15/03/03

Un viatge en el temps

La dessalació d'aigua de mar ha posat fi al principal fre que tenia el desenvolupament de les Canàries; salvat l'obstacle dels recursos hídrics, els altres (aliments i mercaderies procedents de la Península o d'on sigui, energia, etc.) són secundaris, o ho semblen, i la veda està oberta per transformar les illes en 'paradisos' per als turistes i els jubilats de mig Europa.

Joandomènec Ros, Catedràtic d'ecologia de la Universitat de Barcelona

Fa quinze dies vaig fer un viatge en el temps. No cregués el lector que, mancat de temes científics i/o ambientals per desenvolupar, m'he decidit a escriure ciència-ficció; el que vull és explicar una experiència que m'ha fet rememorar el passat, per partida almenys triple. En podrem treure algun ensenyament en el camp del medi ambient.

Convidat per la Facultat de Ciències del Mar de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria (ULPGC) per impartir-hi un curs de doctorat sobre reserves marines, he aprofitat per recórrer una mica dues de les illes més occidentals de l'arxipèlag, Gran Canària i Fuerteventura. A la primera hi he estat manta vegada, gairebé sempre per afers acadèmics, després d'una estada perllongada (la primera per a mi) el 1970. Llavors Las Palmas era un empori turístic i comercial: el turisme europeu s'amuntegava a la llarga platja de Las Canteras, on prenia el sol absent del llarg hivern d'Escandinàvia i l'Europa central, o bé recorria el bonic passeig del mateix nom i els carrers comercials en què la condició de port franc de la ciutat permetia adquirir en moltes botigues, a preus molt avantatjosos, tota mena d'andròmines.

Des de fa uns anys això ha canviat. Les ciutats i les platges del nord de l'illa reben una petita fracció del turisme internacional, que se'n va cap al sud, àrid, càlid i amb sol permanent, sense les vel·leïtats meteorològiques (les rares pluges, les més sovintejades nuvolades de panza de burro) del nord; els vents alisis i els que porten pols i sorra del Sàhara afecten tota l'illa. El mateix va passar a Tenerife, i durant uns anys les capitals d'ambdues illes es despoblaren i els que havien estat puixants barris turístics es convertiren en barris fantasma: hotels, apartaments, bars i discoteques tancats, que el clima oceànic anava deteriorant, i botigues que s'esllanguien perquè la pèrdua dels beneficis fiscals ja no feia els seus preus atractius.

Des de fa uns anys, una política urbana intel·ligent ha convertit els edificis hostalers de relictes en habitatges i immobles de serveis, al temps que transformava i millorava la ciutat, però també hi ha arribat l'especulació a l'estil del front de mar barceloní.

Dues moralitats que en podem treure: la fragilitat de fer dependre l'economia de les vel·leïtats del sector turístic, que decideix noves destinacions amb independència de la planificació regional i es mou per indicadors generals (la imminent guerra a l'Iraq pot suposar l'esfondrament de l'economia insular, com passà fa dotze anys); l'economia globalitzada fa cada cop més difícils situacions locals de privilegi, com les dels ports francs.

Anem a aspectes més específicament ambientals. Com ja he dit, el sur àrid de Gran Canària i Tenerife és ara tan desenvolupat turísticament que fa la competència al nord de les illes respectives. Fuerteventura, tota ella àrida i poc poblada quan hi vaig ser per primer cop en la dècada dels setanta, també està essent ocupada per instal·lacions turístiques gegantines que clapegen un paisatge quasi saharià. Això ha estat possible perquè la dessalació d'aigua de mar ha posat fi al principal fre que tenia el desenvolupament d'aquestes illes. Salvat l'obstacle dels recursos hídrics, els altres (aliments i mercaderies procedents de la Península o d'on sigui, energia, etc.) són secundaris, o ho semblen, i la veda està oberta per transformar les illes en paradisos per als turistes i els jubilats de mig Europa. No és estrany que l'arribada de pasteres plenes d'immigrants sigui contínua a Fuerteventura: no només l'illa és molt a prop del continent africà, sinó que la demanda de mà d'obra barata hi és forta.

Resoldre el problema de l'aigua, però, suposa magnificar-ne d'altres. La construcció de grans complexos hotelers ha malmès espais naturals valuosos, alguns en àrees dunars actives. La necessitat d'àrids per a la construcció s'ha disparat, i hom està explotant dunes fòssils. La generació de deixalles de tota mena ha augmentat molt, i ho seguirà fent en el futur. El turisme vol serveis (transport, lleure, etc.) que són trossejadors i erosionadors del territori, com carreteres, habitatges i centres comercials.

Els canaris s'han habituat a la nova situació, sense perdre, però, alguns costums ancestrals que no ajuden precisament a resoldre els problemes. Per exemple, els majoreros (habitants de Fuerteventura) han deixat des de sempre que les cabres corrin lliures pels ermots, però ara hi ha una demanda menor d'aquests animals, que s'han tornat mig salvatges en alguns llocs i són en bona part responsables de l'aridesa del país, pasturant fins les pedres o la sorra. Una visita a la petita Isla de Lobos, lliure del bestiar cabrum, revela una interessant vegetació de malpaís i rocam litoral que a l'illa gran no es troba enlloc.

En aquesta illa al nord de Fuerteventura, que rep el nom de les foques que fins a mitjan del segle passat s'arreceraven en les seves apartades cales, s'hi estan fent ara estudis destinats a establir-hi una reserva marina; és curiós que els promotors en són els pescadors majoreros, que finalment s'han adonat que les pesques són cada cop més minses i que cal fer quelcom per recuperar el recurs. Després d'haver vedat el cèrcol i les nanses, ja només els queda establir una reserva de pesca, que volen ben gran. Els col·legues de la ULPGC que en fan l'estudi previ no veuen fàcil fer complir la prohibició de dur a terme activitats extractives en la futura reserva: la Guàrdia Civil està molt enfeinada perseguint pasteres i fent el salvament de surfers massa agosarats que no semblen adonar-se que les immenses onades d'aquelles illes van a petar a negres penya-segats basàltics i no a suaus platges de sorra groga.

L'establiment de reserves és un dels grans atots conservacionistes de les Canàries, plenes d'interessants espècies de flora i fauna endèmiques. Però la demanda de natura és també molt gran; mentre que alguns parcs naturals terrestres amb valors sobretot geològics (com Las Cañadas del Teide, a Tenerife, i Timanfaya, a Lanzarote) són relativament robustos, altres són molt fràgils, com els insulars. És ben viu el debat sobre la visita massiva a zones marines no gaire allunyades dels grans ports, on s'hi acumulen ramats de cetacis (caps d'olla i altres), als quals l'elevada freqüentació humana els destarota el comportament natural.

Dos altres aspectes d'aquesta estada han suposat així mateix viatges al passat. Per una part, els Carnavals, viscuts amb intensitat i participació insòlites a casa nostra. Recordo un viatge a Tenerife ara fa vint anys, per prendre possessió de la càtedra d'ecologia de La Laguna (on vaig ser catedràtic per pocs mesos), que s'esdevingué per les mateixes dates. Els tres professors que em van venir a cercar a l'aeroport anaven disfressats... de manoles andaluses!, i no eren els únics que, dins o fora de la universitat, participaven de la gresca general. La creu de la moneda és que aquests dies de Carnestoltes, només a Las Palmas, les brigades de neteja han recollit al voltant de mil tones de brossa dels carrers que han gaudit del Carnaval...

L'últim viatge al passat, molt més emotiu, va ser el recital que Paco Ibáñez féu al paranimf de la ULPGC. El vell trobador, amb la veu rogallosa de sempre, cantant les cançons que va fer famoses fa trenta anys en musicar els grans poetes castellans, ens va recordar que la situació actual no és, en molts aspectes, diferent d'aquella que feia necessaris els versos de Gabriel Celaya:

"Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo".