Va ser descobert el 18 de febrer de 1930 per Clyde William Tombaugh (1906-1997) des de l'Observatori Lowell a Flagstaff (Arizona, EUA), però està tan lluny de la Terra que fins al moment se n'ha obtingut molt poca informació. Fins ara, no ha estat visitat per cap missió espacial. Té 3 satèl·lits coneguts, el més gran dels quals és Caront.
Generalment, Plutó està més allunyat del Sol que qualsevol planeta, però la seva òrbita és molt excèntrica, i durant 20 dels 249 anys que tarda en recórrer-la, està més a prop del Sol que Neptú. Va aconseguir la màxima aproximació al Sol el setembre de 1989 i va continuar dins l'òrbita de Neptú fins al mes de març de 1999. Ara s'allunya i no tornarà a creuar l'òrbita neptuniana fins al mes de setembre del 2009.
L'òrbita de Plutó també és
la més inclinada, amb 17º. Per això no hi ha
perill que es trobe amb Neptú. A més, degut a una
ressonància entre les òrbites (cada dues voltes de
Plutó, Neptú en
fa tres), quan Plutó està en el punt de la seva
òrbita més proper a
la de Neptú, Neptú està sempre molt allunyat; de
tal manera que la
distància mínima entre aquests dos cossos és
superior a la
distància mínima que separa Urà de Plutó en
algunes ocasions, tot i
que l'òrbita d'Urà és més interior que la
de Neptú.
La composició de Plutó no és coneguda. Però mesures de la seva densitat (2.030 kg/m3) indiquen que està format per un 70% de roca i un 30 % de gel. La superfície és probable que estigui coberta de nitrogen congelat amb petites quantitats de metà i monòxid de carboni (en estat sòlid) i a l'interior deu tenir un nucli de roca.
Plutó té una fina atmosfera, formada per
nitrogen, metà i monòxid de carboni, que es
congela i cau sobre la superfície a mesura que s'allunya del
Sol. El metà congelat indica que la temperatura a la
superfície és menor de 70
K i probablement estigui al voltant dels
50 K (-223ºC),encara que quan està més lluny del sol
arriba a menys
de 40 K (-233ºC), la temperatura pot variar molt entre el punt de
l'òrbita més proper al Sol i el més llunyà
ja que la diferència
és de més de 2.500 milions de km.
Plutó té tres satèl·lits naturals coneguts. Caront és el satèl·lit més gran. Té 1.207 quilòmetres de diàmetre i orbita a una distància mitjana del planeta de 19.600 quilòmetres. Fou descobert el 1978. Amb el temps, la gravetat ha frenat les rotacions de Caront i Plutó, pel que ara presenten sempre la mateixa cara l'un a l'altre. Aquest fenomen s'anomena rotació síncrona i passa també entre la Terra i la Lluna. Però, a diferència del que passa en el sistema Terra-Lluna, en el sistema plutonià aquest lligam gravitacional s'extén també fins a Plutó de manera que, observant des d'un dels hemisferis de Plutó, Caront és sempre visible en el cel però, des de l'hemisferi contrari, Caront no és mai visible. La rotació d'esta parella és única en el Sistema solar. La seva rotació és gairebé la d'un sòlid rígid, format per dues masses unides per una barra rígida i que giren al voltant d'un centre situat en la barra, més pròxim a Plutó, que té 8 vegades més massa que Caront. Se sol dir que constituïxen un planeta doble. La densitat de Caront és molt menor que la de Plutó. Esta diferència fa pensar que es van formar separadament, i després es van ajuntar.
El 31
d'octubre de 2005, el Telescopi Espacial Hubble va
detectar que dos cossos més orbiten al voltant de Plutó.
Les llunes
han rebut els noms definitius de Hydra (Plutó III,
designació
provisional S/2005 P1) i Nix (Plutó II, designació
provisional S/2005 P2) el 22 de juny de
2006. Nix orbita a 48.700 km del centre de masses del sistema
Plutó-Caront i Hydra a 64.800 km. Les seves órbites
són gairebé
circulars i es troben en el mateix pla orbital que Caront i
gairebé
en ressonàncies orbitals 4:1 i 6:1 amb Caront.
Conflicte
de classificació:
La reduïda grandària de Plutó portava sovint a que molts científics no es referisquen a ell com un autèntic planeta. Fins i tot es va arribar a considerar incloure'l en la llista d'asteroides, assignant-li el número 10.000. Finalment es va abandonar la idea i l'asteroide 1951 SY va rebre aquest número i va ser batejat amb el convenient nom de Myriostos.
Com que l'òrbita de Plutó es troba més enllà de la de Neptú, a vegades es considera a Plutó com el primer objecte transneptunià descobert. Els objectes transneptunians estan dins de la categoria de planetes menors i, oficialment, Plutó no ho és. Però degut a les peculiars característiques físiques i orbitals de Plutó, que el diferencien dels altres planetes del Sistema solar, a vegades també se'l considera com a tal. Dins del grup dels objectes transneptunians, Plutó és un objecte del cinturó de Kuiper i més concretament, un plutí.
L'agost de 2006, Plutó va deixar de ser considerat oficialment un planeta, i se'l va incloure en la categoria de planeta nan, junt amb altres cossos de característiques semblants.
