|
REFLEXIONS SOBRE L'EDUCACIÓ |
|
Aquí teniu un recull de reflexions nascudes a partir de l'experiència dels meus trenta anys de docència, experiència sorgida dels encerts i de les errades que he tingut en aquesta tasca fascinant i de l'entusiasme que mai m'ha mancat. En la Declaració d'Independència dels EEUU de 1776 s'afirma el dret de les persones a la Vida, la Llibertat i la cerca de la Felicitat. Els fets esdevinguts des de llavors ens demostren que quan vivim aquests drets des d'un individualisme insolidari i oblidem altres valors essencials, com la Bondat i el camí permanent a través de la Bellesa cap a la Veritat inabastable del misteri que ens envolta, els nostres actes degeneren i esdevenen totalitaris. En una educació plena s'hauran de tenir en compte tots els valors universals anteriors, si no volem tenir només una educació purament informativa i, en el fons, profundament empobridora. |
|
|
|
El debat sobre la laïcitat del sistema educatiu és un debat permanent, malgrat que en un estat modern l'ensenyament públic i concertat hauria de ser aconfessional. I, tanmateix, pràcticament tots el centres gestionats amb fons públics, per no dir tots, són clarament confessionals, ja sigui per comissió, ja sigui per omissió. Per entendre millor de què estem parlant cal que ens plantegem una sèrie de qüestions sobre el misteri o l'enigma, el nom no fa la cosa, de la realitat que ens envolta. Per què existeix la realitat en lloc del no-res? Per què la Vida sobre la Terra posseeix un ordre tan meravellosament complex? Per què els principis físics del món són tan harmoniosos? Què és la consciència? És la consciència reductible als components materials del món? Existeix quelcom després de la mort? Aquest és només un petit recull de les moltes preguntes que ens podem fer entorn d'aquest enigma que és el món. Les respostes, sempre parcials, responen a un ventall molt ampli: No hi ha cap mena de misteri i amb el temps tot s'anirà aclarint. El misteri és consubstancial al món, mai podrem trobar la veritat definitiva sobre l'existència. Per a les diferents religions, en general, Déu existeix, és la causa del món i de la seva harmonia. Déu no existeix. El món té en ell les seves pròpies causes i ha existit des de sempre. És millor no preguntar-se gaires coses i no donar respostes al que no sabem. Sota les aparences del món i de nosaltres mateixos hi ha una realitat oculta. La mort no és el final. El que experimentem directament o indirecta és tota la realitat. No hi ha res després de la mort.
Una cosa és clara: els dubtes, les certeses, les preguntes i respostes han estat presents des de sempre entre els homes. Tot forma part essencial de la nostra història. Davant d'aquest problema que hem de dir als nostres joves? Si donem una única resposta tindrem un sistema educatiu confessional. Altrament, ens situarem dins de la tradició humanista més genuïna. Per a les escoles religioses el misteri existeix i hi ha una única resposta davant d'ell: es tracta d'una confessionalitat per comissió. Per a la majoria de la resta de centres el misteri del món està senzillament absent de les aules i els nostres joves no es poden plantejar el problema de la seva existència ni conèixer les múltiples respostes que els homes han anat donant al llarg de la història. La resposta que es dóna amb aquella absència és ben clara : tenim el laïcisme i una confessionalitat encoberta per omissió. Dins de la tradició humanista un sistema educatiu ha de tenir en compte TOTES les preguntes anteriors i TOTES les respostes, amb l'afirmació permanent del valor de les nostres vides. D'aquesta manera no amagarem res a la nostra joventut que, quan esdevingui adulta, podrà triar en llibertat quina és la visió que millor pugui harmonitzar la seva vida. Una assignatura amb únicament la història de les religions o una assignatura d'una religió per a determinats alumnes ens allunya novament d'aquella tradició. La creació d'una matèria docent en què TOT l'anterior hi estigui present, d'acord amb les edats dels alumnes, és l'única garantia real perquè ni la confessionalitat religiosa ni el laïcisme foragitin l'humanisme integral, a hores d'ara absent de la immensa majoria dels nostres centres educatius.
|
|
Quan afirmem la necessitat de donar als alumnes TOT el que la Humanitat s'ha preguntat i ha respost sobre l'enigma del món que ens envolta ens situem en camí del veritable humanisme. Si només es parla des d'una perspectiva religiosa o es guarda un silenci implícit, estem ocultant la veritat d'una part essencial de la formació que cal donar als nostres joves. La laïcitat, que hauria d'estar present en el nostre sistema educatiu públic i concertat, ha degenerat en laïcisme, tot ignorant el que hem comentat en el debat sobre el misteri de l'existència. Per altra banda, l'educació confessional emfatitza una visió del món, tot menystenint les altres. Ambdues escoles no són humanistes per excloents. Perquè, en definitiva, el debat autèntic no està entre educació confessional o laica, sinó entre escola humanista o no: el problema real està en la incorporació del "res humà m'és aliè" de Terenci dins de les aules a partir de la interiorització d'aquest principi en nosaltres mateixos. L'humanisme total, possible en l'època romana o en el Renaixement, és avui en dia inconcebible, si descendim a tots els detalls i prenem literalment el consell anterior: els coneixements de l'home són tan amplis que és materialment impossible abastar-los tots. Malgrat això, no podem renunciar a l'ideal humanista i a partir d'uns pocs i elementals coneixements concrets haurem d'elevar-nos als coneixements universals que ens permetran aproximar-nos-hi. La tasca fonamental d'un sistema educatiu serà, doncs, la de trobar aquests pocs principis que ajudin l'alumne a tenir una formació àmplia que li permeti esdevenir plenament humà. La Bondat, o l'Amor, si voleu, la Veritat i la Bellesa són, potser, allò essencial que ens humanitza. Com ens hem de relacionar creadorament amb els homes a través de la Bondat? Com podrem viure submergits dins de la Bellesa? Com podrem atansar-nos a la Veritat inabastable? Les preguntes anteriors ens conduiran a la reflexió en aquests camps: · L'ètica i la Bondat. · L'art i la Bellesa. · La ciència i la Veritat. ·
La presència
conjunta de la Bondat, o l'Amor, la Bellesa i la Veritat en l'ètica, l'art i
la ciència. Una nova assignatura on figuressin totes les reflexions que hem fet fins ara i les que seguiran seria imprescindible per crear aquest nou clima docent. Podria anomenar-se, com no, L'Humanisme.
|
|
Com podem tenir una relació harmoniosa amb les persones i el món, en general? La consecució d'aquest ideal és un dels camins més importants per atansar-nos a la felicitat de què parlàvem al començament. Jo recordo molt bé les dificultats que tenia per resoldre problemes de geometria i de mecànica: quan l'enunciat canviava lleugerament jo no sabia com abordar el nou problema. Vaig tenir sort amb dos bons professors que em varen donar aquells principis universals a partir dels quals jo podia resoldre qualsevol problema que se'm presentés en aquests dos àmbits. Des de llavors tot va ser molt senzill. Els homes aprenem qualsevol disciplina a partir de la consideració de casos concrets. Més endavant, però, cal la formulació de principis universals sense els quals tot l'anterior es converteix en un simple receptari. Vegem ara com afecta això la pregunta que ens fèiem abans. És ben palès que els alumnes reben una formació moral en un seguit d'àmbits: ecologia, sexualitat, educació viària, igualtat de drets, immigració, drets democràtics, etc. Què passa, però, quan apareixen situacions noves que
no estan contemplades en els àmbits concrets que cada centre educatiu
planteja? Aquest recull d'actuacions molt elementals ens ho pot fer veure: en un autobús no ens aixequem del seient per oferir-lo a persones grans, llancem la cigarreta al terra... ja el netejaran els qui els pertoca, ens escriuen una carta i no la contestem... dóna tanta mandra!, quan estem en grup ocupem tota la vorera... l'altra gent ja baixarà!, ens "colem" en una cua per no haver d'esperar, menyspreem els qui són molt diferents de nosaltres, etc. Les situacions serien interminables i les raons òbvies: donem als alumnes regles morals concretes i el que necessiten són principis ètics universals que es dedueixin de les regles concretes i que puguin aplicar a les diferents situacions de la vida. Tanmateix, no tot és culpa del nou sistema educatiu: qui no recorda els dies en què una assignatura tan important com l'ètica era menystinguda i assignada als professors per completar el seu horari? La sensibilitat a la Bellesa, no únicament a la bellesa d'això o d'allò que no va impedir les misèries nazis, pot ser una bona guia per no fer el mal, profundament antiestètic, i assolir la Veritat de la comunió necessària entre els homes i entre aquests i el món a través de la Bondat.
|
|
La raó fonamental de l'art, visual, musical o literari, és la comunicació de les nostres emocions amb l'esperança que allò que hem sentit ho puguin també experimentar els altres en contemplar l'obra realitzada. Per tant, allò essencial que comuniquem amb l'art no hi és present en ell, sinó que es manifesta amb la nostra presència i la nostra actitud. L'art no pot existir sense l'autor directe, però tampoc sense l'autor indirecte, que és l'espectador, en un sentit ampli del terme. L'obra d'art ens comunica una Veritat que està oculta i que sorgeix en l'acte de la contemplació. La Veritat en un sentit estricte és metalingüística i es troba més enllà del propi llenguatge que només apunta humilment cap a on ella es troba. Si en l'obra d'art només veiem el que es comunica a través dels sentits, no ens endinsem en la seva realitat més genuïna. Quin és, però, el mitjà a través del qual l'autor fa brollar en nosaltres la Veritat oculta? És l'harmonia de la pròpia obra la que ens fa experimentar-la a través de l'èxtasi amb què la Bellesa ens corprèn. Aquest èxtasi neix a través de la presència de la bellesa dels sentits o de la seva absència, a través d'una reacció creadora. Seguint per aquest camí, l'art ens dóna uns ulls nous amb els quals poder contemplar el món tot ultrapassant els sentits i així fer que el misteri que l'envolta se'ns manifesti a través de la Bellesa de la seva Veritat més profunda: la Bondat. D'acord amb el que acabem de dir, el món seria l'obra d'art per excel·lència, una endevinalla que apuntaria, com totes les endevinalles, més enllà d'ell i, tanmateix, dins d'ell. En aquesta obra d'art suprema existiria aquesta realitat oculta que es manifestaria a partir de la unió de la Bondat, la Veritat i la Bellesa. Quedaria pendent la qüestió de si aquesta obra d'art té o no un autor i, si el té, si aquest és fora del món o no és altra cosa que la seva realitat interior. La missió més important de l'art seria essencialment poètica i estaria, doncs, en l'aportació d'aquesta nova visió que ens permet contemplar de forma diferent el món i les seves realitats. Totes les realitats apareixen transfigurades. Així, podem contemplar diferentment les persones, amb les seves virtuts i les seves mancances, l'alegria i el dolor, l'amor i el desamor. Això és el que esdevé també, com veurem, amb el món de la ciència que ens permet tenir una nova visió de l'univers oberta a realitats insospitades fins aleshores.
|
|
El mètode científic ens permet avançar en el coneixement del món a partir de l'emissió d'hipòtesis i la seva constatació o refutació experimental. El punt de partida és sempre l'Amor a la Veritat. La ciència abraça realitats molt diferents: física, biologia, història, etc. No hi ha, tanmateix, cap mena de dubte que la gran aventura del proppassat segle ha estat la física a causa de l'extraordinari desenvolupament propi i de les seves aplicacions tecnològiques i de la influència decisiva en el pensament modern. Per aquestes raons centrarem les nostres reflexions en el camp de la física. La física, paradigma científic del segle XX, inventa o descobreix, qui ho sap a ciència certa?, les lleis que haurà de sotmetre al veredicte experimental i que estan guiades per l'ideal de la Bellesa. La física es mou per l'Amor a la Veritat manifestada a través de l'harmonia i la Bellesa de les seves lleis matemàtiques. Tanmateix, les lleis de la física es poden contemplar des de vessants molt diferents i, sovint, oposats: · amb l'actitud positivista que no veu en la física altra cosa que un model per fer les prediccions necessàries, · amb els nous ulls que ens dóna l'art i on els símbols matemàtics, a més de permetre els càlculs necessaris, oculten una realitat més profunda des d'on brolla la seva manifestació fenomenològica. En ambdós vessants la física ens dóna una visió del món radicalment diferent de la que posseïm comunament. En la realitat espaciotemporal hi ha una interconnexió entre tots els esdeveniments i qualsevol acció és com una llavor que pot fructificar en qualsevol lloc en qualsevol instant. Aquesta unitat es fa palesa des de la realitat no manifestada del buit, d'on tot surt i on, amb el retorn, tot es renova. Només cal veure aquests símbols amb els ulls de l'art, perquè tota la realitat es transfiguri. No cal insistir gaire que s'ha de diferenciar l'esperit de la ciència, es miri com es miri, del de les seves aplicacions tecnològiques. De fet, fa més de 75 anys que els principis de la física no han experimentat cap avanç veritablement fonamental. Davant d'això, l'espectacular ascensió tecnològica és només un miratge, una engruna al costat dels canvis paradigmàtics que varen trasbalsar la ciència al començ del segle XX.
|
|
El misteri de l'existència, l'humanisme, l'ètica, l'art i la ciència... reflexions fonamentals que només estan contemplades de pas, si ho estan, en el nostre sistema educatiu! Fins ara hem fet referència únicament a un canvi profund en les finalitats bàsiques que caldria assolir en la docència. Tanmateix, · com hem de relacionar-nos amb els nostres alumnes? i · amb quin esperit hem de desenvolupar la docència? Passem a considerar el primer aspecte. Com hem de tractar els nostres joves? La resposta és molt senzilla: de la mateixa manera que ho hem de fer amb les persones en període de formació, en general, i amb els nostres fills en particular: amb disciplina i amor. Si manca una de les dues actituds crearem deixalles humanes. Si no hi ha disciplina, obtindrem persones que no valoraran l'esforç necessari per anar per la vida i aprendre i que s'imposaran als altres: seran petits dictadors en miniatura, ara, i de grandària normal, després. Si no hi ha amor, crearem persones que no voldran ni podran aprendre i que reaccionaran més tard amb actituds insolidàries i violentes. Hem de regar les nostres flors, però si creixen malament, caldrà posar una petita canya per redreçar la planta. Si les reguem massa, es podriran les seves arrels i, si les collem excessivament, no podran créixer. En la meva època d'estudiant no hi havia gaire amor i sí prou disciplina. Ara hi ha massa amor i poca disciplina, amb el resultat que creem persones consentides que no s'esforcen per aprendre i no aprenen. Felicitem-nos! Tractem ara el segon punt de què parlàvem abans. Amb quin esperit hem de treballar? Quan jo desenvolupava la meva feina en el camp de la informàtica dèiem que l'eficàcia d'una empresa es valorava a partir de la quantitat de paper informatiu que generava. La majoria del paper generat era inútil i, a més, feia perdre el temps: una part no insignificant del temps es perdia en tasques que no calia fer! Pel que passa a tots els centres que conec, crec que en la majoria de centres educatius deu passar quelcom semblant. Des d'una descoordinació total en el passat hem anat cap a un excessiu nombre de reunions per coordinar les nostres actuacions de forma innecessària i inútil a través d'orientacions, sovint humiliants: la manera com hem de col·locar els alumnes a l'aula; guions detalladíssims sobre la millor forma d'educar els alumnes en les hores de tutoria; en quina llengua convé parlar a les aules; com hem de tractar la diversitat dels alumnes en la nostra aula perquè aquella sigui eficaç,... com si es poguessin donar receptes per a la docència del dia a dia, quan aquesta brolla fonamentalment d'una experiència pròpia i difícilment transferible! La llibertat dels docents dins de les aules, amb l'acceptació dels riscos que comporta, és l'esperit essencial perquè la nostra actuació sigui creativa i la imaginació, necessària per al naixement de la novetat imprevisible, no mori pas... Ara la nostra espontaneïtat minva i, com a conseqüència, també ho fa la qualitat de les nostres explicacions. Felicitem-nos novament! I, mentrestant, tenim professors tristos i desmotivats i alumnes que no volen aprendre i que cada vegada estan més consentits. Tot un èxit! |
|
|
|
|
|
Un nou sistema educatiu és possible, on
siguin realitats vives: ·
Una nova
pràctica docent basada en la unió indissoluble de la disciplina i l'amor i
unes noves relacions dins del centres on els professors recuperem la
llibertat i esdevinguem feliços amb la nostra feina. Sí, tot això és possible perquè els joves, amb totes
les seves contradiccions i dificultats, accepten l'ordre quan en ell
plovisqueja la pluja fina de l'amor. Així ho he experimentat jo i quan amb
les meves errades m'ha mancat aquella unió, només així, és quan la meva tasca
ha trontollat. No s'ha de tenir por que la llibertat esdevingui caòtica.
Només acceptant els seus camins imprevisibles, podrem desenvolupar una feina
amb una bona qualitat. Així ho he experimentat jo també. ·
La creació
d'una nova assignatura, l'Humanisme, on no s'amaguin als joves les reflexions
entorn al misteri de l'existència i la seva problemàtica completa, on sigui
present l'ideal humanista, on es donin valors ètics universals, on l'essència
de l'art permeti ser extrapolada a la nostra percepció del món i de la
ciència, on la visió de ciència moderna canviï la nostra actitud davant del
món... i d'aquesta manera la nostra joventut pugui en llibertat caminar
millor a la cerca de la difícil felicitat en la vida sense oblidar els valors
essencials que la possibiliten. Així començàvem i així acabem. Només cal que
nosaltres mateixos fem germinar als nostres cors l'ideal humanista del
"res humà m'és aliè", que abans comentàvem. Que tot això és impossible amb els nanos
que tenim al davant? No hi ha res més lluny de la realitat. Així parlaven els
meus petits adults de segon d'ESO després d'escoltar amb emoció atenta el que
els acabava de dir: ·
Quan vaig
sentir parlar sobre la bellesa del món em vaig emocionar. És quelcom que mai
havia experimentat. ·
Podem entendre
amb més profunditat les coses fonamentals amb el cor que amb la raó. ·
Sense les
matemàtiques hi ha un món infinit que desconeixerem per sempre. ·
Al món hi ha
moltes llengües i les matemàtiques són una de les llengües amb què el món ens
parla. ·
Els qui afirmen
que per a una persona amb cultura Goya és més important que Euclides són uns
ignorants. Tots dos ens han donat als homes visions diferents i igual
d'enriquidores. ·
Els homes són
sovint orgullosos, sense adonar-se que són incomplets. ·
La majoria de
la gent ignora que hi ha quelcom més profund que el món dels sentits i dels
diners. ·
A mesura que
ens endinsem en el coneixement apareixen més interrogants. ·
El més gran
descobriment és el de l'estimació que donem i rebem. ·
Amb l'excés de
comoditat i de luxe ens anem matant a nosaltres mateixos. ·
L'home és un
ésser extraordinari, ple de pensaments i de dubtes. ·
El que ara
pensem esdevindrà aviat una idea infantil, ja que mai podrem entendre del tot
el món infinit. ·
Un nen pot
tenir pensaments més profunds que un adult. ·
Els antics
potser sabien millor que nosaltres el que és essencial a la vida . ·
Tot el que vaig
sentir, i ho dic sense cap vergonya, em va fascinar. Sembla increïble, oi? Ho torno a repetir.
Una educació nova és possible, si recuperem la confiança en els nostres
petits adults, tan malmesa en el nostre sistema educatiu, massa pragmàtic i
preocupat pel món tecnològic i del treball, encara llunyà. Potser arribi un
dia en què tots els homes puguin estimar l'art i la ciència amb un cor obert
al desconegut, amb independència de la feina que facin i de la seva posició
social. I totes les altres coses que ara fem? No cal preocupar-se'n gaire més del que fem ara. S'aniran arreglant amb el temps. Segur. Antoni Mussons i Requesens
|
