EL
PROBLEMA DELS CFCs: UNA VISIÓ ALTERNATIVA
La
capa d’ozó, abans de la dècada dels 70, era una singularitat de l’atmosfera que
interessava només a experts i curiosos. Bé que es coneixia la seva capacitat filtrant,
se li suposava una gran estabilitat. En qualsevol cas, no era aquest un tema de
conversa popular. Però quan es van anunciar les primeres proves de l’avió
supersònic Concorde sobre el cel americà, alguns científics van
aventurar hipòtesis sobre els desastrosos efectes de la primera nau
estratosfèrica a l’abast del públic. En no menys de 30 anys, considerant un
ritme anual de destrucció d’un 16%, deien, ja no restaria ozó a l’estratosfera.
Un
sector dels científics i industrials francesos van veure una espècie de
conspiració comercial però el cert és que la principal víctima d’aquesta
primera batalla va ser la indústria aeronàutica de Nord-americana, que va veure
aturats els projectes de construir grans avions supersònics SST.
Aquesta
predicció, com tantes altres, no tenia molt fonament, però va obrir un debat
sobre la química de l’estratosfera, del qual s’ha beneficiat la ciència i la
tecnologia, tot i no estar exempt de lluites de poder, pressions polítiques i
sospites.
Però,
tot i la certesa que les dades i els acords puguin transmetre, l’únic que per
ara es considera establert en l’àmbit de la ciència de la química atmosfèrica
es que la conversió neta d’ozó en oxigen en l’estratosfera, o més ben dit, la
destrucció de l’ozó està catalitzada pel Clor i el Brom, sigui aquesta una
acció independent o combinada.
A
pesar de l’acumulació de dades i teories, dels acords internacionals, de les
grans inversions realitzades per la indústria química, alguns científics, entre
ells l’eminent vulcanòleg Harum Tazieff, ofereixen opinions alternatives no
exemptes d’interès:
La reducció/augment de l’ozó podria ser un fenomen cíclic, potser lligat als cicles de taques solars o a sistemes climàtics més caòtics i imprevisibles que els que considerats generalment, com és l’episodi periòdic de El Niño. Tazieff acusa als partidaris d’eliminar els CFCs d’ocultar deliberadament les dades dels altres, o manipular les pròpies. Per exemple, en els escenaris que es mostren actualment les gràfiques situen l’origen de coordenades al voltant dels anys 60, obviant que en la dècada anterior es van mesurar concentracions d’ozó comparables a les actuals. És cert que l’elecció d’escala és sovint un subtil recurs que els investigadors interessats en publicar un determinat resultat i no un altre - quan, per exemple, perilla una subvenció - utilitzen. Tanmateix, en el cas de la concentració estratosfèrica de l’ozó, tant els mètodes de mesura com els de calibració d’instruments han evolucionat, raó que justificaria que no es comparin mesures d’èpoques diferents.
No s’ha determinat de manera directa i resolutiva la presència de CFCs en nivells estratosfèrics a les concentracions requerides per les teories dominants. Alguns autors se sorprenen pel fet que es proposi la presència de molècules d’alta densitat com són els CFCs a l’estratosfera.
S’han descobert, contra el que fins ara es deia, microorganismes que degraden CFCs, cosa poc sorprenent si hom pensa en l’elevada diversitat metabòlica del món dels bacteris. S’ha d’avaluar, però, la importància quantitativa d’aquest fet.
Una part no determinada del clor present en l’estratosfera podria procedir de fonts naturals (volcans i aerosol marí)
Independentment de la consistència de les teories científiques i de la bona fe dels investigadors que proclamen la responsabilitat dels CFCs en la destrucció de l’ozó, hi ha raons polítiques i comercials per a sustentar unes teories i no altres, o almenys per a orientar els pressupostos de recerca en determinat sentit. Des que es va encetar el debat sobre els avions supersònics, pels vols de 1970, les pressions dels lobbies industrials sobre els governs i les universitats han presidit i condicionat una part important dels debats:
El primers dictàmens sobre la destrucció de la capa d’ozó van esfondrar projectes de molt milions de dòlars, promovent-ne d’altres.
La NASA va salvar in extremis la seva participació en el pressupost federal de 1974 gràcies a la desviació de la culpabilizació científica de la destrucció de l’ozó des dels coets als CFCs. Des de llavors és ben patent l’interès de la divisió educativa d’aquesta agència en orientar els programes d’educació ambiental cap a la protecció de la capa d’ozó, entre d’altres tòpics didàctics. D’altra banda, la lluita pel pressupost als Estats Units entre el sector militar i l’aerospacial ha estat un fet que no és aliè al sector científic, sotmès en gran manera a l’aportació de fons públics.
Les revistes científiques de més difusió internacional (Nature , Science , La Recherche, New Scientist, American Scientific), amb gran poder en la creació d’opinió entre els governs (o entre els assessors) i entre els media, gaudeixen d’un filtre molt selectiu a l’ hora de decidir qui publica (que a la llarga, és com decidir qui rep subvencions). A banda d’exercir un necessari control de qualitat científica, les direccions d’aquestes publicacions són sovint acusades de no acollir un autèntic debat científic, plegant-se als nexes econòmics i institucionals amb les grans corporacions industrials. D’aquesta manera, les opinions independents, entre elles les teories alternatives respecte a l’origen del problema de l’ozó, tot just apareixen en journals i opuscles, coneguts i distribuïts en àmbits processionals, però de baixa incidència en els filtres de translació de la informació científica a l’opinió pública. La suposada anuència entre els fabricants de CFCs i els que neguen el problema és una fal·làcia. De fet, els primers beneficiats de la prohibició dels CFCs, són, paradoxalment, els que controlen la seva producció.
El problema dels CFCs ha estat fonamentalment un problema ambiental de països rics. Els països del tercer món tenen un consum per càpita molt reduït d’aquest productes. Això no obstant, els CFCs tenen pels pobres un alt valor de supervivència, doncs són els refrigerants que encara utilitzen – a pesar de la prohibició - les neveres antigues o les adquirides al mercat de segona mà. La substitució dels CFCs per productes molt més cars dificulta l’accés dels pobres a la refrigeració d’aliments.
