IRON BEDS

Quan els oceans es van formar, l’aigua estava carregada amb enormes quantitats de ferro reduït (Fe²⁺, forma soluble). Aquests ions eren la conseqüència de milions d’anys de rentat de roques en l’ambient anaeròbic (sense oxigen), característic de l’atmosfera primitiva. L’oxigen produït pels primers organismes fotosintètics o el resultant de l’escissió fotoquímica de l’aigua a l’atmosfera, hauria estat consumit immediatament en l’oxidació del ferro, la qual provocava la precipitació d’òxid fèrric (Fe₂O₃) en els sediments del fons oceànics.

Aquest fenomen és avui observable en el registre geològic, especialment en sediments metamorfitzats datats entre 3.500 y 2.000 milions d’anys d’antiguitat, els quals presenten unes característiques bandes (iron beds). Això suggereix que fa uns 2.000 milions d’anys el ferro reduït dissolt s’hauria esgotat.

 

RED BEDS

Un cop les reserves de ferro dissolt es van esgotar, l’oxigen va trobar un altre destí: l’oxidació de minerals reduïts en els continents, com la pirita (FeS₂). El rentat de pirites en presència d’oxigen hauria arrossegat, a través dels rius, fins al fons oceànic més sediments d’òxid fèrric Fe₂O₃, que avui trobem en capes alternants de color vermell que els geòlegs anomenen red beds. La datació dels red beds revela que aquests procés finalitzà fa uns 1.500 milions d’anys.  Llavors va haver un excedent d’oxigen que es va anar acumulant en l’atmosfera. Aquesta va ser la senyal pel desenvolupament i diversificació de les cèl·lules eucariotes, que utilitzen l’oxigen com a oxidant (respiració) i que produeixen el mateix gas durant la fotosíntesi.