Les constel.lacions són agrupacions arbitràries d'estrelles en una zona del cel. El nostre cervell és molt hàbil a establir relacions quan observem un objecte de manera parcial i incompleta. Això li permet reconèixer una cara amb uns mínims trets que pugui captar, i amb uns pocs indicis configura imatges capritxoses als núvols o en el perfil d'una muntanya. Així no ens ha d'estranyar que des de temps remots la humanitat hagi distingit figures en les agrupacions arbitràries d'estrelles d'una zona del cel. En un temps en què érem caçadors i aventurers, al cel hi vam veure herois, donzelles, caçadors, gossos, etc. Al segle XVII quan els navegants europeus van mirar per primera vegada els mars del sud, van veure al cel austral animals exòtics com tucans i paons, instruments de navegació com el compàs i la brúixola, parts del vaixell com la popa i la vela, i invents de l'època com el telescopi i el sextant.

La constel.lació més coneguda del cel és l'Ossa Major, que destaca molt les nits d'estiu quan prenem la fresca. Les diferents cultures veuen en la mateixa configuració d'estrelles també un carro, una arreu i un gran cassó. Però si hi pensem bé, aquestes estrelles de l'Ossa Major es veuen en una representació plana per la gran distància a què es troben al firmament, encara que podem suposar que no totes deuen ser igual de llunyanes: seria una casualitat.

En realitat, si poguéssim viatjar per l'espai i mirar les set estrelles principals de l'Ossa Major des d'una angle de noranta graus en relació a la nostra posició, notaríem que tenen una configuració del tot diferent. També si la nostra vida s'allargués mils i mils d'anys, veuríem que les figures de les constel.lacions varien a poc a poc fins a desdibuixar les figures que tenim acostumades. Com pot ser això? Doncs perquè les estrelles es mouen. Estan animades d'un moviment propi molt gran, però com que es troben a distàncies enormes, aquests desplaçaments són imperceptibles en el transcurs d'una vida humana. Per això considerem que les estrelles són fixes al firmament i ens valem d'aquesta idea per situar els altres objectes del cel considerats realment mòbils, com ara el Sol, la Lluna, els planetes, els cometes i els asteroides.

El nostre Sol, com a estrella que és, també es desplaça a gran velocitat per la galàxia Via Làctia, a la qual pertany, arrossegant amb ell tota la cort de planetes, entre els quals hi ha la Terra. Actualment es creu que el Sol completaria una volta a la galàxia en 230 milions d'anys. En realitat es mou a una velocitat de desenes de quilòmetres per segon en direcció cap a un punt de la constel.lació d'Hèrcules, sense que nosaltres no notem res, com tampoc no notem el desplaçament orbital de la Terra al voltant del Sol durant l'any a una velocitat en relació amb la nostra estrella d'uns vint-i-quatre quilòmetres per segon. En aquest cas el que sí notem és com el Sol va canviant de perspectiva contra el fons de les estrelles fixes cada dia a mesura que ens desplacem per l'òrbita: per això no veiem les mateixes constel.lacions a l'estiu que a l'hivern.

Encara que es comprèn que les estrelles es mouen a poc a poc i que necessitem molts anys per detectar desplaçaments, podem pensar que amb un telescopi que fa grans ampliacions una estrella de moviment ràpid podria canviar lleugerament de posició en relació a les estrelles de fons més llunyanes. I efectivament és així.

Presentem com a exemple una estrella que hem descobert que es mou bastant ràpidament pel cel. A finals del curs 1997-98 al crèdit variable d'astronomia processàvem una imatge que contenia les galàxies NGC 3021 i NGC 3013.
 

1955

1998

Quan vam observar bé la fotografia vam veure que entre les dues galàxies hi ha un floc borrós anònim que en realitat és una nova galàxia desconeguda. Mentre inspeccionàvem antigues imatges de l'Atlas de Mont Palomar per veure si podria ser un cometa, ens vam adonar que a sota una estrella havia canviat perceptiblement de posició i vam descobrir l'estrella que hem anomenat Bellugueta. Si comparem les imatges veurem una estrella assenyalada amb dues línies que l'emmarquen. La primera foto va ser presa l'any 1955 i és de l'Atlas de Mont Palomar, campanya anomenada First Generation Survey, i la segona va ser presa a començaments de l'any 1998 al nostre observatori. En 43 anys l'estrella mostra un desplaçament considerable que fa que canviï la configuració en relació a les estrelles veïnes. L'Institut d'Astrofísica de Canàries ha calculat aquest desplaçament en 0,32 segons d'arc per any: molt petit, realment, però això es considera bastant ràpid en el món de les estrelles.

La doctora Rosa Maria Zapatero va analitzar l'estrella i va trobar que s'assembla al nostre Sol per les característiques de color i temperatura, però com que apareix molt feble caldria suposar que es troba molt lluny de nosaltres. Des de l'Observatori del Teide calculen que l'estrella en qüestió es pot trobar a una distància d'entre 1.100 i 1.400 anys llum. Una estrella "ràpida" generalment es veu moure amb els anys perquè està relativament a prop nostre (unes desenes d'anys llum) i perquè a més presenta un desplaçament perpendicular a la línia del nostre punt de vista. Una estrella tan distant com aquesta s'ha de moure amb una velocitat insospitada en relació a la Terra i constitueix un notable descobriment. Per què va tan ràpida? De moment no es coneixen estrelles amb aquest moviment tan vertiginós. Què ens pot dir de la dinàmic de la nostra galàxia? Sens dubte, aquesta estrella en reserva alguna sorpresa els pròxims anys, si trobem un observatori que li faci una anàlisi espectral.

L'ESTRELLA MÉS RÀPIDA

L'estrella de moviment propi aparent més ràpid és l'estrella de Barnard, a la constel.lació d'Ophiucus. Es tracta d'una estrella vermella bastant més petita que el Sol, invisible a ull nu i vivible amb petits telescopis, que porta el nom de l'astrònom americà Edward Emerson Barnard, el qual l'any 1916 va descobrir que aquesta estrella havia canviat notòriament de posició comparant dues fotografies preses amb 22 anys de diferència. Totes les estrelles es mouen, però de manera imperceptible en pocs anys. Tanmateix l'estrella de Barnard es pot veure com canvia de posició comparant fotografies preses només amb un any de diferència, com les imatges que presentem, preses el 10 de juny de 1997 la primera i el 10 de juny de 1998 la segona. El desplaçament anual és de 10,3 segons d'arc i es pot apreciar si ens fixem en l'estrella marcada amb dos traços i comparem la seva posició amb les posicions de les altres estrelles veïnes, que poden servir de referència. Aquest desplaçament és realment petit, però en 180 anys equivaldria al diàmetre de la Lluna plena.
  L'estrella de Barnard és aparentment la més ràpida del cel perquè és la segona més pròxima al Sol després d'Alpha Centauri: es troba a sis anys llum de nosaltres, mentre que Alpha Centauri es troba solament a quatre anys llum. Amb la trajectòria que porta, es calcula que 11.800 anys abans de Crist l'estrella de Barnard va assolir la màxima proximitat al Sistema Solar, només a 3,8 anys llum de nosaltres, i malgrat això tampoc era visible als ulls humans, ja que té solament un 15 per cent de la massa del nostre Sol i la llum que emet és 2.300 vegades més feble.