anys 50

Dobson posa a punt un sistema de mesura de l’ozó estratosfèric. Al mateix temps, es descobreix el fenomen de la reducció dels nivell d’ozó sobre l’Antàrtida durant la primavera, identificat en aquells moments com un procés cíclic, lligat a causes climàtiques.

1971

Se sospita que la  capa d’ozó es destruïda pel vapor d’aigua projectat pels avions supersònics que circulen a altituds estratosfèriques (Concorde, Tupolev 144, Boeing 2707). James McDonald (el científic que més tard atribuiria l’apagada general de llums de Nova York a Ovnis que prenien energia de les línies d’alta tensió) arriba a afirmar que en 5 anys s’hauria destruït un 4% de la capa d’ozó,, causant milers de nous casos de càncer de pell. Els diaris desperten l’alarma pública.

Harold Johnston, de la Universitat de Berkeley, afirma en Science  que la capa d’ozó arribarà a ser destruïda pels òxids de nitrogen, en lloc del vapor d’aigua, i aventura una reducció d’un 50% en dos anys.

Pel mateix temps s’arriba a la conclusió que totes les fonts d’òxids de nitrogen, com la combustió de gasolines, els adobs agrícoles, els residus animals, els cultius de llegums, etc. són amenaces per la capa d’ozó. Fins i tot les pluges àcides podrien contribuir, ja que estimulen la producció dels bacteris desnitrificants, que alliberen més NO₂ a l’atmosfera i a l’estratosfera.

1973

Teoria de l’estiu nuclear (il·lustre precedent de la contraria, la de l’hivern nuclear, propagada deu anys més tard pels mateixos investigadors), segons la qual les explosions nuclears, fins i tot les experimentals, injecten NOx en l’estratosfera. L’entrada addicional de radiació ultraviolada després d’una conflagració nuclear, causaria que tots els habitants de la Terra patissin greus cremades solars.

En aquest mateix any, Richard Stolarski i Ralp Cicerone, anuncien a Michigan, que la capa d’ozó es destruïda pel clor emès pels motors auxiliars dels coets espacials, obrint així, a més d’una nova perspectiva pels investigadors, una guerra en la qual la NASA s’afegeix com a part interessada a les batalles entaulades entre els pools internacionals d’indústries químiques i militars. 

1974

Sherwood Rowland i Mario Molina, a Califòrnia, i Paul Crutzen a Suècia, afirmen que la capa d’ozó es destrueix pel clor alliberat pels CFCs, compostos que s’havien mantingut fins aquell moment fora de sospita. Durant aquest any i el següent van començar a aparèixer a Nature  i Science  els primers articles que donaven raó del nou problema, escrits per Rowland, Stolarsky, Cicerone, McElroy,Wofsy , etc. Indultades les naus espacials i el avions, la polèmica s’entaulà sobre la quantificació de les prediccions en la reducció de la capa d’ozó (el 1990, 10 % per a Cicerone, 18 % per a McElroy)

1975

McElroy adverteix des de Harvard que el brom dels halons (extintors) i del bromur de metil (agent fumigen) són agents destructors molt potents. S’arriba a parlar d’aplicacions bèl·liques (una bomba de brom podria obrir un forat sobre el camp enemic, que seria destruït per la sola acció dels raigs UV)

1976

Es firma un protocol entre els Estats Units, França i la Gran Bretanya, amb la finalitat d’iniciar observacions i estudis sobre la capa d’ozó.

1978

L’Environmental Protection Agency (EPA) decreta la prohibició de l’ús dels CFCs en la fabricació d’aerosols als Estats Units, exceptuant certes aplicacions. El govern de Suècia segueix l’exemple. La fabricació de CFCs no es detura, però, perquè les limitacions no afecten a aquelles activitats que no impliquin l’emissió directa de CFCs, com la refrigeració, que és la que genera més demanda, i la fabricació d’escumes (foams).

1985

Es publica l’informe del Servei Britànic d’Exploració Antàrtica (Stolarsky, 1988) sobre l’existència d’un forat d’ozó a latituds polars. Es va constatar que els nivells mínims d’ozó assolits sobre l’Antàrtida havien anant disminuint durant deu anys.

Convenció de Viena per la Protecció de la Capa d’ozó, en vigor a partir de setembre de 1988. Es reconeix internacionalment l’existència del problema, les seves conseqüències en els sistemes naturals i en la salut pública, i la seva relació amb l’ús dels CFCs. Hom determina elaborar un protocol internacional dirigit a l’eliminació total d’aquests productes.

1987

S’identifica el forat per teledetecció. Es publiquen les primeres imatges del Nimbus, processades en fals color.

Protocol de Montreal sobre Substàncies que Redueixen la Capa d’ozó. Signen 24 països. S’inicia així l’acció global que ha de portar a l’eliminació dels CFCs i altres productes halogenats.

1989

Primera reunió de les Parts del Protocol de Montreal, a Hèlsinki. S’adopta l’acord d’eliminar totalment els CFCs i halogenats abans de l’any 2000.

1990

Segona reunió de les parts, a Londres. S’afegeix a la llista de productes ozono-depressors el tetraclorur de carboni i el metilcloroform, producte que s’haurà d’eliminar abans de l’any 2005. Es concreten mecanismes financers d’assistència a països en desenvolupament.

1991

La regulació 594/91 de la CEE ordena la retirada dels CFCs abans de 1997 en els estats membres. Segona reunió de les parts de la Convenció de Viena i Tercera reunió de les parts del Protocol de Montreal.

S’anuncien disminucions dràstiques dels nivells d’ozó durant la primavera austral sobre l’Antàrtida (fins un 50% dels valors normals), tot i que alguns autors atribueixen el fet a la injecció d’aerosols volcànics al vòrtex polar, procedents de l’erupció del Hudson, a Xile (Hofmann, 1991).

1992

Quarta reunió de les parts del Protocol de Montreal, a Copenhaguen. S’acorda avançar a 1996 la data límit d’eliminació dels CFCs, tetraclorur de carboni i metilcloroform, mentre els halons seran eliminats en 1994. S’acorden controls futurs sobre el substituts dels CFCs: bromur de metil i Hidro-CFCs.

1993

Cinquena reunió de les parts del protocol de Montreal. Es reconeix que els halons deixaran de ser utilitzats definitivament en el terme d’un any.

Tercera reunió de les parts de la Convenció de Viena.

1997

Sherwood Rowland, Mario Molina i Paul Crutzen són guardonats amb el premi Nobel per les seves investigacions sobre els CFCs (publicades en 1973)

2000

Oficialment, ja no existeix producció ni comercialització de CFCs