EL SECTOR PRIMARI A SANT FELIU
DE BUIXALLEU
Introducció
cultiven enciams, tomàquets,
fesols, patates, bròquils, bledes... Del tomàquet, al cap
d'un temps, en fan conserva.
 Als
pobles propers també hi ha bastant agricultura, com per exemple
a Massanes, que té molts camps de poies
(pollancres, Populus nigra), alzines sureres... i també camps d'autoconsum
d'hortalisses. Però en canvi n'hi ha d'altres que no en tenen gaire,
com es el cas de Hostalric, que per causa
de la seva industrialització i formació de polígons
s'ha anat perdent.
Els
meus avis, han viscut sempre de l'agricultura des que van venir a viure
aquí. Tenen el seu hort al costat de casa i molts camps de poies
i de ceps. El camp de ceps és de la seva propietat i el conreen
ells mateixos. A vegades els meus pares, els meus tiets, els meus cosins,
jo i el meu germà... els ajudem, sobretot quan s'ha de tallar el
raïm i fer el vi.
Procés del vi
Analitzaré
aquí el procés del vi tal com es fa a casa dels meus avis.
Quan el raïm comença a sortir, quan està florint, s'hi
ha de tirar sofre per tota la planta, que quedi ben plena. Al cap d'un
temps, quan el raïm ja està més o menys format, s'ha
de ensulfatar tres vegades a la setmana fins que és temps de verema.
A finals de setembre o principis d'octubre, es talla i es posa en unes
samals per a poder-lo portar fins a la màquina que el tritura.
La
màquina té dos corrons junts, que al passar el raïm
l'aixafen. Un cop s'ha triturat, el posem dins d'un dipòsit que
té una aixeta amb un filtre fet d'esparreguera, i per allà
traiem el vi. Després, algú es descalça i entra al
dipòsit perquè el raïm no s'embussi. Quan ja no es pot
treure més suc, amb unes galledes es treuen les pellofes sobrants
del raïm i es posen dins d'una estructura cilíndrica de fusta
que té unes escletxes per tot el seu contorn. Per a poder premsar,
fem servir una rodona gruixuda de ferro que està sobre aquella estructura,
i movent un pal de dreta a esquerra fa que baixi la rodona cap avall, premsi
el raïm, surti més vi per les escletxes i vagi a parar en un
altre dipòsit. Cada hora es mou el pal, fins que es veu que el raïm
ja no dona per més. A casa dels meus avis, les pellofes del raïm
es llencen, però en altre llocs en fa orujo, que és
un licor.
Alguns
dies abans s'han de haver rentat les botes on hi posarem
el vi i haver-les cremat amb un sufrí.
Això del sufrí serveix per saber si aquella bota és
agra, és a dir, si quan hi posem el vi, aquest es tornarà
agre. Per saber-ho es fa això: es lliga un filferro a dalt d'un
pal pla i llarg que deixa anar sofre. El pal s'encén i es posa
dins de la bota, deixant el filferro fora. Es tapa la bota amb un tap.
Si en el moment que es posa, el pal s'apaga, vol dir que la bota és
agra i en canvi si no s'apaga vol dir que està bé.
Quan
arriba el moment de fer el vi, es pot fer de dos tipus: vi dolç
de postres o vi usual per beure. Vi dolç: es bull en una olla a
la meitat i després es posa en olles petites; aquest vi es fa servir
per beure després dels postres. Vi usual: es posa directament a
la bóta, mitjançant una mànega. Es el que es fa servir
per beure; durant el dinar, al sopar... Al cap de 6 mesos, al març,
el vi s'embotella. Per a poder embotellar-lo, ha de ser lluna vella de
març i s'ha de fer servir ampolles de cava, doncs les altres es
trenquen. Es posa el vi dins de les ampolles i amb una màquina es
tapa amb un tap de suro. Després es posa l'ampolla boca avall en
un paler.
Blat, ordi, blat de moro
El
blat és molt típic, també, del meu poble. Es planta
a finals de novembre i es bat a ple juliol. Per batre'l, es sega amb una
màquina que per un costat deixa anar la palla i per l'altre treu
les granes de blat. Amb la palla es fan bales, que després seran
pel bestiar. També es típic l'ordi, que es fa servir per
pinso pel bestiar.
Fa
temps, el blat de moro també es feia molt; primer el tallaven i
després es treien les fusades ( les panotxes). Després amb
una màquina es desgranaven. Si es treia sencer servia per alimentar
les gallines, però per als polls s'havia de picar. El blat de moro
ara també es cultiva, però es fan servir moltes més
màquines i és molt més complex.
El foc de 1984
L'any
1984 va arribar un foc aquí, a Sant Feliu, que venia de Gualba,
va travessar Breda, va arribar fins aquí i l'endema va continuar
cap a Massanes. Aquest foc va produir moltes destrosses entre els pagesos.
De Gaserans es van cremar més de la meitat dels boscos, que van
haver de ser tallats i tornats a plantar. La gent que va patir destrosses
va tenir una ajuda de la Generalitat, que després havia d'anar
tornant de mica en mica.
El
meu avi va ser un dels pagesos que va patir més destrosses ja que
se li va cremar la casa del costat on hi havia bicicletes, eines diverses,
el porxo on hi tenia el tractor, la llenya, etc.; i també una part
de la granja. Sort van tenir que la Generalitat els fes un préstec.
Al
cap d'uns 20 anys tots els boscos, totes les cases destrossades ...
han tornat a la normalitat; es van retornar els préstecs i tot
va quedar tal com estava.
La ramaderia
Sant
Feliu no és un poble on hi hagi molta ramaderia. Si contem les granges
que hi ha, concretament a Gaserans , tres són de vedells (ramaderia
bovina) i una de porcs ( ramaderia porcina). També hi ha molts galliners,
basses amb ànecs i gent que té molts conills.
Conec
a un home ... que té una granja i viu d'ella. Aquella granja va
de generació en generació, ja que és de la família.
No té treballadors, només té un home que el ve a ajudar
quan té molta feina i sense cobrar res, ja que es fan favors entre
les granges, mútuament. La granja disposa de màquines per
munyir. Hi ha com un lloc de la granja una mica apartat on hi ha la màquina
que treu la llet de la vaca; l'animal no es mou, ja que se sent alleugerit.
Aquesta llet va amb uns tubs cap a un dipòsit on es conserva fresca.
A mesura que es va omplint el dipòsit, la llet va marxant cap a
una caldera on s'escalfa. Quan ja ha fet tot aquest procés la guarden
en unes grans ampolles.
Amb
aquesta llet poden fer diverses coses, a més de veure-la: fermentar-la
i fer formatges, fer iogurts... La dona de la granja fa iogurts molt bons;
són naturals i els ven a 3 € el pack de 4 iogurts.
Vaig
anar a la granja i vaig fer algunes preguntes. L'home em va poder explicar
alguna cosa, com això de munyir amb la màquina. També
vaig poder averiguar el que valia una vaca quan la compraven: una vaca
que dóna llet val entre 850 € i 910 € i una que no dóna
llet, que només la volen per la seva carn, val entre 300 €
i 350 €. Cada matí passa un camió a recollir la llet
i se l'emporta cap a la central. Totes les granges del poble venen la seva
llet al mateix comerciant.
A
Grions hi ha un altre home ... que té molt camps i una granja. Té
una carnisseria pròpia i un escorxador per portar la carn en condicions.
O sigui que la carn que porta a la botiga és de la seva pròpia
granja. Té una granja molt gran, amb vedells per a carn, estabulats.
Per a poder portar la carn de la granja a la botiga té uns peons
que l'ajuden.
A
més de ramaderia, ovina i porcina, també hi ha molta gent
que té pollastres, ànecs, conills... Alguns pagès
va a vendre les gallines al mercat, o els conills, i d'altres pagesos els
guarden per a ells. Quan arriba el moment els maten, els desplomen tenen
plomes i els congelen. Això ho fa la meva avia.
El suro
A
Gaserans hi ha bastants camps d'alzines sureres. He fet un qüestionari
a un home que té una muntanya d'alzines darrera de l'església
de Gaserans. El seu camp mesura 25 Ha més o menys, encara que aquest
és només un dels molts camps que té. Tots són
de la seva propietat i no hi té cap jornaler. L'alzina surera és
un arbre que no requereix cap cura especial; l'únic que s'ha de
fer es anar-la regant de tant en tant. Des que una alzina es planta fins
que pugui produir suro tarda uns 40 o 50 anys, depèn del tipus d'alzina.
Quan ja ha produït suro per primera vegada, cada 14 o 15 anys s'ha
d'anar tallant per treure-hi més suro. Quan arriba el moment de
tallar el suro, aquest propietari contracta una empresa, però sense
pagar-li res: ja que el suro que té ell no és de bona qualitat,
deixa que s'emportin tot el suro recollit a canvi de que li tallin.
Per
tallar el suro es fan incisions verticals i horitzontals, tot procurant
de no tocar l'escorça de l'arbre, perquè sinó després
tardarà més anys en fer suro, ja que tindrà que renovar-la.
Quan han tret el suro de la part de baix (ja que és la més
vella), fumiguen l'arbre amb un líquid que porta un fong que mata
tot lo dolent. Després de fumigar-lo, anoten l'any en què
han tallat per saber quan l'han de tornar a tallar. Al cap de 3 anys més
o menys, es talla a la part de dalt. Una alzina surera necessita tenir
tot el seu voltant ben net, per això cada setmana hi van el propietari
i els seu germà a netejar-ho. Utilitzen unes màquines que
aspiren tota la porqueria i fulles. En algun cas també hi ha brutícia
deixada pels "pixapins". Al costat d'una alzina surera no hi pot haver
pins, perquè li agafen tota la humitat i l'alzina en necessita molta.
És un arbre que dóna bastant profit, és a dir, que
qui viu dels beneficis del suro podrà anar visquent bé.
La fusta
A
Gaserans hi ha molts arbres que donen fusta; el plataner, el pollancre,
el pi, el roure... Però més aviat la gent ho talla per fer
llenya.
Hi
ha un home... que sí que ven la fusta que produeix. Té molts
camps de pollancres repartits per tot Sant Feliu. Tenen tots unes grandàries
de 30 o 32 hectàrees. Els pollancres no requereixen molta cura,
bàsicament han de tenir el seu voltant net. És una planta
que no té necessitat que la reguin, pot passar sense aigua perfectament;
fins i tot, aquest home no les rega mai. Cada any s'han d'esporgar, així
que contracta una empresa que porta un treballador amb unes màquines;
cobren uns 36 € l'hora. Amb les branques que sobren de quan esporguen,
se'n fan plançons; les branques les posen dins d'una bassa o dins
d'uns cubells, perquè no es quedin seques i a la primavera planten
els plançons de nou al camp, i així es formen els nous pollancres.
Quan el pollancre ja té uns 12 o 14 anys es ven al comerciant: el
preu depèn de la qualitat de la fusta i de la seva amplada. Desprès
de mesurar tot aixó el comerciant fixa un preu, que més o
menys ronda entre els 42 i 48 euros.
Molta
de la gent que té boscos on hi ha arbres que poden fer servei per
la fusta, no la venen perquè no és de bona qualitat ja que
es necessiten unes propietats molt especials perquè la fusta sigui
de bona qualitat.
Afra Morera
Vila
Tercer ESO
de l'IES Hostalric, juny 2005
PER SABER-NE MÉS:
La regió forestal III
El pollancre a Catalunya
L'alzina surera a Catalunya
Sant Feliu de Buixalleu
El patrimoni de Sant Feliu de Buixalleu
|
