De petita ja era diferent de les altres nenes: tenia uns cabells brillants de color de fusta bona que tothom volia acariciar. Una vegada els hi va poder tocar amb les puntes dels dits: els va trobar suaus com l'aire de la primavera i amb olor de regalèssia. No els duia, com les altres nenes, recollits en trenes o en cua de cavall, sinó deixats anar i voleiadissos. Quan feia la vertical, semblava que milers de fils de seda li acaronessin les galtes. De vegades ell la seguia de lluny i, quan ella entrava a casa, passava hores embadalit, espiant rere la foscor dels grans finestrals. Ella tocava el piano amb uns dits prims i gràcils, i duia un vestit de seda rosa que li cenyia l'esveltesa del cos.
Ell era un nen, com tants n'hi havia, que cobejava el tacte suau d'aquells cabells i encara no havia entès que aquella nena no li estava destinada perquè pertanyia a un altre món, i que podia triar moltes noies del poble però no aquella, ni els seus cabells fins, ni el seu vestit de seda, ni aquella casa on vivia, diferent de totes les altres, amb una sala per al piano i una minyona que obria la porta.
Als catorze anys, com a la majoria de nois pobres, li va tocar de triar l'ofici. Hi havia un fuster al carrer que necessitava un ajudant i així va tenir una feina sense buscar-la.
Els diumenges anava al cine, i quan els altres nois jugaven a tocar els cabells de les noies, ell pensava en aquella noia de cabells d'un color que no tenia cap fusta: eren caoba, però no eren caoba, tenien una mica el color de l'eben, i una mica el color del roure. I se la imaginava en aquell internat de monges on la tenien des de feia tres anys i d'on tornava un cop cada tres mesos, i explicava que tocava el piano i feia ballet, i aprenia a parlar anglès. Se la imaginava amb l'uniforme de quadrets petits, brusa blanca de mànigues estarrufades i les sabates de pell negra sempre lluents.
Se la imaginava jugant als seus jocs perquè encara no havia descobert que les noies a catorze anys són més grans que els nois i que cada dia sortia de l'internat amb una moto i un noi ros de vint anys que l'esperava.
Es va haver de fer més gran per adonar-se que aquella noia, que pertanyia als seus somnis, era d'un món diferent al seu. I llavors va decidir que es resignaria a perdre el tacte dels seus cabells, de la seva pell, a no veure-la, a no sentir que el cor li bategava perquè ella passava; però va pensar que mai no es resignaria a perdre totes les il·lusions que s'havia fet.
Va saber que s'havia casat amb un noi de bona família i que de viatge de nuvis se n'havien anat a fer un creuer pel Nil. I es va imaginar que ella es perdia i només ell la sabia trobar i l'abraçava perquè estava esporuguida.
I quan va saber que ella tenia una casa en un poblet de la costa, se n'hi anava els diumenges i en la seva imaginació es trobaven en un bar on ella esperava algú que no arribava i aleshores li explicava que tota la seva vida només l'havia estimat a ell.
Quan es va divorciar del noi de bona família, sempre tenia el mateix somni: ella tornava al poble i es confessaven el seu amor en una plaça amb arcades on de petits havien jugat a ser prínceps.
Però quan va tornar al poble, anava amb un altre home i només va passar per presentar el seu acompanyant a la família.
Ell l'espiava des d'on podia i provava d'endevinar-li les felicitats i les angoixes darrere del somriure que sempre feia. Com si hi trobés un aliment per als seus somnis, un fil primíssim que els lligués amb la realitat.
Un dia, ella va tornar al poble per quedar-s'hi . S'havia divorciat del seu segon marit i darrere dels solcs finíssims que li havia deixat la vida i que ni les cremes ni els massatges no havien pogut esborrar, hi havia un traç d'amargor.
Ell la va anar a trobar al bar més bonic del poble, allà on el jovent anava a escoltar música i a estimar-se. Prenia un te en una taula vora la finestra i un raig de sol li il·luminava la mirada. Se li va asseure al costat i li va explicar aquesta història.
A ella li va caure una llàgrima més vall. La hi va eixugar amb el mocador quan passava per l'arc del coll i li va preguntar per què plorava. Ella li va dir que plorava per ell que devia haver estat molt infeliç. Ell li va acariciar els cabells de color de fusta bona i de tacte de seda, i li va dir que havia estat l'home més feliç del món perquè en els seus somnis ella mai no plorava.
("El secret de la persiana", d'Hermínia Mas).