Fa cinquanta anys el comandant Cousteau revelà al gran públic les meravelles del món submarí, però feia més de dos mil·lennis que Aristòtil havia descrit els animals marins de les costes de Mitilene, i dos segles que els precursors de la ciència de l'oceanografia sondejaven les profunditats de tots els mars, en mesuraven les característiques físiques i n'escrivien compendis enciclopèdics: el comte Ferdinando Marsigli va publicar la seva Histoire physique de la mer el 1725, i el 1912 aparegué The Depths of the Ocean, de John Murray i Johan Hjort, que resumia les troballes de la primera expedició oceanogràfica moderna, la del Challenger (1872-76).
Al llarg del segle XX l'oceanografia aconseguí diferents assoliments, dels quals els més espectaculars, però no els únics, serien: l'accés als oceans polars; la fotografia i la filmació dels grans fons; els ginys, tripulats o no, capaços d'arribar a grans profunditats i obtenir-hi mostres; la comprensió de la dinàmica de les espècies explotades per l'home; el descobriment de la deriva continental i la tectònica de plaques i, més recentment, del paper de l'oceà en els equilibris biogeoquímics i en la climatologia, natural o forçada per l'home.
Tot això ens havia fet creure, a les acaballes del segle passat, que la nostra comprensió de l'oceà era bastant bona. En particular, sabíem que l'oceà mundial, que ocupa una superfície que és aproximadament el triple de les terres emergides (370 i 139 milions de km2 , respectivament), té una producció primària que, comparada amb la terrestre (al voltant de 300 g de carboni fixats per les plantes per m2 i any), és de l'ordre d'un terç d'aquesta (100 g C/m2 a); això esvaïa els somnis (freqüents a mitjans del segle XX) d'explotar uns recursos alimentaris inexhauribles, cosa que ara l'esfondrament de la majoria de pesqueres ha demostrat a bastament.
Sabíem també que la biodiversitat (la varietat d'espècies d'animals, plantes, fongs, bacteris i protoctistes) terrestre és força superior a la marina, en especial perquè els insectes, el grup d'organismes més abundant a terra (més d'un milió d'espècies conegudes, que segurament és una fracció del nombre total existent), amb prou feines compta amb una dotzena d'espècies marines. En les dues darreres dècades, però, ens adonem que la biodiversitat marina que coneixíem és només una part, i no pas majoritària, de la diversitat de l'oceà.
Podem fer un paral·lelisme amb la mateixa naturalesa de l'oceà. La imatge que la majoria de la gent té del mar (aigües transparents o blaves, mogudes per l'onatge i el vent, relativament plenes de peixos i altres organismes) és parcial, perquè s'ajusta només a la superfície oceànica, que suposa menys del 5 per cent del volum total de l'oceà. El que descriu millor l'altre 95% és la foscor, les aigües fredes i tranquil·les i, llevat d'alguns oasis de vida, una pobresa animal extrema (el vegetal n'és absent per la manca de llum).
De la mateixa manera, hi ha cada cop indicis més clars que amb prou feines coneixem un petit percentatge de la biodiversitat dels oceans. Per començar, tant la densitat de la investigació en el medi oceànic (al qual s'ha accedit més recentment; només en els darrers anys s'està explorant al mar profund) com el nombre de taxònoms especialistes en grups d'organismes marins són clarament inferiors (fins a tres ordres de magnitud) als corresponents al medi terrestre i aquàtic continental, la qual cosa explicaria la diferència. Després hi ha el fet que, tot i que s'estima que la biodiversitat dels oceans suposa només d'un 10% a un 20% de la dels continents si hom considera el nivell taxonòmic de l'espècie, aquesta proporció s'inverteix pràcticament si hom té en compte els grans grups, o tipus taxonòmics, cosa que s'explicaria per una superior antiguitat de les biotes oceàniques en relació a les continentals i per una superior uniformitat i estabilitat dels mars.
Tots els grans regnes d'éssers vius (arqueus, bacteris i eucariotes) estan representats als mars, però alguns tipus taxonòmics són exclusivament marins; per exemple, entre els animals això passa per als ctenòfors, gastrotics, cinorrincs, cicliòfors, braquiòpodes, pogonòfors, loricífers, quetognats i equinoderms, mentre que només hi ha un tipus que sigui estrictament continental (onicòfors). Aquesta desproporció augmentaria si hi afegíssim els tipus fòssils.
Una de les causes esgrimides per explicar que la biodiversitat específica del mar és inferior a la de continents i illes és la més alta homogeneïtat ambiental i la més gran continuïtat geogràfica: els diferents oceans i mars estan connectats més o menys clarament, és a dir, no hi ha illes de mar, i a l'oceà no hi ha barreres tan evidents com a terra ho són les muntanyes, els llacs, els mars, etc. per a les espècies continentals. Però recentment s'han assenyalat dues excepcions, que són un exemple paral·lel al de les valls i els tepuys aïllats a terra: l'aïllament dels canyons i guyots o muntanyes submarines al mar fa que hostatgin faunes distintes de les dels fons circumdants, amb clars exemples d'especiació múltiple. Hom acaba de descriure una munió d'espècies noves de meduses i cucs en els canyons submarins (o recs) de la costa catalana, els noms d'algunes de les quals honoren localitats nostrades (Barcino foixensis) o expliquen l'hàbitat (Teclaia recincolae).
Els oasis abissals, illes de nutrients abundants en un entorn desèrtic, com el seu nom indica, i els fons litorals antàrtics, separats de la resta de l'oceà per l'impetuós corrent circumpolar, són altres exemples d'aïllament seguit de radiació evolutiva que cal tenir en compte. Quan s'han realitzat mostrejos exhaustius en aquestes àrees marines que abans es coneixien només fragmentàriament per la dificultat d'accés, el nombre d'espècies noves trobades ha estat molt important. Però no cal anar tan lluny ni a fons tan pregons: prospeccions en àrees oceàniques litorals que hom creia ben estudiades (p. ex., europees) donen també sorpreses notables. En part, això es deu a una florida relativa d'especialistes en alguns grups taxonòmics tradicionalment poc estudiats, la qual cosa ha fet que el nombre d'espècies descrites d'aquests grups es tripliqués en un quart de segle (a les costes espanyoles, mal prospectades en el passat, aquest augment ha estat encara més evident).
Però encara hi ha altres causes d'augment de la biodiversitat marina. Estudis genètics estan demostrant que moltes espècies marines que hom creia ben establertes de distribució cosmopolita i de presència ubiqua estan en realitat constituïdes per diverses formes genètiques diferents, indistingibles per la seva morfologia. Això és aplicable tant a espècies pròpies de fons contaminats (el cuc Capitella capitata i altres) com a espècies simbionts o paràsites (el dinoflagel·lat Symbiodinium microadriaticum, simbiont de les madrèpores dels esculls coral·lins i d'altres moltes espècies): es tracta d'espècies bessones o críptiques.
Apropòsit dels esculls de corall i dels oasis abissals, seu de múltiples exemples de simbiosis animals-algues i animals-bacteris, principalment, és cada cop més evident que al mar els fenòmens de simbiosi són la norma en lloc de l'excepció que abans es creia, i que el nombre d'espècies paràsites específiques d'altres és també elevat. Noves tècniques de fotografia i filmació submarines i remotes han permès descobrir recentment tot un món d'animals planctònics gelatinosos, fràgils i transparents, que els mitjans tradicionals de captura de plàncton (xarxes) destrossaven i sotsrepresentaven en els mostreigs clàssics.
Alguns dels descobriments més espectaculars corresponen a espècies gegants en el seu context, des del tauró Megachasma pelagios, de 5 metres de longitud, fins al bacteri del sofre Thiomargarita namibiensis, que amb els seus 0,75 mm és visible a simple vista. El gairebé mític calamar gegant, abans gairebé només conegut per les restes que se'n trobaven dins dels estómacs dels catxalots, ha resultat ser tota una sèrie d'espècies diferents, pròpies d'àrees geogràfiques també diverses.
Però el més sorprenent es troba en l'àmbit del que és microscòpic. Un exemple: fa amb prou feines quinze anys, la tècnica de la citometria de flux va permetre descobrir, entre altres organismes del picoplàncton (que tenen entre 0,2 i 2 micres: mil·lèsimes de mil·límetre), un cianòfit (Prochlorococcus marinus) que pot assolir abundàncies notables (fins a 105 cèl·lules per ml) i l'activitat fotosintètica del qual pot suposar un terç de la producció oceànica total.
Estimacions del nombre total d'espècies marines a partir d'aquestes i altres dades indicarien que la importància de la biota marina (es parla de fins a 10 milions d'espècies) no es quedaria a la saga de la terrestre. Convé no oblidar, però, que la nostra espècie ha sobreexplotat moltes d'aquestes espècies (des de taurons a balenes, passant per foques, tortugues i peixos), ha contaminat mars i esculls coral·lins, ha introduït a tot el món espècies exòtiques invasores... Quina trista ironia, que ara que estem descobrint l'elevada biodiversitat de l'oceà ens adonem també que no hem parat de malmetre-la des d'abans d'Aristòtil!