Gratacels a Xangai o Shanghai
Qui té por de la Xina?: Els inconvenients del boom econòmic. Gairebé no passa cap dia en el qual la premsa econòmica no anunciï que la Xina es convertirà en la nova superpotència mundial. Què dóna peu a aquests rius d’elogis? I realment hi ha motius d’eufòria? Des de fa temps, l’Índia és la preferida de les empreses occidentals, les quals practiquen intensament la subcontractació al subcontinent indi. És a dir, encarreguen diverses tasques i processos a empreses índies. Malgrat això, en els últims anys, a l’Índia li ha sortit competència: la imparable escalada de la Xina, que s’ha convertit en una superpotència econòmica, amenaça de prendre-li el lloc.
“Fàbrica del món”. Amb l’arribada al poder de Deng Xiaoping el 1978, va començar un un procés de transformació d’una ineficient economia centralitzada a un sistema actual fort i orientat al mercat. Encara que el règim es mantenia estrictament comunista en l’esfera política, les empreses privades i els ciutadans individuals anaven guanyant influència en l’economia. El sòl deixava de ser col•lectiu per passar a administrar-se individualment, es va permetre l’entrada d’empreses privades en la indústria on van començar a competir amb les empreses estatals. Però el fort creixement econòmic es va aconseguir sobretot gràcies a l’obertura de l’economia xinesa. Es podia comerciar amb altres països al mateix temps que les empreses estrangeres podien invertir a la Xina. Amb el seu exèrcit de mà d’obra barata, la Xina s’ha guanyat la fama de ser la "fàbrica del món", la que inunda els mercats amb els productes autèntics made in China. L’augment de les inversions estrangeres en les empreses xineses ha provocat que la Xina hagi entrat de manera sòlida en el mercat econòmic mundial.
Un sistema bancari acabat i la contaminació del medi ambient. Però aquesta escalada econòmica de la Xina és realment imparable? L’economia nacional d’aquest país pot seguir creixent de manera tan ràpida i desbancar de les primeres posicions les potències econòmiques establertes com els EUA i la UE? Només cal mirar detingudament les dades. El producte interior brut (PIB) situa la Xina per sota de les grans potències econòmiques. Tot i que des de 1978 ha multiplicat per quatre el PIB i des de fa anys creix com a mínim un vuit per cent, si observem la distribució del PIB per càpita, la Xina apareix com a país pobre: amb 5.600 dòlars nord-americans se situa en la posició 121 a nivell mundial. Per fer una comparació, els EUA tenen un PIB per càpita de 40.100 dòlars. A més, les inversions directes de les empreses estrangeres són una arma de doble tall. És cert que al principi van suposar una gran empenta per al creixement, però ara l’economia xinesa depèn molt dels fluxos de diners de l’estranger. El sistema bancari xinès és una altra de les fonts d’inestabilitat econòmica. Fa molt de temps que els antics bancs estatals s’apoderen de les empreses estatals en crisi amb crèdits sota el braç per assegurar els llocs de treball. Actualment, els bancs han de fer front a una gran quantitat de crèdits que mai no podran cobrar. La contaminació del medi ambient també podria frenar el desenvolupament econòmic: la contaminació de l’aire, l’erosió del sòl i el retrocés continu de la superfície de l’aigua al nord són problemes que cada cop s’agravaran més. La catàstrofe de Harbin, on a finals d’octubre 100 tones de benzè van contaminar l’aigua potable, demostra que l’intens creixement de la indústria xinesa no va acompanyat dels estàndards mediambientals necessaris. El manteniment de la llei del fill únic representa un gran repte: la Xina ocupa un lloc destacat entre les societats que envelleixen més ràpidament del món. El resultat d’aquest sistema híbrid és que a la Xina s’uneixen els desavantatges del comunisme i del capitalisme: el comunisme comporta burocràcia i lentitud mentre que amb el capitalisme creixen les diferències d’ingressos i la desocupació augmenta.
La UE va un pas endavant. La por de la Xina és també injustificada, perquè una economia xinesa forta proporciona grans avantatges a les economies nacionals occidentals. La Xina no només és un destí de subcontractació molt sol•licitat per la producció barata d’articles de consum com sabates d’esport o samarretes, sinó que amb 1.300 milions d’habitants també és un dels mercats de consum més importants per a les mercaderies nord-americanes. Es pot dir que les dades econòmiques no aclareixen tota la situació: el país ha d’agrair les seves elevades taxes de creixement bàsicament a la producció de productes industrials tradicionals. Encara que en el sector dels serveis es puguin aconsegueixir grans beneficis, és un sector en el qual la Xina no té una posició gaire forta. I aquest és el factor decisiu per al qual l’Índia encapçalarà un cop més els titulars en el futur, perquè s’enfortirà principalment amb la subcontractació en el sector de serveis. La Unió Europea també va més d’un pas endavant que el país dels dracs vermells ja que té un alt nivell d’educació i augmenta la producció de béns immaterials com els serveis d’assessorament o el desenvolupament de programari. Per això, la UE ha de seguir impulsant el desenvolupament del seu propi sector serveis perquè només d’aquesta manera el comerç amb la Xina augmentarà una altra vegada la productivitat d’Europa i reduirà els preus.
Font: article de
Nora S. Stampfl ( Berlin, 5.12.2005) al dossier "Qui té por
de la Xina?" de Cafebabel.com
"webzine d’actualitat europea multilingüe"
