LA FERÉSTEGA DOMADA

  

 

  

A CASA DE BAPTISTA

 

En escena hi haurà Flavi ensenyant a tocar el llaüt a Blanca. Se senten crits a dintre i surten Baptista, esverat, i Caterina, feta una fera.

 

CATERINA (enfurismada i cridant a dins) –Estúpida, enze, totxa! Fora de casa nostra; al carrer avui mateix!

BAPTISTA -Pobra Emília! No siguis tan dura amb ella, filla! No tens en compte la seva edat ni els anys que fa que ens serveix fidelment?

CATERINA –Ara resultarà que sóc jo la que no tinc raó, oi?

BAPTISTA -El que passa és que tractes a tothom malament i que, per culpa del teu caràcter infernal, em veig obligat a canviar sovint el servei i només la vella Emília ha tingut paciència fins avui.

CATERINA -Més n'he tinguda jo suportant la seva totxeria. Ja n'hi ha prou! .

FLAVI -Senyora Caterina, calmeu-vos, per favor!

CATERINA -I vós, qui us mana ficar el nas on no us demanen, senyor guitarrista? A callar s'ha dit! O potser us estimeu més un bolet?

BLANCA (horroritzada) -Oh!

BAPTISTA -Ets insuportable. Igual que una fera!

CATERINA -Una fera, dieu? Doncs, faré coses de fera; fixeu-vos. Ho destrossaré tot. Fora gerros! I estatuetes a terra! Ara veureu com en sóc, de fera!

 

I com folla, va trencant-ho tot. Després se'n va d'una revolada. Entren Hortensi i Petrútxio.

 

HORTENSI -Em permeteu, senyor?

BAPTISTA -Passeu, amic Hortensi. Sigueu benvingut a casa nostra.

HORTENSI –I vós ben trobat, monsenyor Baptista. Permeteu-me de presentar-vos el meu gran amic, el noble i excel·lent cavaller Petrútxio.

BAPTISTA -Compteu amb la meva amistat des d'ara. D’on veniu?

PETRÚTXIO -De Florència. El meu pare fa temps que va morir: vaig rodar món, també vaig complir els meus deures envers la pàtria, i ara, per fi, estic decidit a retornar a la meva ciutat i triar per esposa alguna donzella que pugui oferir-me una vida reposada, dolça i tranquil·la.

BAPTISTA -No sé com puc ajudar-vos, si no és que vulgueu demanar un consell a l’experiència dels meus cabells blancs.

PETRÚTXIO -No és cap consell, el que demano. Bé prou que m'he sabut aconsellar a mi mateix, i per això he vingut a veure-us. D’ençà que he arribat a Pàdua no faig més que sentir parlar d'una filla vostra, a qui el bon Déu ha dotat de tots els atractius de bellesa i de virtut.

BAPTISTA (a Blanca) -Filla meva, cal que sortiu d'aquí. I vós, Flavi, també. És millor que seguiu la lliçó a l'altra sala per tal que pugueu alliçonar també la meva filla Caterina.

FLAVI –Com vós maneu, senyor.

 

Surten Blanca i Flavi.

 

BAPTISTA -Perdoneu, però ens calia estar sols per a continuar parlant. Torneu a repetir, si us plau, això que em dèieu.

PETRÚTXIO -Deia que vinc atret per la bellesa, la gentilesa i la bondat de la vostra filla, qualitats de les quals tot Pàdua en va ple. Una fama i tants elogis encesos han desvetllat el meu interès i captivat la meva voluntat.

BAPTISTA -Us agraeixo, senyor, aquestes gentils paraules en nom de la meva filla Blanca.

PETRÚTXIO -Ah, senyor Baptista, perdoneu, però si bé sé que aquests conceptes també escauen a la vostra filla Blanca, no és a ella a qui em referia, sinó a l'altra filla vostra.

BAPTISTA -Com? Per ventura parleu de Caterina?

HORTENSI -Tal com ho sentiu. Es refereix a Caterina.

BAPTISTA -Perdoneu, senyor Petrútxio, hi deu haver un error. Caterina no us pot convenir de cap de les maneres.

PETRÚTXIO -És aquesta una forma delicada de fer-me saber que no voleu separar-vos de la vostra estimada Caterina?

BAPTISTA –Que jo no vull separar-me de Caterina? Valga'm Déu!  Si el meu temor és no poder-la casar! Cal ser tot un valent per a voler-la com esposa.

PETRÚTXIO -Doncs, sóc jo, aquest valent; l’home que us fa falta, millor dit, que us cal com a marit de Caterina.

BAPTISTA (a Hortensi) –Però, no li heu dit com és?

HORTENSI -I tant que li ho he dit! No podia pas enganyar un amic. Ell em digué: “Em cal una muller”. I jo li vaig fer: “En conec una de noble, rica i formosa, però amb un caràcter insuportable".

PETRÚTXIO –Així mateix em respongué. I ara us pregunto a vós, com a pare, és cert tot això?

BAPTISTA -Sí per desgràcia.

HORTENSI -També li he dit que jo estimo Blanca, però que no concedireu la seva mà si abans no caseu Caterina.

BAPTISTA -Això. No caso l’una, sense haver casat l’altra.

PETRÚTXIO -Magnífic. Tot solucionat: jo em caso, tu et cases, Blanca es casa, Caterina es casa i tots ens casem. Podeu preparar les noces, senyor Baptista.

BAPTISTA -Bé, però, potser serà millor que, abans, conegueu Caterina.

PETRÚTXIO –No cal. Ja l’he vista. Era al jardí i m'ha semblat bonica, decidida i airosa. I us en demano la mà.

BAPTISTA -Formalment?

PETRÚTXIO -Amb la més solemne formalitat. Però jo no vull perdre temps amb estira i arronsa. Me la negueu? Doncs em retiro. Me la concediu? Doncs a casar-se tot seguit. Crideu-la, si us plau.

CATERINA (se la sent al fons) -Al diable, poca-solta!

BAPTISTA -Què passa?

 

Surt Flavi amb el llaüt al coll i tot despentinat.

 

FLAVI -Ai, quina fera!

HORTENSI -Que us ha fet?

FLAVI -M'ha deixat baldat. I, per postres, m'ha fet malbé el meu pobre llaüt.

BAPTISTA -Aneu allà dins. L’Emília us posarà un ungüent.

 

Surten Caterina i Blanca.

 

BLANCA -Pare meu, aquesta Caterina ens matarà a tots! Pobre Flavi!

BAPTISTA -Però, que li has fet, a aquest pobre músic?

CATERINA -Ficar-li la seva música al cervell.

PETRÚTXIO -És encisadora! Així m'agraden les dones!

BAPTISTA -Caterina, filla meva, el cavaller Petrútxio ha vingut perquè et vol conèixer.

CATERINA -A mi? Per què, si es pot saber? .

BAPTISTA –Ve a demanar la teva mà.

CATERINA -La meva mà? I per què la vol?

PETRÚTXIO -Per enllaçar-la amb la meva i caminar junts tota l'eternitat.

CATERINA –Sou capaç d'això?

PETRÚTXI0 –Jo? Sóc capaç de tot. No em coneixeu, Caterina. La meva voluntat és de ferro. Quan em fico una cosa al cap, la faig, peti qui peti! Quant a vós, segurament teniu enemics que us volen mal, diuen que sou desdenyosa, que teniu mal caràcter. S'equivoquen de mig a mig, perquè vós sou dolça com el sucre candi, suau com la pell d'ermini.

CATERINA (a part) -Que s'empatolla, aquest home?

PETRÚTXIO (decidit) -Caterina, t'he vist, m'agrades, t'estimo. Cal que ens casem. Em vols per espòs? .

CATERINA -No, de cap manera. Us odio!

PETRÚTXIO -Perfecte. Tot rutlla. Diumenge ens casem. Som a dimecres? Doncs només falten quatre dies. Diumenge, tots a casament.

CATERINA -Però, si jo no ho vull!

PETRÚTXIO -Tant se val. Ho vull jo i ja n’hi ha prou. A més, tu també ho vols, gateta salvatge. Tot serà fet com cal. (Caterina vol parlar i ell no la deixa.) No cal! Ja sé que hi estàs d'acord. Tu no pots tenir més voluntat que la meva. I ai de tu, si arribes a pronunciar la paraula «no».

BAPTISTA -Què diu? Us accepta?

PETRÚTXIO (tranquil·lament) -És clar que sí! Amb entusiasme!

BAPTISTA -No en fa pas la cara.

PETRÚTXIO -Sembla esquerpa, irascible, violenta, oi? Doncs no hi ha res d'això. Per a l’home que l'estima és talment un tros de mantega. Digues, Caterina, repeteix a tots els presents el que m'acabes de dir. (Caterina obre la boca, però ell li posa la mà al damunt.) No, Caterina, no; ni una paraula, el nostre amor és immens, però és per a nosaltres sols; per a tots dos.

BAPTISTA -És cert tot això, filla?

CATERINA -Deixeu-lo dir! Pot dir ja el que vulgui. Això no és un home, sinó un riu de paraules. Es creu que així em domarà.

PETRÚTXIO -I pobre de qui en tingui el més petit dubte. Per tant, estimat sogre, no cal parlar més. Tot està ja disposat, oi?

BAPTISTA -Per mi, sí! N'estic tan content!

CATERINA -Perquè us veureu lliure de mi, oi? No em direu mai més que sóc desobedient. Entre tirar-me per un balcó o casar-me amb aquest monstre, m'estimo més això darrer. Accepto. Em caso. O em casen!

PETRÚTXIO -Perfecte. Diumenge serem marit i muller. Prepareu el que calgui, estimat sogre. Feu córrer la notícia per tot Pàdua. Jo vaig a Florència per dur els regals a la meva promesa i fer-li present dels millors vestits. Vull que siguin rics, esplèndids, tal com ella s'ho mereix. Adéu a tots.

BAPTISTA -Adéu-siau, fins diumenge!

 

Pausa. Música mentre dura el canvi de decorat.

 

 

EL CASAMENT

 

Entren gent del poble per una banda, i per l' altra, Baptista, Caterina, Hortensi, Flavi i Blanca. Tots bon xic nerviosos.

 

HORTENSI -On s'haurà ficat aquest home! Ja hauria de ser aquí!

BAPTISTA -Han tocat les deu i la núvia està a punt. L'església plena, la gent esperant...

FLAVI -Els convidats impacients. El carrer ple de flors...

BAPTISTA -Quina vergonya si no vingués! Seria un terrible escàndol i un escarni per als meus cabells blancs!

CATERINA -I jo què? Encara que no tinc cabells blancs, no serà més petita la meva humiliació. Per a treure'm del davant vau fer cas a Petrútxio. Tots teniu la culpa per haver-me embarcat en aquestes noces sense cap ni peus. I ara sóc jo qui ho pago.

BAPTISTA –Per Déu, filla meva, no augmentis el meu dolor amb els teus planys.

CATERINA -I que puc fer, sinó plànyer-me? Sense encomanar-vos a Déu ni al diable, vau acceptar un nou vingut, que potser sigui un murri o un foll. BAPTISTA -El que temo és que se n'hagi penedit...

CATERINA -I ara no podeu donar la culpa al meu caràcter. Més docilitat que la meva no es troba ni en un nou nat.

 

Se'n va indignada. Apareix Petrútxio fet un estrafolari.

 

PETRÚTXIO -On és la meva dolça promesa? On és aquest bombonet caigut del cel?

HORTENSI -Quina extravagància!

PETRÚTXI0 -Estimat sogre meu! Abraceu-me ben fort!

BAPTISTA -Ai, que m'ofegues! .

PETRÚTXIO -Però, que és això? Com és que feu tots aquesta cara de pomes agres? És un funeral això, o bé un casament? Què redimonis us passa?

BAPTISTA (ple de decisió) -Mireu, Petrútxio, doncs que en un dia tan assenyalat com aquest, podíeu haver triat un vestit com cal, i no presentar-vos amb la pitjor indumentària en una cerimònia on heu de ser la figura principal. Traieu-vos-el, si us plau us ho prego!

PETRÚTXIO -Voleu que em tregui el vestit? Jo no crec que s'estili casar-se en mànigues de camisa!

BAPTISTA -Volia dir que us l'heu de canviar per un altre de més apropiat. Si no l'heu portat, ja us en deixarem un.

PETRÚTXIO -Ep, ep, parlem-ne! La Caterina es casa amb mi o amb la meva roba? O em pren tal com vaig, 0 me'n torno a casa!

BAPTISTA (a Hortensi) -Però la Caterina l’engegarà a passeig!

PETRÚTXIO -I com és que no surt, la meva Caterina? No està llesta, encara? Ja hauríem de ser a l'església!

 

Torna Caterina.

 

BAPTISTA -Aquí el tens. Mira-te'l!

CATERINA -Ja me'l miro! I què? No és el marit que vós mateix m'heu triat? No és el ric, l'enamorat, el noble senyor Petrútxio? Us l'han canviat, tal vegada? No és ja del vostre gust?

PETRÚTXIO -Oh! Caterina, la meva dolça i estimada Caterina!

 

Li ofereix el braç i ella s'hi agafa.

 

BAPTISTA (desesperat) -Però, tu seràs capaç d'anar amb ell, així, a l'església?

CATERINA -No ha de ser el meu marit? Doncs me'n vaig amb ell perquè m'hi caso. Cap a l'església. tots!

 

Tots se'n van, a poc a poc, cap a l'església, mentre s' escolta la marxa nupcial. Pausa. La música del començament i canvi de decorat.

 

  

A CASA DE PETRÚTXIO

 

Caterina i Petrútxio asseguts a taula.

 

PETRÚTXIO -Beneïda sigui l'hora, estimada Caterina del meu cor, en què per primera vegada hem de compartir la taula i el pa. Tens gana?

CATERINA -Tot sembla tan bo!

PETRÚTXIO -Bo, això? Grúmio! On és aquest gos?

GRÚMIO (entrant esporuguit) -Senyor?

PETRÚTXIO -Què és, això?

GRÚMIO -Xai rostit.

PETRÚTXIO -Això és xai rostit? Cremat i carbonitzat, deus voler dir! Emporta-te’l!

CATERINA -A mi em semblava prou bo.

PETRÚTXIO –No ho era! Ben al contrari, era indigne de tu, a qui els àngels del cel haurien de servir-te el menjar. Menjaràs d'aquest altre plat, si és que està en condicions.

CATERINA -Fa bona olor. Una aroma exquisida.

PETRÚTXIO (olorant) -Doncs a mi em sembla que no fa bona flaire. A veure, Grúmio, què és això?

GRÚMIO -És un estofat de faves i pèsols, amb pernil.

PETRÚTXIO -Fuig d'aquí de seguida, i endu-te'n aquesta porqueria, impròpia de nosaltres!

CATERINA -A mi em feia goig! .

PETRÚTXIO –Tu perquè ets bona i dolça i ho perdones tot, però no té perdó de Déu que els meus criats no hagin preparat dignament el nostre primer sopar. I ara haurem d'anar-nos-en al llit amb la panxa  bu¡da.

CATERINA -Tinc tanta gana, jo!

PETRÚTXIO (al criat) -Ho veus? No tens compassió, veient que per culpa vostra se n'ha d’anar al llit sense sopar? Fuig del meu davant!

 

Grúmio es retira.

 

CATERINA -I no menjarem res?

PETRÚTXIO -No. És millor que passis fam abans que menjar aquestes viandes podrides.

 

Entra Grúmio, duent uns vestits.

 

GRÚMIO -Senyor, abans ha vingut el sastre a portar-vos els vestits encomanats.

PETRÚTXIO -A veure si és capaç d'haver-los fet sense cap defecte.

CATERINA (aixecant-se il·lusionada) –Oh! Quina meravella! Que n’és, de bonic i elegant, aquest vestit! Gràcies, espòs meu! És preciós! (fa acció d'emprovar-se'l).

PETRÚTXIO -No opino el mateix. És horrible, de mal gust, mal tallat! Abans que permetre que vagis amb un vestit així, et torno a casa teva!  CATERINA -Almenys deixa'm posar el barret.

PETRÚTXIO –Uix! És espantós!

CATERINA -Però... et juro que m'agrada!

PETRÚTXIO -No juris! Conec la bondat del teu caràcter i comprenc que per no contrariar-me series capaç d'acceptar uns vestits sense cap gust. Grúmio! Torneu-ho tot al sastre!

CATERINA -No em dónes menjar, ni em vols vestir. Per això t'has casat amb mi?

PETRÚTXIO -Però, que en treus d’amoïnar-te? Els vestits només són ornaments per a les persones, però no les fan més bones ni més honrades.

CATERINA –No puc suportar-ho més. Vull que em tractis com a dona i com la teva esposa. I si no et plau de fer-ho així, me'n torno a casa del meu pare.

PETRÚTXIO (aixecant-se de taula) -Vols anar-te'n, doncs? Està bé. Grúmio! Prepara els cavalls (Grúmio surt d'escena). Te'n vols anar? El teu Petrútxio compleix els teus desigs. No t'ho pensaves pas oi, volguda Caterina, que cedís a  aquest nou caprici? Però és tan gran l'amor que et tinc que no vull pas retenir-te contra la teva voluntat.

GRÚMIO (entrant de nou) -Els cavalls ja són ensellats, senyor.

PETRÚTXIO -Grúmio, has d’acompanyar la senyora a casa del seu pare. Agafa l'espasa; vull que, si cal, la puguis defensar; al cap i a la fi és la meva esposa.

GRÚMIO -Així ho faré, senyor.

PETRÚTXIO -Arribareu a Pàdua demà, a mitja tarda; les dones estaran als balcons, fent mitja; la gent repenjada a les finestres. I en veure-us, tots comentaran: «Ah! és la senyora Caterina, que la retornen a casa seva. Pobre marit! No l'ha poguda resistir més que un dia». Aleshores, tu baixes del cavall i comences a tallar les orelles i els nassos dels garlaires. Seran els trofeus de la victòria.

GRÚMIO -Podeu estar segur, senyor, que no tornaré amb les mans buides.

PETRÚTXIO –Bé, Caterina, ets ben lliure. Te'n pots anar amb en Grúmio (Caterina plora). Plores? Com és, això? .

CATERINA -És que tampoc no puc plorar?

PETRÚTXIO -Però, Caterina estimada, explica'm que et passa.

CATERINA -Que vols que t'expliqui? Si no m'entendries! M'has estimat mai, per ventura?

PETRÚTXIO -És clar que t'he estimat i que t'estimo. Per què ho dius, això? CATERINA -Doncs, per què m'envies a casa?

PETRÚTXIO -Si has estat tu mateixa que ho has demanat!

CATERINA -Si m'estimessis, no aprofitaries un moment de mal humor per a desfer-te de mi.

PETRÚTXIO -Anem a pams. Tens queixes del meu caràcter? Si jo fes esforços per a dominar-me, m'estimaries més?

CATERINA (dolçament) -És clar que sí.

PETRÚTXIO -Des d'ara seré un marit model, però caldrà que m'ajudis. Jo, tot sol, no em puc corregir. Necessitaré de tu.

CATERINA -No ho comprenc. Com et puc ajudar?

PETRÚTXIO -Com? Doncs, quan em vinguin aquests rampells, aquests atacs de mal geni, tu no em contradiguis. Més aviat, tracta'm amb dolcesa i suavitat.

CATERINA -Així ho faré, perquè jo, també t’estimo, Petrútxio (l'abraça).

 

Entra Hortensi.

 

HORTENSI -Sant Déu! Ho veig i no ho crec.

PETRÚTXIO -Què és el que no creus, amic meu?

HORTENSI –Que estigueu tan dolços i amorosos. Sembla un miracle!

PETRÚTXIO -Doncs, no ho és. Caterina té un gran cor, és bona, és raonable... i creu en mi i m'obeeix.

CATERINA -Sí, crec en tu i t'obeiré sempre.

PETRÚTXIO -Jura-ho, Caterina meva. Jura-ho per aquest sol esplendorós que s'alça per l'horitzó. (Caterina riu). De què rius?

CATERINA -Que t'equivoques; no és el sol sinó la lluna!

PETRÚTXIO (incomodat). -És el sol!

CATERINA (tímidament) - A mi em sembla la lluna.

PETRÚTXIO (irritat) –Mal llamp! Sempre m'has de portar la contrària? No és possible que visquem en pau i harmonia?

CATERINA (suplicant) -Per Déu, Petrútxio! No et posis així.

PETRÚTXIO –Dir que això és la lluna! .

CATERINA -No, Petrútxio estimat, no. No és la lluna, és un sol radiant...

PETRÚTXIO -Ara sembles folla, Caterina meva! Mira que dir que és el sol, això, que és la lluna en un cove.

CATERINA -Com tu vulguis, Petrútxio meu. Serà la lluna quan tu vulguis i el sol quan tu ho desitgis.

HORTENSI -Valga'm Déu! Quina conformació!

 

Entren Baptista, Blanca i Flavi.

 

BAPTISTA -Petrútxio! Caterina! Fills meus!

CATERINA -Ai, pare meu, quina alegria de veure-us!

BAPTISTA -Mai no havia estat tan dolça la teva veu.

CATERINA -Blanca, germana meva (s'abracen).

BLANCA -Que falaguera t'has tornat, Caterina. Ets feliç?

CATERINA -Molt. I tu, t'has casat?

BLANCA -Sí, jo també. Però vaig preferir Flavi a Hortensi (les dues germanes se'n van, parlant animadament).

PETRÚTXIO -Enhorabona, Flavi! Suposo que Blanca és tan suau com Caterina.

FLAVI -No exageris, home! Mai no creuré que aquella fera que em va fer tants bonys l'hagis pogut amansir.

PETRÚTXIO -Fem la prova, si vols. Totes dues seuen al jardí. Cridem-les i veurem quina és la que obeeix més de pressa.

FLAVI -Accepto. (cridant-la) Blanca, Blanca! Pots venir un moment?

PETRÚTXIO -Alça! T’ha girat l'esquena. Vols-t’hi jugar que Caterina no me la gira?

FLAVI -Però et tira un test pel cap...

PETRÚTXIO -No ho creguis. (la crida) Caterina!

BAPTISTA (astorat) -Ve corrents!

FLAVI –I porta la seva germana bo i arrossegant-la!

CATERINA (entra arrossegant Blanca) -Què volies, maridet?

PETRÚTXIO -Que vinguessis.

FLAVI (indignat) -I tu, Blanca, per què no has vingut immediatament?

BLANCA –Estava ocupada.

FLAVI –La primera ocupació d’una dona casada és fer cas al marit!

BLANCA -No sempre!

BAPTISTA -Blanca, no protestis. Sigues dolça com la Caterina.

BLANCA –És que ella em pot donar lliçons de submissió?

CATERINA –I per què no? He reflexionat i m’he convençut que les dones rebels són un perill per a la pau de la llar.

FLAVI –És miraculós aquest canvi.

CATERINA -I no m'avergonyeixo de proclamar ben alt, la gran satisfacció que sento per haver estat amansida (dirigint-se cap a Petrútxio). Sí, Petrútxio, per tu he tornat a la raó i al seny; vull viure per tu i ser la teva esclava (fa el gest d'agenollar-se i Petrútxio l'aixeca).

PETRÚTXIO -No, Caterina meva. No et vull tan altiva con abans, però tampoc tan humil com ara. No aquí, sinó a l'alçada del meu cor està el teu lloc per a ser la meva companya i la meva delícia.

BAPTISTA -No sé com recompensar-te el bé que m'has fet. Et vaig donar una fera i n’has fet tota una dona.

PETRÚTXIO -La millor recompensa que puc tenir per haver amansit aquesta fereta, és tenir-la per muller.

 

Petrútxio i Caterina queden abraçats; Blanca i Flavi s'agafen les mans, i Baptista, molt satisfet, consola Hortensi. Grúmio, al fons de l'escena, somriu. Així, en un quadre plàstic, acompanyat de la música, acabarà l'obra.

 

FI