funcionar sota l’aigua. Ell va trobar molt encertadament que l’electricitat era ideal.
Encara va fer un pas més en l’ús de l’electricitat, servia per a propulsió, il·luminació, rellotge elèctric, mesurador elèctric de la velocitat, cuina elèctrica, destil·lació d’aigua i escalfadors d’aigua elèctrics. A les aixetes dels lavabos sortia aigua calenta i freda! Aquest luxes no es trobaven ni en les millors cases.
A la novel·la “Maties Sandorf” del 1885, es presenten els vaixells ràpids del Doktor Antekirts: els “Elèctrics”, fusiformes i completament tapats. S’assemblen als vaixells Thornycroft però es diferencien en que aquests funcionen amb vapor d’aigua i els altres amb electricitat. L’electricitat s’emmagatzemava en poderosos acumuladors que ell mateix havia construït i que proporcionaven als vaixells ràpids una energia quasi il·limitada.

Anys més tard en la novel·la “ Davant la bandera” (1896), torna a necessitar un vaixell ràpid i poderós. L’enginyer Simon Hart és segrestat pel pirata Ker Karraje i portat a un vaixell. La velocitat del vaixell el meravella: “Ara finalment m’ha caigut la vena dels ulls, ara m’adono que ha arribat el futur. Sense veles, sense màquines........ Es un submarí, possiblement alimentat per bateries elèctriques.”

En 1895 ja estaven força desenvolupats els fonaments de l’electrotècnica amb els sistemes de producció, distribució i utilització i ho reflecteix en la novella “La illa a hèlix” que va aparèixer en aquesta època:
“Per sort en aquest temps la investigació ha avançat tan, que les possibilitats de l’electricitat, aquesta ànima de l’univers, no tenen límits. Per tant es va decidir propulsar l’illa amb energia elèctrica. Dues màquines són suficients per a posar en moviment les dinamos, d’un poder indefinit, que subministren un corrent continu de dos mil volts. Les dinamos accionen un poderós sistema d’hèlices , cadascuna desenvolupa una potència de 5 milions de cavalls de vapor.”

No sempre descriu Verne tots els detalls, com ja hem vist en els elèctrics i en el submarí de Ker Karrajes. A “Robur el conqueridor” (1886) i parlant de “ l’Albatros ”:

“La força per mantenir l’aparell a l’aire no era vapor d’aigua, ni aire comprimit, ni altres gasos, tampoc matèries explosives, que necessitarien aparells mecànics; era l’electricitat. No tenia cap mena de motors elèctrics a bord de l’aparell volador, només tenia àcids i acumuladors. Com reaccionaven aquests àcids, això ja era el secret de Robur, igual que la manera de treballar dels acumuladors. Només una cosa vam constatar: les bateries eren d’una excepcionalment alta efectivitat, els àcids tenien una casi absoluta resistència a. l’evaporació o a la congelació. Una potència quasi infinita en cavalls elèctrics accionant les hèlices.....”

Igualment a “Amo del món” quan ens descriu la força propulsora de “l’Espant?”
“En quant a l’agent que posava en acció tots aquells mecanismes, no podia ser res més que l’electricitat. Però, de quina font l’obtenien els acumuladors? Existia en algun lloc una fàbrica d’energia elèctrica d’on s’alimentaven?
Del meu examen resultava que l’aparell feia ús de rodes, turbines i ales ; però no sabíem res del mecanisme ni de l’agent que el posava en activitat”