Serà la nostra Galàxia com el planeta Terra, amb pobles i ciutats clapejant el paisatge? O més aviat hauríem de comparar la Terra amb una illa solitària perduda a un vast oceà galàctic, separada per enormes distàncies dels altres planetes portadors de vida, vida intelˇligent en particular?

A primera vista, el nostre planeta i la seva estrella ens semblen molt normals. Nicolàs Copérnic va esmicolar les idees preexistentes sobre la posició de la Terra al centre de la Creació. Les generacions d'astrònoms que el van succeir no van fer més que reforçar el punt de vista copernicà a mida que van anar descobrint la vertadera naturalesa de les estrelles, la remota localització del nostre planeta a la Galàxia i l'existència d'altres galàxies llunyanes, molt llunyanes. Ha amarat tant d'aquesta mentalitat el món científic modern que és quasi una heretgía atribuir qualsevol qualitat especial al nostre sistema solar, al nostre planeta o, fins i tot, a nosaltres mateixos. Com hi ha uns 200.000 milions d'estrelles a la Galàxia i l'espai interestelar està ple amb les molˇlècules necessaries per la vida, molts científics i profans dedueixen lògicament que no hem d'estar sols, que hem d'estar compartint la nostra galàxia amb cents, milers, o potser milions d'altres civilitzacions.

Però aquesta lògica senzilla no resisteix un exàmen més atent. Els descobriments més recents a diversos camps científics suggereixen que la vida ha tingut que passar per molts colls d'ampolla en el seu camí cap a la intelˇligència. La nostra existència sobre la Terra és el resultat d'una llarga sèrie d'esdeveniments improbables que han tingut lloc en el moment adient, com si ens hagués tocat un premi d'un milió de dolars a la lotería un milió de vegades seguides. Pot ser sí que som realment especials, encara que no estigui de moda pensar així. Pot ser la humanitat es troba aillada a una fèrtil illa al bell mig de les predominantement estèrils aigües de l'oceà galˇlactic.

En primer lloc, la vida pren del seu entorn la matèria i l'energía que li cal per nodrir-se, reproduir-se, i canviar de lloc, llençant fora el que no pot aprofitar. En segon lloc, la vida és capaç de magatzemar informació, duplicar-la i transmetre-la a les futures generacions (que és una manera de dir "sexe").

L'estat líquid és ideal per totes aquestes funcions. Els líquids poden dissoldre tant sòlids com gassos, produint molècules complexes. I aquestes molècules poden desplaçar-se lliurement i entrar en contacte unes amb les altres accelerant d'aquesta manera les reaccions químiques. Als gassos, els atoms estàn massa lluny uns dels altres per permetre la formació de molècules complexes que puguin magatzemar informació. Als sòlids, les molècules estàn a un lloc fixe, de manera que les reaccions químiques que es requeriríen per transferir informació d'una generació a una altra seríen molt més lentes que als líquids. A la Terra, on totes les formes de vida es basen a l'estat líquid, van passar 3800 milions d'anys entre l'aparició dels primers microbis i les hamburgueseríes. Si hagués un altre planeta al que la vida es basés en els sòlids, el temps necessari perquè evolucionés vida intelˇligent sería més llarg que la mateixa edat de l'Univers.

La vida intelˇligent necessita probablement, a més de líquids que la suportin, d'aigua líquida. A la Terra, l'aigua és, literalment, la molˇlècula de la vida, doncs constitueix el 70% de la massa celˇlular. Hi ha bones raons per pensar que el mateix passa a tot arreu. L'aigua és la molˇlécula més abundant a l'Univers que es pugui trobar en estat líquid, i té una sorprenent capacitat per dissoldre compostos inorgànics, de manera que els organismes vius puguin emprar-los. Altres líquids, com l'amoníac, no comparteixen amb l'aigua aquesta versatilitat. No és casualitat que l'únic cos al Sistema Solar amb aigua líquida a la seva superfície, la Terra, sigui també l'únic al que s'ha trobat vida.

Encara que altres formes de vida a l'Univers poguessin estar basades en altres líquids, la major part dels biòlegs opina que les que es basen en l'aigua són les que ténen una probabilitat més alta de desenvolupar vida intelˇligent. Tot això suposa una limitació molt gran pel desenvolupament de vida intelˇligent: cal temperatura estable durant milers de milions d'anys perquè l'aigua es mantingui a l'estat líquid.

El Sol és una de les que ho cumpleixen a la perfecció. Aquesta estrella de mitjana edat té un tamany i una massa que està lleugerament per sobre de la mitjana, i emeteix energía establemente. Però, a diferencia de la majoría d'estrelles, el Sol no té cap companya. Aproximadament dues terceres parts de les estrelles de la Galàxia pertanyen a sistemes binaris o múltiples. A la majoría dels sistemes múltiples és impossible que es formin planetes, o bé, si s'arriben a formar, acaben recorreguent complicades òrbites llarguerudes, produides per les estrebades gravitatòries. En certs moments del seu recorregut orbital, el planeta s'aproparía tant a la escalfor abrasant d'una de les estrelles que s'evaporaría l'aigua, mentre que en altres s'allunyaría molt, molt lluny, i l'aigua es congelaría a temperatures pocs graus per sobre del zero absolut. Mai podría apareixer vida intelˇligent a planetes així.

Però tampoc poden suportar vida la major part de les estrelles solitàries. Aproximadament el 80% de les estrelles -les que ténen una massa menor que el 65% de la massa solar- radien tan poca energía que no poden mantenir vida alguna. Un planeta que orbités a la distància adient d'una d'aquestes estrelles, per mantenir l'aigua a l'estat líquid hauría d'estar tan a prop que les forçes de marea aturaríen la rotació del planeta, com passa amb Mercuri i el Sol. Un hemisferi quedaría encarat cap a l'estel durant un llarg periode, escalfant-se massa, mentre que el més apartat sería massa fred. A més, moltes d'aquestes estrelles nanes projecten a l'espai fulguracions gegantines, que abrasarien periòdicament els planetes més propers.

A l'extrem opossat de l'escala, les estrelles que ténen una massa 40% superior a la del Sol, o més gran, no viuen prou temps per produir civilitzacions tecnològiques. Aquests monstres, que suposen el 1% del total de la Galàxia, consumeixen hidrògen com taurons afamats menjant frenèticament. A escala còsmica, la seva vida transcorre en un obrir i tancar d'ulls.

El Sol pertany a una preciosa minoria d'estrelles sense companya i que ténen la massa exacta. Ningú no sap exactament el nombre d'estrelles que poden mantenir vida intelˇligent, però és clar que les raons exposades redueixen dràsticament les pretensions més optimistes d'existència d'extraterrestres. Dels 200.000 milions d'estrelles pot ser quedaríen tan sols uns 10 o 20.000 milions.

(Foto Bill Tetley)

Deu o vint milers de milions de sols són una quantitat considerable, de tota manera. I quants d'ells ténen planetes que poden suportar vida? El descobriment de planetes al voltant d'estrelles semblants al Sol, com 51 Pegasi, 70 Virginis i 47 Ursae Majoris, ha revifat l'optimisme dels que afirmen que ha d'haver vida extraterrestre, però un exàmen més atent dels nous planetes ofereix una imatge menys idílˇlica.

El planeta que gira al voltant de 51 Pegasi té una massa semblant a la de Júpiter i està tan a prop de l'estel que es cou a una temperatura abrasadora de 1000º. La major part dels astrònoms opina que aquest planeta es va originar molt més lluny del seu estel, per anar-se apropant degut a la interacció amb el disc a partir del qual es va formar, fins que es va aturar poc abans de trobar un final ardent. Si aquest sistema va tenir planetes de tipus terrestre, no van tenir tanta sort: si el disc protoplanetari va durar prou, es van anar apropant en espiral a la seva estrella -a la seva perdició- fins a caure en ella.

S'ha pronosticat que el planeta de 70 Virginis ha de ser adient per sostenir vida degut a que es troba a una zona on es podría mantenir aigua en forma líquida. Però aquest planeta té una òrbita molt elˇlíptica que produeix, a ell i a les llunes que puguin girar al seu voltant, unes variacions climàtiques brutals. És més: aquest planeta és tan massiu - al menys 6,5 vegades més que Júpiter- que la seva òrbita elˇlíptica acabaría expulsant del sistema qualsevol planeta interior.

De tots els nous sistemes planetaris descoberts fins ara, el de 47 Ursae Majoris és el més semblant al nostre. però inclús aquest sistema ofereix poques possibilitats d'allotjar vida. La major part dels astrònoms pensa que el que va impedir que es formés un planeta on es troba ara el cinturó d'asteroides és l'enorme massa de Júpiter. Com el planeta de 47 Ursae Majoris és al menys 2,3 vegades més gran que Júpiter i està tan a prop de l'estel, ha d'obstaculitzar seriosament el procés de formació de planetes a la zona on podría apareixer vida.

Els astrònoms ténen bones raons per pensar que els sistemes semblants al nostre -amb planetes rocosos a la zona interior i gegants gaseosos situats a partir d'una distància com la que separa Júpiter del Sol- són els que ofereixen millors posibilitats d'allotjar vida. Els planetes rocosos serviríen com llar per els essers vius, mentre que els planetes massius rentaríen el sistema de gran part dels residus del procés de formació dels planetes. Recents simulacions mitjançant ordinador efectuades per George Wetherill a la Carnegie Institution de Washington D.C. mostren que sense planetes com Júpiter, els planetes interiors seríen bombardejats constantment per asteroides i cometes asesins. En lloc de provocar extincions en massa -com la que va acabar amb els dinosauris- cada 100 milions d'anys, tindríen lloc cada 100,000 anys. La vida mai tindría oportunitat d'evolucionar fins l'aparició d'essers intelˇligents.

Els astrònoms han intentat, sense èxit, trobar planetes amb la massa i òrbita de Júpiter al voltant d'una dotzena d'estrelles properes semblants al Sol. Es diría que els planetes gegants són relativament poc comuns. Models d'ordinador indiquen que un planeta necessita al menys 10 milions d'anys per engolir suficient gas del disc protoplanetari abans d'arribar a tenir una massa com la de Júpiter. Observacions amb radiotelescopi d'estrelles veines que ténen pocs milions d'anys d'edat mostren que la majoría no ténen suficient gas al voltant per formar pesos pesats, planetes semblants a Júpiter. Això vol dir que, perquè un sistema solar sigui habitable, és necessari que es formi a partir d'un disc que persisteixi prou temps perquè un planeta del tipus de Júpiter disposi de suficient gas, però no tant que els planetes de tipus terrestre es vagin apropant en espiral a l'estel i acabin per caure dins d'ell. El nostre sistema solar podría ser dels pocs als que tot va succeir de la manera exacta per donar a la vida una oportunitat de lluitar.

Les investigacions de Jacques Laskar i els seus colˇlaboradors al Bureau des Longitudes de París demostren que la considerable força de gravetat de la Lluna actua com un àncora que dóna estabilitat a la Terra. Sense la Lluna, les petites estrebades gravitatòries dels demés planetes, especialment de Júpiter, durant milions d'anys, posaríen en perill l'estabilitat de l'eix de rotació de la Terra. En lloc dels 23,5º actuals, que ens proporcionen estacions moderades variant tan sols 2,6º durant un cicle de 41,000 anys, la inclinació de l'eix fluctuaría caòticament entre 0º i 85º durant milions d'anys. El clima de la Terra patiría variacions climàtiques brutals durant llargs periodes, seguits d'èpoques en les que no es donaria variació alguna. Condicions tan inestables com aquestes conduiríen probablement cap a una situació com la de Venus, amb un efecte hivernacle que escalfa la seva superfície a temperatures infernals de 450º C, o bé cap a una glaciació imparable, que portaría la Terra a una edat glacial permanent.

Pocs planetes de la Galàxia de la mida de la Terra tindràn un satélˇlit tan gran com el nostre bon veí. La majoría dels astrònoms pensa que la Lluna es va formar per un accident monstruós. Als primers temps de la història del Sistema Solar, un objecte de la mida de Mart va xocar amb la Terra amb l'angle precís perquè, sense destruir-la, es projectessin a l'espai gran quantitat de materials que van acabar reunint-se, i van donar lloc a la Lluna. La probabilitat de que succeixi quelcom així és d'un entre un milió, però sembla haver estat necessari per permetre que es desenvolupés vida intelˇligent.

Pot ser la circumstància més fortuita de totes sigui el fet de que quedés aigua líquida sobre la Terra a mida que tant ella com el Sol patien grans canvis. Quan es va formar la Terra fa uns 4600 milions d'anys, el Sol era un 30% més débil que a l'actualitat, segons els models d'evolució estelar. La Terra tenía llavors una atmosfera totalment diferent, composta principalment de nitrògen, diòxid i monòxid de carboni. Al llarg de milers de milions d'anys, l'activitat biològica i geològica van eliminar la major part del carboni de l'atmosfera, reemplaçant-lo per l'oxígen lliure que ara permet sostenir tota la vida animal.

Cal subratllar que, a mida que el Sol s'anava escalfant i l'atmosfera de la Terra canviava totalment de composició, la temperatura mitjana de la Terra es va mantenir dins dels estrets marges que convenen a la vida, entre 5 i 60ºC. Com ha aconseguit la Terra evitar l'efecte hivernacle o una edat glacial permanent?

Els geòlegs pensen que existeix un termostat global que manté l'atmosfera dins d'una franja de temperatures ni massa fredes ni massa calentes. El volcanisme i els desplaçaments de les plaques continentales i oceàniques reciclen el carboni entre l'atmosfera i l'interior de la Terra. Quan es refreda el clima, els processos geològics permeten que pugi el nivell de diòxid de carboni a l'atmosfera, i com el diòxid de carboni és un gas que atrapa calor per efecte hivernacle, augmenta la temperatura. Quan la Terra s'escalfa, aquests mecanismes eliminen diòxid de carboni de l'atmosfera, de manera que es refreda el planeta. Aquest termostat, segons creuen molts científics, ha mantingut estable el clima durant eons.

Quants sistemes planetaris de la Galàxia giren al voltant d'un estel adient, ténen un planeta com Júpiter, un planeta rocós amb una gran Lluna i un termostat perfecte? ningú pot dir-ho amb seguretat, però han de ser molt pocs. El que aquesta història ens ensenya és que els bons planetes són difícils de trobar.

(Foto Peter Appelbaum)

Fins i tot si acceptem que es pot originar vida sobre un planeta adient, que giri al voltant d'un sol adient, això no vol dir que hagi d'apareixer necessariament una espècie amb un grau d'intelˇligència elevat. Molts biòlegs evolucionistes pensen que l'aparició d'una espècie intelˇligent com Homo sapiens fou un procés altament improbable, d'un entre mil milions.

El paleontòleg evolucionista de Harvard Stephen Jay Gould corregeix al seu llibre Wonderful Life l'error generalitzat de que l'evolució "progressa" indefinidament cap a nivells creixents de complexitat i intelˇligència. Més aviat, segons explica Gould, l'evolució dels essers vius és comparable a un arbre. Homo sapiens, com les demés espècies modernes, no és més que una petita branqueta al final d'una llarga cadena de ramificacions més i més petites. Si l'evolució no persegueix cap objectiu, no es podrà dir de cap branqueta que hagi avançat més que les altres.

Ernst Mayr, colega de Gould a Harvard, sosté que l'aparició evolutiva d'una branqueta capaç de produir alta tecnología és sumament improbable, subratllant el fet de que només a un dels quatre grans regnes d'essers vius, els animals, s'han donat essers intelˇligents. Només a un dels 70 tipus d'animals, els Cordats, ha aparegut intelˇligència. Només a una Classe de Cordats, els Mamífers, s'ha donat intelˇligència. Només a un Ordre de Mamífers, els Primates, i només a una Família de Primates, els grans simis, ha aparegut intelˇligència elevada. I després de 25 milions d'anys d'evolució i moltes nissagues fracasades, tan sols ha sorgit una espècie de simi capaç d'alta tecnología.

(Foto Gallery of prehistoric Art)

El nostre propi llinatge ha passat a través de milions d'espècies. Com l'evolució és en principi un joc d'atzar, qualsevol variació aparentment petita a un esdeveniment aparentment insignificant podría haver interromput el nostre llinatge abans de que apareguessin essers humans. Els defensors de que existeixen essers extraterrestres intelˇligents hauríen de desanimar-se profundament devant el fet de que a cap de les altres nissagues, entre els milers de milions d'espècies que han ocupat la Terra a través de les Eres, s'ha donat mai un progrés important dirigit envers l'aparició d'una intelˇligència elevada.

Els ulls han aparegut evolutivament de forma independent al menys a 40 ocassions distintes al llarg de la història de la Terra. Però mai s'ha donat cap cas de "convergència evolutiva" dirigida envers l'aparició d'alta intelˇligència. És possible que s'hagi donat més d'un cop un desenvolupament evolutiu de la intelˇligència, però només a l'espècie humana s'ha donat a la vegada l'habilitat manual que cal per elˇlaborar instruments. I aquesta combinació sembla haver estat clau perquè els essers humans arribessin a desenrotllar la seva alta tecnología.

(Foto National Archives)

Aquesta llarga sèrie de colls d'ampolla deixa bén clar que el sorgiment de vida intelˇligent és molt més difícil del que els científics havien pensat anteriorment. I és possible que existeixein més obstacles amb els que els científics no han ensopegat encara. L'aparició de vida sobre la Terra, per exemple, pot haver estat el darrer esdeveniment improbable. Els defensors de que existeixen extraterrestres podrien oposar que la línia argumental exposada es basa tan sols en especulacions antropocéntriques. Qui sap si la vida, fins i tot vida intelˇligent, podría donar-se sota formes diverses que ni tan sols podem imaginar?.

Malgrat tot, parlar de formes de vida alternativa no és més que especulació. Si optem per no especular i fem cas només del que es pot observar, ens podrem fer la mateixa pregunta que va formular al 1950 el premi Nobel de Física Enrico Fermi: Si la Galàxia està plena d'essers intelˇligents, on són? Mai no s'ha pogut tenir cap evidència observacional sobre l'existència d'altres essers intelˇligents a cap altre part de l'Univers: és la pura realitat. Si la vida intelˇligent fora corrent, els nostres instruments astronòmics potser detectarien indicis de les seves activitats. Però, com suggereix l'astrònom Ben Zuckerman d'UCLA, ens manquen indicis de que la tecnologia hagi tocat l'Univers amb la seva mà. Pot ser el satélˇlit astronòmic IRAS per l'observació de l'infraroig hagués detectat radiació tèrmica provinent de grans colònies espacials, o de projectes d'ingenyeria espacial al voltant d'uns quants centenars d'estrelles semblants al Sol.

Considerant les enormes distàncies entre les estrelles, és difícil imaginar que totes les civilitzacions amb tecnologia desenvolupada s'hagin quedat confinades als seus sistemes planetaris d'origen. Encara no han passat 40 anys des de l'inici de la nostra Era Espacial i ja han abandonat el Sistema Solar quatre naus. A l'any 1900 s'haurien rigut de qualsevol que hagués afirmat que succeiría això abans d'acabar el segle. Donat que els coneixements científics es dupliquen cada 20 anys, sería igualment miope descartar els viatjes interestelars. Si la galàxia està poblada per civilitzacions amb capacitat de desenvolupar tecnología, algunes d'elles hauríen solucionat el problema dels viatjes interestelars per aventurar-se a l'espai profund. Algunes hauríen enviat naus automàtiques per explorar altres sistemes solars. Algunes enviaríen emissaris per colonitzar altres planetes. I altres hauríen emigrat quan el seu estel arribés al final del seu cicle de vida en acabar la seva provissió d'hidrògen.

Per les civilitzacions que s'aventuren a viatjar per la Galàxia, el nostre sistema solar, amb la seva acollidora estrella i amb abundància de recursos, els ha de semblar un objectiu codiciable. Malgrat tot, els OVNIS, les cares a Mart i els astronautes del passat, no hi ha ni la més petita evidència de que la Terra -ni tan sols el Sistema Solar- hagin estat mai visitats per extraterrestres. Fins i tot en el cas de que tinguessin instruccions prioritàries de no interferir amb la vida terrestre, podríen estar temptats d'explotar els inesgotables recursos de ferro, de niquel i d'altres minerals dels planetes i asteroides. Tanmateix, el nostre sistema solar sembla absolutament prístin, com si mai no l'hagués visitat ningú.

Aquest argument no és gens definitiu. Podría haver extraterrestres al Sistema Solar ara mateix, provistos de mitjans tècnics per ocultar-se als nostres ulls, i esperant pacientment que maduressim. Quan els científics es troben davant de moltes explicacions possibles per un mateix fenòmen, generalment apliquen el "ganivet d'Occam": Accepta l'explicació més senzilla, la menys especulativa, i refusa les més fantàstiques i embolicades. És possible que la Galàxia estigui plena de vida i de civilitzacions, però l'explicació més senzilla, amb les proves de que disposem, ha de semblar-se a la que diu que compartim la Galàxia amb pocs veins, si és que tenim algun.

Les pretensions més optimistes de vida extraterreste provenen sovint del grup de científics que es dediquen a la cerca de senyals de ràdio emesses per essers intelˇligents extraterrestres (SETI). Es tracta d'una aproximació experimental relativamente barata a aquest profund problema. I encara que la possibilitat de captar algun senyal és molt remota, també és cert que intentar-ho no fa mal a ningú. La cerca de senyals de ràdio pateix el defecte de que els resultats negatius no dónen informació alguna de l'abundància de civilitzacions tecnològicament desenvolupades. Més encara: el descobriment de quàsars, pulsars i de les microones de la radiació còsmica de fons ens fa sospitar que, si hi ha més civilitzacions a la Galàxia, el primer indici de la seva existència ens arribarà probablement per pura casualitat.

Fins que tal cosa esdevingui realitat, sembla prudent concloure que estem sols a un vast oceà còsmic, que nosaltres mateixos som quelcom molt especial que va contra la regla copernicana. I per això, a aquest racò de l'Univers, a sobre d'un petit pedrot que gira al voltant d'una estrella normal de la perifèria d'una galàxia corrent, la humanitat representa matèria i energía evolucionada al màxim que ha conquerit un estat de consciència que li fa capaç de preguntar-se com va començar l'Univers i la vida mateixa, i quin és el significat de tot.

Robert Naeye és editor associat d'ASTRONOMY. Espera que la gent que cerca vida extraterrestre intelˇligent demostri aviat que aquest article està equivocat.