«Una cacera arriscada» és el nom d’un curtmetratge (una animació) realitzada al CEIP de Bordils al curs 1999-2000. Això no tindria cap mena d’importància si no fos perquè aquesta petita producció fou guardonada amb un primer premi de Vídeo Escolar del Departament d’Ensenyament.

L’any passat, amb la mateixa producció el CEIP de Bordils va participar al Festival de Cinema de València; aquest any, al Festival de Cinema de Pirgos (Grècia)

 El CEIP de Bordils ha obtingut, en els darrers tres anys, dos primers premis de fotografia (Endevinalles, 2000; «Sorpresa», «Saps on és» i «Strings: a chained story», 2001) i tres primers premis de vídeo (El regador regat, 1999; Una cacera arriscada, 2000; Somni, 2001)

Aprofundim una mica en el seu treball d’imatge per saber-ne més, entrevistant tres mestres del centre que ja fa anys van iniciar i continuen el treball d'imatge al centre: Carme Congost, Nuri Jou i Dolça Vert.

Parlem del viatge a Grècia... Us van tractar bé?
Vam conèixer una mica el país en general. El tracte, molt i molt bé. Ens van tractar molt bé. Des d'Atenes ja vam tenir una noia, una guia que parlava espanyol que ens va acompanyar per tot, i ens feia sempre d'intèrpret. Ens van atendre molt bé perquè fins i tot vam tenir una entrevista amb el director del festival, el senyor Dimitri, que és també director de llargmetratges en grec. Deien que estaven contents de què hi haguessin anat.
A nosaltres ens va fer il.lusió anar a un país on no havíem anat mai.

On diríeu que estan a nivell de treball d'imatge, a Grècia?
Vam veure un altre sistema, tot i que no és que aquí agaféssim idees, com al festival de València, on hi havia moltes pel.lícules ben fetes, de fins a 18 anys, i hi havia grups de jovent que s’interessaven, que preguntaven... A nivell de secundària, les pel.lícules que vam veure el nivell era inferior a les que vam veure quan vam anar a València. Vam veure que de moment estan a les bassaroles.Vam veure que al menys a nivell de primària les escoles no treballen la imatge, no hi ha un treball sistemàtic... al menys a la zona on vam anar nosaltres.
Trobaven interessant que el que vam presentar nosaltres, que era tot d'animació, que ells trobaven que fer animació amb nens petits era molt difícil. Després ens vam trobar amb un director de l'escola, de Pirgos, que vam entendre que era el director de vàries escoles de primària, feien el festival a la seva ciutat i ells no treballaven res ni presentaven res d'imatge. Ens va saber greu perquè amb aquesta persona hi vam contactar l'últim dia abans de marxar, i ens va oferir veure les escoles, però nosaltres ja marxàvem.

Vau aprofitar per establir contactes?
Ens han enviat alguna cosa per anar a Hongria. Aquesta gent de Grècia estaven molt interessats en venir cap aquí: que els poséssim en contacte amb la gent de València; els vam fer propaganda del Museu del Cinema de Girona; ens van dir que a Grècia també n’hi havia un, de museu de cinema.
Ens van oferir que si fos possible i ells s'ho puguessin muntar des d'Atenes per anar a explicar-los com treballàvem nosaltres. Això ens va sorprendre, perquè es clar, sembla que al contrari, nosaltres en sabem poc, i potser algú ens ha d'explicar coses a nosaltres. Ens van dir si estaríem disposades a anar-hi, que no vol dir que hi anirem ni molt menys, perquè això suposo que la persona responsable del festival allà va fer el comentari per si més endavant ells poguessin muntar alguna cosa així i nosaltres anar a explicar.
D'altra banda ja fa temps que tenim penjat a Internet propostes per un Comenius relacionat amb la imatge, i no acabem de trobar escoles. Vam parlar amb un director d'escoles de Pirgos que hi semblava interessat. També vam contactar amb un centre d’Itàlia.

D'on eren els participants del festival?
Hi havia gent de força llocs; hi havia gent de Suècia, gent francesa, anglesa, d'Holanda... i d'Espanya érem nosaltres i l'escola alemanya de València. Per cert, ells sí que tenien subvenció per pagar-se el viatge, nosaltres no, malgrat haver-ho demanat. La privada d'alguna manera cuida aquestes coses i les utilitza per agafar prestigi, i a nosaltres ens ha donat la sensació de que tant fa si hi anem com si no hi anem. Tanmateix, cal dir que sí que vam rebre una carta d'enhorabona de la Delegada d’Ensenyament a Girona.

Trobeu que us han mancat ajudes?
De tota manera, el que s'està fent a Catalunya amb els premis de vídeo i fotografia és bo, i això ja ho vam dir allà en un fòrum a València, quan sentíem el que feia la gent a altres llocs ningú no tenia un duro, tot era a nivell personal, que la gent tenia material, i que aquí al menys l'oportunitat de participar en aquests concursos dona peu a què podem tenir material a les escoles. El premi econòmic és important perquè es puguin comprar aparells i tenir despeses en fotografia, cintes, el que sigui... Això a la resta d'Espanya no hi és.

Com viviu tot això a l'escola?
Bé, tot i que a vegades pensem que ens cal fer-nos més propaganda. En la revista de l'escola ho hem posat, en una revista que hi ha a nivell de 3 pobles -Bordils, Celrà i Cervià- també li hem posat, i els nens n'estan molt contents. Els pares ens diuen: «Òndia, aquestes pel.lícules els hem de tornar a veure, perquè ja no ens en recordem»... Quan fem la festa de final de curs, les pel.lícules que han tingut algun premi les passem, i el pare que la vol veure sap que hi ha un lloc amb un horari on la pot veure.

I els protagonistes?
Els nens que van fer «Una Cacera Arriscada», que és la pel.lícula que ha anat a València i Grècia, ja no estan a l'escola i ara estan fent ja 2n. d'ESO. Els hi hem fet saber, i els hi hem dit. A Grècia vam demanar tot un plec de documentació del festival per cadascun dels alumnes de la classe d'aquell any.  Els hi vam portar un record a tots. Dèien: Ah, i per què no hi anem nosaltres? De l'altra escola de València hi anava un professor i els alumnes. És clar, secundària és diferent. Allà es treballa com un crèdit i els grups de nens són reduïts, no és tota una classe.
Quan anem a Barcelona sí que fem un sorteig entre les classes per veure quins nois i noies hi van en representació de la classe.
Als nanos ja els sembla que cada any s'hi ha d'anar, com si haguéssin de guanyar sempre alguna cosa.

Heu tingut diversos premis... Quin treball previ hi ha a la participació en els concursos de vídeo i fotografia?
Després del primer any d’haver tingut premi ja ens ho hem plantejat sempre de la mateixa manera. Al primer trimestre ja lliguem la presentació als premis amb el treball a l’area de llengua, i això pensem que és positiu. L’any passat, per exemple, vam treballar els jeroglífics; a llengua en vam fer molts; l’altre any vam fer moltes endevinalles i molts contes... Llavors, només cal triar.
 «La cacera arriscada», per exemple, va ser un premi inesperat; els contes els van fer per parelles a 6è i també els van fer amb transparències, i els van explicar als altres nens de l’escola. Dels 7 o 8 contes que van fer vam dir que en triaríem un, que el faríem amb animació en vídeo. I si n'haguéssim hagut de triar només un, aquest no l’haguéssim triat mai; és ben bé que… Vèiem que els dibuixos eren molt tipus Son-Goku, i la història que explicaven, res de l'altre món... Els dos nens que van fer la història van tenir l’ajuda dels altres: van triar la música, van ajudar a acabar de pintar, acabar de fer alguna altra transparència per acabar de completar...
L’important és no pensar: hi ha un concurs de vídeo o de fotografia, doncs fem; sinó que és un treball de classe continuat ja des de petits, on s’impliquen els nanos i els mestres. Quan el nen fa la foto o enregistra el vídeo ja sap exactament què vol fer, perquè  darrera ja hi ha uns mesos de feina. Així, tot el treball d’imatge, amb llengua, dóna molt de si.

I hi ha algun treball posterior, després del premi?
Del «Regador Regat» vam fer també unes transparències també explicant la mateixa història, però amb diferents mitjans: un amb pel.lícula, un amb transparències i un amb diapositives.L’any passat la van passar també al Museu del Cinema, el dia de la Festa del Museu. És molt maco que llavors els nens la puguin veure en gran. Una cosa és veure-la en pantalla gran en vídeo i una altra en pantalla de cinema!
Tanmateix, encara que tinguem premi, no solem fer res més del que ja s'ha fet.

El treball amb imatge. Què resulta fàcil i què resulta difícil?
Fàcil: pels nanos és molt motivador i els engresca molt.
Difícil: hi ha qui diu que el maneig d’aparells, però pensem que no ha de ser cap problema. Sí que quan fa temps que no toques la taula de barreges i t’hi has de tornar a posar has de recordar com funcionava tot. Es trobar el temps i veure’n la necessitat. El més difícil per la gent que no hi treballen encara, és veure’n la necessitat. I la necessitat surt de veure que la imatge la trobem per tot. Encara que no tinguis una programació d’imatge, tu quan fas llengua, o plàstica, o naturals... trobes imatges que et diuen moltes coses i que en pots parlar; i a l’hora de fer servir les imatges, els nens les fan servir... Quan fem treballs amb els nanos, quan van a informàtica, quan fem recomanacions de llibres, quan fem els projectes, els nanos ja veuen que allà hi falten imatges. Per tant se n’hi han de posar, buscar-les, saber-ne trobar.
I que agradi el treball amb imatge, al mestre, a l’hora de posar-s’hi a treballar.
I que al centre es tingui clar i s’hi destinin recursos. En el nostre cas part del treball amb imatge la fan els tutors, i una altra part dues mestres que hi dediquen una part del seu temps, i tenim una programació de treball amb imatge. Com a tutor ja pots fer moltes coses; però per exemple nosaltres ara hem pogut adequar una aula on ho tens tot a mà, i això és un avantatge. Si vols anar a fer qualsevol mena de treball amb imatge (vídeo, fotografia...) ho tens tot a mà. Els aparells i els arxius d’imatges que hem anat fent amb el temps. L’organització facilita molt les coses. Si volem fer un telenotícies amb els nanos ja ho tenim tot preparat i el podem enregistrar amb un moment. Si per fer-ho has de muntar la càmera, buscar els fils, connectar els monitors... és una altra història.

Què diríeu que necessita preveure un centre que vulgui iniciar un treball més o menys sistemàtic d’imatge amb els alumnes?
A nivell d’organització hi ha d’haver un temps dins de l’horari, si es vol fer. Llavors hi ha d’haver unes persones, millors dues que una, o tres si pot ser, que vulguin portar això a terme. I llavors, si es vol fer com una àrea que sigui setmanal, o mensual, depèn de com es vulgui fer, i s’ha de preveure amb un horari. Si hi ha un horari i unes persones és més fàcil; tot i que sempre he pensat que també és molt bo que ho faci el tutor; el que passa és que això no sempre ho pots demanar, ja que a vegades hi ha gent que no li agrada, o que dirà que amb els aparells no hi vol saber res; no has d’esperar l’hora aquella en que fas imatge per anar a fer una cosa concreta...
Pel que comença primer hi ha d’haver unes persones disposades a tirar-ho endavant; segurament aquestes persones amb els seus nanos ja ho fan, ja deu fer temps que fan coses. Llavors, perquè a nivell d’escola s’organitzi l’espai i tot s’ha de buscar un temps en l’horari. I no començar tots de cop; començar amb uns cursos. Nosaltres quan vam començar (nosaltres ara ho fem setmanal fins a quart) ho fèiem fins al cicle inicial, i no ho fèiem setmanal. Llavors vam anar integrant els altres cursos. Llavors amb els de 4t, 5è i 6è fem el primer trimestre, i durant aquest trimestre no ho treballem a P3. Llavors tot aquest temps l’has de treure d’alguna altra cosa que es faci, siguin grups flexibles o activitats de qualsevol altra àrea. L’important és que els mestres vegin que mentre fas imatge estàs treballant els continguts de llengua, de socials, o de qualsevol altra àrea.
A vegades això costa d’explicar i d’entendre.

Com s’ha viscut tot plegat a nivell de claustre?
A nivell dels què fem imatge ha estat una satisfacció, una injecció d'aquelles que reps a vegades. A vegades, a nivell de claustre, costa engegar projectes nous. Encara que els que portem el treball d'imatge siguem unes persones concretes, la sensació és que al claustre tothom se n’ha alegrat, i com que a classe també s’hi ha treballat, amb aquests projectes, tothom s’ho sent una mica seu.
Tothom, pares, mestres i  nanos, se n’ha alegrat molt