Ramon Espadaler Parcerisas
A Catalunya ens manca aigua. Aquesta és una realitat que, malauradament, s'evidencia periòdicament i que el nostre Parlament va constatar -i quantificar- en el marc de la comissió de recursos hídrics el juliol deL 2000, i que posteriorment va recollir el Plan Hidrológico Nacional al reconèixer per primera vegada la manca d'aigua de les nostres conques internes.
Coherents amb l'acord de la nostra cambra, des del govern de la Generalitat hem orientat els esforços a resoldre un problema que és estructural i que, si no és afrontat, podria posar seriosament en qüestió el normal desenvolupament de parts tant importants del nostre territori nacional com el mateix entorn metropolità de Barcelona, on es concentra una part molt significativa de la població catalana, la franja litoral des del Maresme fins a la Costa Brava, on la demografia es veu estacionalment incrementada pel turisme, la part secana del Bages i les comarques de l'Anoia i el Solsonès, on la garantia de subministrament d'aigua és una peça tan clau per al reequilibri territorial com ho puguin ser la xarxa viària i les xarxes assistencial i educativa, per no parlar del caràcter netament vertebrador que tenen les grans infraestructures de regadiu. L'aigua, en definitiva, com a peça clau del nostre desenvolupament. Un desenvolupament, però, que volem fer amb criteris de sostenibilitat. O, el que és el mateix, un desenvolupament que ni podem ni volem fer a qualsevol preu. Un desenvolupament que té un límit clar i innegociable: la preservació del nostre entorn i, d'una manera molt específica, del delta de l'Ebre, així com dels nostres aqüífers. Una política que cerca el doble objectiu de resoldre estructuralment la manca d'aigua per tal de permetre el desenvolupament equilibrat del nostre territori (de tot), sense posar en qüestió els nostres recursos naturals i els nostres ecosistemes, raó per la qual va molt més enllà i és molt més integral que la simple proposta de transvasament d'aigua des de les conques de l'Ebre i del Roine fins a les nostres conques internes. Una política que posa l'accent en les mesures de foment de l'estalvi bé sigui actuant sobre el preu, bé sigui sensibilitzant els diferents usos. Una política que actua amb fermesa sobre els aqüífers sobreexplotats recionalitzant-ne les captacions (així ho hem fet i ho estem fent a la baixa i mitja Tordera, al delta del Llobregat, al Carme-Capellades o a l'Alt Maresme i riera d'Arbúcies, entre d'altres). Una política que treballa colze a colze amb el món local per reduir consums i pèrdues en les xarxes i que defineix i aplica projectes de reutilització: a Catalunya tenim avui dia 54 processos de reutilització en funcionament, cosa que representa un aprofitament de 13 hm3, i 34 nous processos en fase de projecte amb els quals assolirem la reutilització de 118 hm3 anuals. Una política que aposta per construir un país en xarxa, també des de la perspectiva de l'aigua: 177 milions d'euros d'inversió en curs, 214 municipis connectats a la xarxa, amb projectes tan significatius com la xarxa d'abastament des de Rialb a la Segarra, l'Urgell, el Pla d'Urgell i la Noguera, o l'abastament a la vall de Sió ja en fase d'execució, o la mateixa connexió entre el Consorci d'Aigües de Tarragona i l'entorn metropolità de Barcelona, entre d'altres.
Una política que, partint de la constatació de la mancança estructural, comença la casa pels fonaments esgotant totes les possibilitats d'implementar mesures d'estalvi i de reutilització, així com invertint molts recursos en la millora de la gestió. Una política, però, que pren consciència que malgrat aquests esforços Catalunya no pot resoldre el coll d'ampolla que pot representar per al nostre desenvolupament la manca d'aigua només amb aquestes mesures. És a partir d'aquí i un cop fets aquests esforços (que hauran de tenir continuïtat en el temps) que plantegem la necessitat d'aportacions externes per tenir plenes garanties. Unes aportacions que concretem en tres vies: la dessalinització d'aigua marina per a ús de boca (la planta de Blanes ja està en marxa i ben aviat concretarem la ubicació d'una segona planta a l'entorn de Barcelona i seguidament encara una tercera); l'Ebre només en aquella mesura que no es posi en perill el Delta (ni una gota més); i el Roine, per tal de dotar-nos d'aquella aigua que, fets tots els esforços suara esmentats de racionalització i d'aportació externa, sabem que ens mancarà i que ni podem ni volem de cap manera treure de l'Ebre atesa la premissa fonamental i innegociable de preservar-ne l'ecosistema.
L'opció del Roine, doncs, en un context d'una política integral de l'aigua, i com a doble garantia: de subministrament per a les conques internes i de preservació del delta de l'Ebre. El Roine com una aposta clara per un país en xarxa, també pel que fa a l'aigua, i una xarxa connectada a Europa. El Roine, en definitiva, com la més clara expressió de la voluntat del govern de la Generalitat de mirar, també en política d'aigua, al nord, per no haver de mirar al cel.
Una opció que situem en el marc d'un Plan Hidrológico Nacional que fou convenientment transformat pel govern i pel grup parlamentari de CiU entre d'altres aspectes en la ja famosa disposició addicional 9a, que obliga el govern central a estudiar aquelles alternatives al transvasament de l'Ebre que es puguin plantejar. Doncs bé: a l'empara d'aquesta llei i des de la coherència de qui ha defensat amb fets el Delta i de qui ha estat coherent amb els discursos i les accions a Tortosa, a Barcelona, a Madrid o a Brussel·les, el govern de la Generalitat ha posat sobre la taula la proposta del Roine, desllorigador de dues realitats que no qüestionem i que amb el Roine esdevenen compatibles: salvar el Delta i donar garanties de subministrament d'aigua a les conques internes.
Ramon Espadaler Parcerisas. Conseller de Medi Ambient de la Generalitat