1. "Qui ha tallat tot l'alè d'aquests cossos tan joves, sense
cap més tresor que la raó dels que ploren?". Lluís Llach
va començar a compondre Campanades
a morts tant aviat va escoltar per la ràdio que la policia
havia acabat amb la vida de cinc joves obrers a Vitòria. A l'ordre
de "gasegeu l'església", la policia -amb instruccions
expresses d'utilitzar les armes- va desallotjar els milers de persones
que es congregaven a la parròquia de San Francisco de Asís.
El que el 3 de març de 1976 va començar com una assemblea
pacífica de treballadors que reclamaven drets laborals i sindicals,
va acabar amb cinc morts i un centenar de ferits. "Des de la
patronal i l'Estat entenien que tants treballadors reclamant els
seus drets era un precedent perillós", destaca Andoni Txasko,
una de les víctimes i actual president de l'Associació d'afectats
del 3 de març. Manuel Fraga era aleshores el responsable
del ministeri de Governació. Fa uns dies demanava perdó pels
errors comesos en democràcia, però no hi afegia els incidents d'avui
fa 30 anys. I és que de fet, tres dècades després, els afectats
no han aconseguit el reconeixement moral, polític i econòmic que
reclamen des d'aleshores. No se'ls considera víctimes del terrorisme.
No hi ha subvencions ni responsables directes d'uns fets que han
prescrit. "No pararem fins a aconseguir justícia i veritat",
assegura Txasko. Per això, dimarts vinent demanarà al Parlament
Europeu que insti el govern espanyol a investigar i aclarir els
successos. A Espanya "s'han tancat tots els camins: judicials
i institucionals". O gairebé tots. El PNB exigirà que la nova
llei de víctimes del terrorisme que prepara l'executiu de Zapatero
inclogui també els que van patir "la violència de l'Estat",
com és el cas dels cinc obrers assassinats a Vitòria. I amb la ferida
encara oberta, Llach repicarà aquesta nit les campanes. Campanades
a morts i a la memòria.
Font: Eduard Mas, L'Avui,
3/03/2006
2. Feia dos mesos i mig de la mort del dictador. I el primer
govern de la monarquia amb Carlos Arias Navarro al capdavant
i Manuel Fraga Iribarne com home fort mantenia una política continuista
sense cap horitzó de canvi democràtic. En aquest context, les manifestacions
per l’amnistia van suposar la irrupció pública de l’antifranquisme
d’ençà el 20-N-75 i es pretenien com a punt d’arrencada de la ruptura
democràtica. D’un antifranquisme que, des de feia anys, havia anat
vertebrant el descontent social amb la dictadura, tot dotant-lo
d’un contingut profundament democràtic i d’oposició frontal als
valors de l’"España del 18 de julio". Des d’aquesta tradició
assumia ara un renovat protagonisme històric dient un "no"
contundent a la pretensió del règim, clarament explicitada per Arias
Navarro: ...Yo lo que deseo es continuar el franquismo. Y
mientras esté aquí o actúe en la vida pública no seré sino un estricto
continuador del franquismo en todos sus aspectos y lucharé contra
los enemigos de España que han empezado a asomar su cabeza y son
una minoría agazapada y clandestina en el país... La qual cosa es
complementava amb l’advertència de Fraga: La calle es mía
...
Aquests "temps d’amnistia" no eren fàcils. Tot estava per decidir. Si l’oposició desertava de la lluita democràtica els continguts de la dictadura havien de consolidar una monarquia pensada en aquesta perspectiva. Si la continuava, topava amb un aparell d’estat molt poderós, que, de moment, les hipotètiques forces reformistes dins el mateix règim no eren capaces d’alterar. La repressió continuava sent l’única resposta a les demandes socials. Havia quedat palès a Barcelona; i es refermaria al llarg d’aquell primer semestre de 1976 a Vitòria, a Madrid, a València, a Bilbao, a Sabadell... Però també es feia cada cop més evident que, en el desigual enfrontament, l’antifranquisme no podia provocar l’ensulsiada de les estructures de la dictadura. Tanmateix, posava en solfa la impossibilitat del seu manteniment i marcava la perspectiva de futur: un sistema inequívocament democràtic. En conseqüència, i davant la seva impossibilitat, la "ruptura" anava assolint una dimensió ideològica, referencial de la utopia mobilitzadora, i s’apuntava cap a la negociació com a mètode per sortir del col·lapse.
Caldria esperar a la formació del nou govern Suárez perquè l’estratègia negociadora fos possible ...
Font: Manel Risques, doctor en Història contemporània. L'antifranquisme.
Espai
de llibertat
3. La trajectòria de compromís polític de Lluís
Llach és el fil conductor del film documental "Llach,
la revolta permanent", dirigit per Lluís Danès,
que traça el paral·lelisme entre la vida del cantautor
català i la història de la Transició (...)
El documental analitza com es va crear la cançó "Campanades
a morts", que Llach va compondre la mateixa nit del 3 de
març del 1976, quan la policia va irrompre en una assemblea
de treballadors a Vitòria i va causar cinc morts i més
de cent ferits.
Font: Telenotícies,
12/02/07
Tràiler de "Llach.
La revolta permanent"
Webs sobre la transició
