|
Aquesta imatge mostra la densitat electrònica detectada mitjançant el reflectómetre
d'electrons de la MGS en travessar la ionosfera marciana durant una de les maniobres de frenat aerodinàmic.
La ionosfera marciana, representada aquí de manera esquemàtica (no a escala), és una capa de gas ionitzat que
abasta des d'uns 120 km d'altitud fins centenars de quilòmetres de la superficie de Mart.
En travessar la ionosfera, la nau detecta un gran augment de la densitat electrònica, que
arriba al màxim a la base, id esprés disminueix de cop. La base de la ionosfera es troba a una altitud
variable, relacionada amb les expansions i contraccions de l'aire en funció de la temperatura atmosfèrica.
|
 |
Aquesta imatge és una ampliació de la porció més propera al planeta a la
imatge anterior. Mostra com es pot emprar de manera complementària el magnetòmetre i el reflectòmetre
d'electrons.
A diferència de la ionosfera terrestre, la de Mart no està protegida del vent solar per un fort
camp magnètic planetari. El vent solar produeix un camp magnètic a la ionosfera marciana,
representat aquí per línias ondulades, que fa difícil detectar qualsevol anomalía magnètica
produida per l'escorça de Mart.
El reflectòmetre d'electrons permet detectar quan la nau ha travessat totalment
la ionosfera i es troba a sota d'ella.
Mitjançant el frenat aerodinàmic es pretén arribar a una òrbita circular a 376 km de la superfície de Mart,
representada aquí mitjançant la línia a ratlles. Quan la nau es trobi a sobre de l'hemisferi il.luminat del planeta,
es trobarà envoltada per la ionosfera, i no podrà efectuar mesures de les anomalíes magnèticas corticals.
Però quan la nau voli per sobre del costat fosc, on la ionosfera és molt més feble o fins i tot desapareix,
el reflectòmetre servirà per detectar els electrons reflexats pel camp magnètic de les roques de la
superfície.
|