Ja no en teniu prou amb fotos d'estels moguts fetes amb trespeus atzimutal?
Necessiteu una muntura equatorial motoritzada!
|
|
Esteu farts de que s'escapin del
camp visual els objectes d'observació?
Ja no en teniu prou amb fotos d'estels moguts fetes amb trespeus atzimutal? Necessiteu una muntura equatorial motoritzada! |
|
|
El consell és sincer... Encara que no l'hagi
seguit (aquest tipus de muntura és una mica car pel meu pobre presupost),
sempre he pensat que algun dia faré un pensament i em compraré
una.
La foto de dalt, de la regió de Bootes i Corona, i la de l'esquerra, de Coma Berenices, estan fetes amb una càmera Minolta de 35 mm fixada a sobre d'una muntura equatorial de fabricació casolana. La Lluna estava a punt de sortir, però el cel era encara prou fosc com per permetre exposicions d'un quart d'hora sense que el cel es velés massa. No vull enganyar-vos: no va ser gens fàcil conseguir-ho. Cal dedicar-li molt de temps i tenir manetes. Un bon dia, vaig trobar la foto d'una muntura moguda per un despertador de corda: la mateixa que podeu veure a l'esquerra, de color blau. No semblava massa complicada, cara, o difícil de fer. Com tenia vacances, em vaig animar a fer quelcom per l'estil. Primer de tot vaig buscar un trespeus que es pogués inclinar. Vaig trobar un Velbon que permet inclinar l'eix atzimutal i fixar-lo en unes quantes posicions. Cap d'elles coincideix amb la latitud del meu lloc d'observació, però les potes sí que es poden arronsar a voluntat. Una d'elles -la nord- (la de l'esquerra a la foto) es va convertir en el control de latitud. Amb aquesta senzilla operació, el capçal atzimutal es va convertir en equatorial. El gir que abans canviava l'atzimut, ara modificava l'ascensió recta, i amb un sol gir podia mantenir el telescopi o la càmera apuntada. Com es natural, només calia posar una mica de pes a sobre per que caigués tot al terra. Calia trobar quelcom que servís de contrapés. Una vella càmera de fotos russa va ser suficient. Mai més he tornat a emprar-la per cap altra cosa. Faltava un detall, però: el motor. |
Un amic em va proporcionar el despertador de la seva avia. Vaig comprovar que el cargol de donar corda gira lentament en sentit anti-horari a mida que es descarrega la tensió del ressort intern (la corda). Encara que té certa força d'arrossegament, un cop superat un límit s'atura el rellotge, es descargola la peça i es separa de l'eix. Vaig comprendre que un motor així no podria arrossegar massa càrrega, i vaig tenir que aprendre a equilibrar el telescopi o la càmera de fotos amb un contrapès fins aconseguir que girés suaument amb un petit impuls.
El més difícil va ser intercalar entre el trespeus i el capçal el rodament a boles. Un torner em va tallar a mida un parell de discos de metall i va fer dues rosques al centre de cadascuna. A una d'elles vaig ficar un cargol per poder fixar el capçal, i després vaig enganxar el disc al cércol de la roda (6). L'altre disc, més petit, el vaig enganxar al cilindre interior de la mateixa roda.
Vaig anar al rellotger mès proper amb el despertador, i li vaig explicar que volia comprar un de semblant per l'amic que me l'havia prestat. Em va dir: Faci'm cas, compri-li al seu amic un despertador normal i li diu que el vell s'ha convertit en una màquina de vapor.
Per apuntar empro un teleobjectiu zoom. Procuro que l'eix òptic sigui el més paral.lel possible a l'eix polar. La meva càmera, una vella Minolta SRT-101, té una pantalla d'enfoc fresnel amb un petit cercle central de microprismes envoltat per un anell esmerilat. Aquests cercles em serveixen de goniòmetre: amb cada distància focal abasten un angle determinat.
Per començar, col.loco la polar al centre del camp visual. Després faig girar el capçal en ascensió recta (esquerra-dreta), i observo el desplaçament aparent de la polar al visor. Si l'eix apunta exactament a la polar, aquesta no s'hi mou gens ni mica, però si apunta prop d'ella, la polar descriu un cercle. Amb petites correccions de la posició i llargada de les potes, fent correccions succesives, es pot arribar a conseguir que aquest cercle tingui el radi precís (90º - declinació de la polar). Si el temps d'exposició no és massa llarg, amb grans augments o teleobjectius, la muntura es pot considerar acceptablement alineada per fer astrofotografia.
