Imatges obtingudes sintetitzant més de 50 fotografíes fetes per la nau Clementine al llarg de tot un dia lunar. Les àrees fosques no reben mai llum solar. El Pol Sud (B) és unes 10 vegades més fosc que el Nord (A). La barra blanca al peu de cada imatge representa 100 km. |
Gel
a la Lluna
Credits: Malin Space Science Systems (MSSS) of San Diego, CA and US Department of Defense/ NASA |
El mapa de la figura representa la possible abundància de gel al pol sud lunar, segons les dades proporcionades pel Lunar Prospector Mission neutron spectrometer: lila significa una mica de gel (certa absorció de protons) i blau, el màxim. |
Geometria orbital de l'experiment de radar de la nau Clementine. 
Àrea analitzada |
La revista Science
va publicar l'any 1997 un article on es parlava de la possibilitat de que
al fons dels cràters del pol sud de la Lluna hi hagi aigua glaçada.
Encara que només es tracta d'una possibilitat, no és cap disbarat. Tampoc és cap descobriment. El fons dels cràters polars no reb mai llum solar, i l'aigua provenent dels impactes de cometes amb la Lluna podria sobreviure a aquests indrets extremadament freds durant molts milions d'anys. Alguns han dit que la Mariner 10 va descobrir també glaç a les zones polars de Mercuri. Aquesta nau va sobrevolar Venus i Mercuri durant els anys 1974-1975, però la detecció de glaç es va fer amb el radiotelescopi d'Arecibo. El 1993 es va publicar un article on es feia una interpretació de les dades d'Arecibo que permetien deduir l'extensió dels deposits de glaç a Mercuri. Emprant el mateix mètode, els autors de l'article de la revista Science han avaluat ara l'extensió aproximada de l'àrea glaçada al pol sud de la Lluna: de 90 a 135 quilòmetres quadrats, una xifra semblant a la que va donar Arecibo al 1995. |