Jules Verne. 3

LA VOLTA AL MÓN EN 80 DIES.. 3

1. L’aposta. 4

2. A l'Orient 7

3. Alliberament de la bella Aouda. 10

4. On és Passepartout? On és el vaixell?. 15

5. Rumb a Amèrica. 19

6. El tren dels indis. 22

7. Phileas Fogg, capità de vaixell 26

8. L'arrest de Phileas Fogg. 28

Jules Verne

1828-1905

Jules Verne va néixer a Nantes i va morir a Amiens. Tot i que va començar com a autor d'obres de teatre, aquest escriptor francès és conegut arreu del món per les seves novel·les d'aventures i d’allò que s'anomena avui dia ciència-ficció, per a les quals inventava mitjans de transport inexistents en l'època (avions, naus espacials...) i que situava en indrets tan inexplorats com el centre de la Terra, la Lluna o el fons del mar. En destaquen, a part de La volta al món en 80 dies, obres tan importants per a moltes generacions de lectors com Viatge al centre de la Terra, Els fills del capità Grant, Cinc setmanes en globus o Miquel Strogoff.

La volta al món en 80 dies relata les aventures del cavaller anglès Phileas Fogg, que, acompanyat del seu criat Passepartout, vol demostrar a la societat de la seva època (1872) que es pot recórrer la superfície de la Terra en només 80 dies. Durant el viatge, no tan sols ha de lluitar contra tot tipus d'obstacles (accidents geològics i geogràfics, dificultats culturals i de locomoció...), sinó també contra un inspector de policia que el confon amb un lladre i, sobretot, contra el pas de les hores.

LA VOLTA AL MÓN EN 80 DIES

PRESENTACIÓ

Phileas Fogg és un ric cavaller anglès que fa una aposta amb els seus amics: fer la volta al món en només 80 dies. Passepartout, un francès molt espavilat, l’acompanya durant el viatge i li fa de criat.

Els viatgers viuen moltes aventures i en moltes ocasions posen en perill la seva vida, però sempre en surten ben parats.

I la lluita contra el temps continua...

Després de recórrer molts quilòmetres, finalment arriben a Londres, meta del viatge, amb 24 hores de retard. Aparentment Fogg ha perdut l'aposta. Però, l'ha perdut realment?

Si vols saber la resposta, llegeix aquest llibre. T'ho passaràs d’allò més bé!

1. L’aposta

Phileas Fogg era una persona molt coneguda entre l’alta societat de Londres. Vivia en una casa situada en un dels millors barris de la ciutat.

Era un home metòdic i de poques paraules. Parlava tan poc sobre la seva vida i els seus orígens que gairebé ningú no sabia res d'ell. No tenia ni dona ni fills, i tampoc no se sabia qui eren els seus pares.

No li agradava viatjar i feia molts anys que no sortia de Londres.

L'única cosa certa i sabuda era que pertanyia al Reform Club. Hi anava cada dia a dinar, a llegir el diari i a jugar a cartes i a conversar amb els seus amics, tots ells de la seva mateixa classe social, com ara enginyers i banquers.

Phileas Fogg no treballava. Era molt ric. Havia heretat una fortuna, però ningú no gosava preguntar-li res sobre aquest tema, perquè sabien que no li agradava parlar d'ell mateix. A més a més, preguntar-ho era una cosa de mal gust: no s'adeia amb l'ambient selecte del Reform Club.

Fogg aparentava uns quaranta anys. Era elegant, ordenat, puntual i tranquil i s'ho agafava tot amb molta calma. No suportava canviar de costums, i per això seguia un ordre i un horari estrictes en la seva vida diària.

El matí del 2 d'octubre de 1872, Fogg havia d'entrevistar un nou majordom que s'havia d'encarregar del seu servei personal. Acabava d'acomiadar l'anterior, culpable d'haver-li portat l'aigua per afaitar-se dos graus més freda que la temperatura que ell volia.

-Em diuen Passepartout, senyor -va dir en presentar-se el candidat a majordom.

Era un jove francès d'aspecte amable i ulls blaus, de pit ample i bona musculatura. Semblava molt atent i servicial.

- Passepartout és el sobrenom que m'han posat, per la meva capacitat de vèncer qualsevol obstacle.

-Veniu recomanat, i crec que em conveniu -va dir Fogg-. Per això us vull donar una oportunitat. A partir d'aquest mateix moment, les onze i vint-i-nou minuts del dia 2 d'octubre de 1872, esteu al meu servei.

Passepartout semblava inquiet i curiós. Va mirar el seu rellotge i va pensar que el senyor s'equivocava de dos minuts. Però li va agradar que fos tan rigorós com ell en la qüestió del temps. Era el que havia estat buscant desesperadament! Una casa estable, una feina, un ordre extrem! Tenia ganes de quedar-se una temporada en un lloc fix, i gaudir d'una vida rutinària.

El jove francès havia fet de tot, fins i tot d’acròbata en un circ. Va alegrar-se molt de poder quedar-se en aquella casa, tan neta i ordenada, al servei d'aquell gentleman. Per això, quan el seu nou amo el va deixar sol a casa, va recórrer totes les habitacions, i va pensar que allà seria feliç.

-Ben bé el que necessitava! Un home casolà i puntual com una màquina! Una casa tranquil·la i silenciosa! Unes ocupacions planificades i repetitives! Just el que em convé!

Després de sopar i de llegir el diari, Fogg estava de tertúlia amb uns quants socis al Club. Tothom parlava del robatori al Banc d'Anglaterra. Feia tres dies, un desconegut havia robat 50.000 lliures, i la policia encara no l'havia pogut agafar. Se sospitava que l'autor no era un lladregot qualsevol, sinó un gentleman intel·ligent i sofisticat.

-Segur que ja ha fugit del país, i a veure qui el troba ara! -es meravellava un enginyer amic de Fogg-. Però li costarà amagar-se de la nostra policia. L’imperi britànic té colòniesarreu del món...

-Sí, però la Terra és prou gran! -deia un dels administradors del banc on havien robat.

-Ho era abans -el va contradir Phileas Fogg.

-El senyor Fogg té raó -va intervenir un banquer-. Que no han llegit el diari d'avui? Parla d'un estudi que demostra que actualment es pot fer la volta al món en només 80 dies!

Segons el diari, el viatge es podria fer en les etapes següents: «De Londres a Suez (Egipte), amb tren i vaixell: 7 dies. De Suez a Bombai (Índia), amb vaixell: 13 dies. De Bombai a Calcuta (Índia), amb tren: 3 dies. De Calcuta a Hong Kong (Xina), amb vaixell: 13 dies. De Hong Kong a Yokohama (Japó), amb vaixell: 6 dies. De Yokohama a San Francisco (Estats Units), amb vaixell: 22 dies. De San Francisco a Nova York (Estats Units), amb tren: 7 dies. De Nova York a Londres (Gran Bretanya), amb vaixell i tren: 9 dies. Total: 80 dies.»

-Sí, 80 dies, però sense comptar el mal temps, els possibles naufragis... -va afegir un enginyer.

-No, no, 80 dies tot comptat! -va dir Phileas Fogg.

-En teoria potser sí, senyor Fogg, però en la pràctica... M'apostaria 4.000 lliures que fer aquest viatge en les condicions actuals és impossible! -va insistir l'enginyer.

-Accepto el repte de demostrar-ho -va dir Phileas Fogg-. Tinc 20.000 lliures al banc i les arriscaria de gust si el nostre amic manté la seva aposta.

-I tant que la mantinc! -va exclamar l'enginyer, que es mostrava una mica ofès per la insistència del seu company.

-Doncs bé, estic disposat a començar el viatge avui mateix i aposto les meves 20.000 lliures que d'aquí a 80 dies tornaré a ser en aquest club.

Els socis presents van discutir la proposta. Entre tots van decidir arriscar-se i apostar 20.000 lliures contra les 20.000 de Fogg. Van firmar els papers corresponents i Fogg va deixar un xecpel valor pactat. Eren les set del vespre. Havia d'anar a casa, enllestir la maleta i agafar el primer tren a les vuit i quaranta-cinc minuts.

-Així doncs, senyors, ens tornarem a veure en aquesta mateixa sala el dissabte 21 de desembre a les vuit i quaranta-cinc minuts del vespre. Bona nit, senyors.

I es va acomiadar dels socis sense mostrar gens ni mica de pressa.

Passepartout havia llegit el full d'instruccions que li havia deixat el senyor Fogg a la seva habitació. S'hi especificaven totes les feines que havia de fer i els horaris que havia de complir. Per això es va estranyar quan el va sentir arribar a casa abans d'hora.

-Prepara les maletes. Sortim d'aquí a deu minuts cap a Dover, on agafarem un vaixell fins a Calais. De Calais surt un tren que recorre França i ens deixarà a Bríndisi, a Itàlia. Un cop allà, anirem amb vaixell fins a Suez, a Egipte.

-Se'n va de viatge, senyor?

-Ens n'anem de viatge, Passepartout! Farem la volta al món en 80 dies.

El francès no s'ho podia creure.

Feia només algunes hores que era en aquella casa i somiava amb la desitjada pau i tranquil·litat quan, tot d'una, el seu amo es proposava sortir a corre-cuita per anar a fer la volta al globus terraqüi! Si el punxen no li surt sang!

-Espavila't, minyó, que m'hi he apostat un munt de diners! -va dir secament Phileas Fogg.

El pobre servent es va afanyar a fer les bosses i a recollir tots els estris que l'amo li demanava. No es va oblidar el passaport, que Phileas Fogg havia de fer visar als diversos països que travessarien. Aquesta seria l'única prova que demostraria que havia acomplert l'itinerari previst. També es van endur una bossa amb 20.000 lliures per pagar els bitllets i els allotjaments durant les etapes del viatge. I a les vuit i quaranta minuts ja estaven assegutsal compartiment del primer tren de la seva aventura.

-Senyor! -va exclamar Passepartout posant-se una mà al front-. M'he oblidat d'apagar el llum de la meva habitació!

-No pateixis. T’ho descomptaré del sou quan tornem a casa.

Aquesta partida tan sobtada de Phileas Fogg va provocar diverses reaccions entre la gent. Ell no s'ho hauria imaginat mai.

La gent i els periodistes apostaven per l’intrèpid viatger i les seves possibilitats d’èxit. Uns altres van malfiar-se d'aquesta aposta sobtada. Fins i tot, es va arribar a dir que Fogg, un home misteriós de qui ningú no sabia gaires coses, podia ser l'autor del robatori al Banc d'Anglaterra, i que l'aposta de fer la volta el món en 80 dies era la millor excusa per sortir de Londres i desaparèixer amb els diners robats.

Aquesta idea es va escampar tant, que la policia va decidir enviar un dels seus homes, l’inspector Fix, perquè seguís el presumpte fugitiu, mentre a Londres tramitaven un document legal que permetés detenir-lo. De moment, però, mentre no tinguessin aquest paper, l’inspector Fix hauria de seguir de ben a prop Phileas Fogg i el seu servent.

2. A l'Orient

Quan el vaixell Mongolia va arribar al port de Suez, el dimecres 9 d’octubre, l'inspector Fix ja esperava Fogg i Passepartout a les oficines del moll.

De fet, només Passepartout va baixar del vaixell per fer segellar el passaport del seu amo.Però les autoritats van demanar la presència del titular d’aquell passaport, el senyor Phileas Fogg, el qual es va veure obligat a desembarcar. Mentre un policia l'interrogava, a les oficines del costat, l'inspector Fix parava l’orella per escoltar la conversa.

El passaport estava en regla, i el cònsol britànic a Suez no va tenir altre remei que segellar-lo i permetre que Fogg i el seu criat continuessin el viatge. L'ordre de detenció i captura encara no havia arribat des de Londres, i, per tant, ni Fix ni les autoritats no van poder fer res per retenir-lo.

El senyor Fogg va tornar a la seva cabina. Passepartout va sortir a passejar pel moll, abans que el Mongolia salpés, i va coincidir amb l'inspector Fix. Es van posar a parlar corn dos turistes que es troben en un lloc estranger. Evidentment, l'inspector no va dir-li qui era ni que hi feia a Suez.

-O sigui que el que fan no és un viatge de turisme?

-Doncs no, senyor -va explicar Passepartout-. El meu amo s'ha proposat fer la volta al món en només 80 dies!

-Què diu ara! El seu amo té molts diners per pagar aquest gran viatge?

-Doncs sí que en té. Un munt de diners! I no li dol gastar-se'ls!

-I fa gaire que el coneix, vostè?

-Jo? poquíssim! Vaig entrar a treballar a casa seva el mateix dia que vam començar el viatge! Sembla increïble; oi? No sé res de la seva vida anterior!

Aquells comentaris innocents de Passepartout van refermar les sospites de l'inspector. Tots dos homes es van acomiadar cordialment. Des d' aquell moment, l'inspector Fix va estar segur que phileas Fogg era l'home que buscava: el lladre disfressat de gentleman. I va decidir pujar al Mongolia arnb ells per no perdre'ls la pista fins a Bombai, on estava prevista la propera escala del vaixell. Ara esperaria l'ordre d'arrest per detenir-lo.

A què es va dedicar el senyor Fogg durant els tretze dies que va durar el trajecte? No es preocupava pas per l'estat del mar Roig, sovint esvalotat, ni pels vents que bufaven fort i feien anar el vaixell d'un cantó a l'altre. No. El senyor Fogg, tranquil i educat com sempre, es dedicava a jugar a cartes amb alguns passatgers anglesos del vaixell tan distingits com ell.

Un matí, tot passejant per coberta, Passepartout es va trobar amb l'inspector Fix. Es va sorprendre força, però no ho va trobar estrany. L’inspector volia saber més coses sobre Fogg, i va preguntar al majordom:

-Està segur que el senyor Fogg fa aquest viatge només per guanyar una aposta? Vol dir que no és una excusa per amagar unes intencions que nosaltres no sabem?

-Li asseguro que no, senyor meu! -va exclamar el criat.

Finalment, el vaixell va arribar a la costa de l’Índia i va anar-la resseguint en direcció sud, cap a Bombai. Passepartout va poder admirar les construccions índies, la manera com vestien els habitants del país i la barreja de races que hi havia. Però tot des de la coberta, és clar, perquè el seu amo i ell només baixaven del Mongolia per anar a segellar els passaports. Van arribar a Bombai el 20 d'octubre, sense novetat. És més: havien guanyat dos dies respecte al pla inicial.

Els anglesos havien ocupat l’Índia l'any 1756, i el govern britànic tenia governadors a les ciutats més importants del país.

Des de Bombai sortia el tren cap a Calcuta que Fogg i el seu servent tenien previst agafar. L’inspector Fix va saber que la policia de Bombai no havia rebut l'ordre d'arrest contra Fogg. Per això, no parava de pensar com retenir-lo abans que agafés el tren.

Mentre el senyor Fogg sopava a l'estació, Passepartout va anar a fer un volt per la ciutat i a comprar unes peces de roba que el seu amo li havia encarregat. L’ambient dels carrers el fascinava. Va aprofitar per entrar en una pagoda, però no es va treure les sabates i això va molestar els sacerdots:

-Un turista! I a més a més calçat! -van exclamar.

Llavors se li van tirar al damunt i li van treure els mitjons i les sabates. Passepartout va repartir tres o quatre caps de puny, i després va fugir corrents. Esbufegant, va arribar descalç a l'estació quan el tren ja estava a punt de sortir, i va anar d'un pèl que no el perdés.

Al compartiment de Phileas Fogg i Passepartout també hi viatjava Sir Francis Cromarty.

Era un general de l'exèrcit britànic que vivia a l’Índia des de jove i coneixia perfectament els costums dels hindús.

Sir Francis havia arribat a Bombai en el Mongolia, on havia conegut Phileas Fogg.

-Vostè no viatja pas, senyor! Vostè fa una circumferència! -li havia comentat Sir Francis a Fogg quan va saber el motiu de la seva aventura.

Al cap d'un parell de dies, el tren va fer una parada a Burhanpur. Passepartout va aprofitar l'estona per comprar unes babutxesa l'estació.

De mica en mica, Passepartout havia canviat la seva manera de pensar: cada cop l'engrescava més l'aposta del seu amo i patia tant com ell pels possibles retards o accidents. Un dia, Sir Francis li va explicar el problema horari:

-Com més avancem cap a l'est, els dies són més curts, i per això guanyem hores. Hauria de canviar el seu rellotge, Passepartout: ja portem quatre hores de diferència respecte a l'hora de Londres!

Però Passepartout, tot i entendre-ho, va decidir no canviar l'hora i mantenir la de Londres com a referència.

A les vuit del matí del dia 22 d'octubre, el tren es va aturar a l'estació de Kholby. La línia fèrria acabava en aquell punt perquè ja no hi havia més via. Pel que semblava, ho sabia tothom, menys el senyor Fogg i els seus acompanyants.

-Haurem de fer el trajecte entre Kholby i Allahabad amb un altre mitjà de transport -va dir Sir Francis després de parlar amb el maquinista del tren aturat-. Hi ha unes 50 millesde distància, i podem disposar, si encara en trobem, de carretes tirades per zebús, ponis o vehicles de quatre rodes que aquí anomenen palki-gharis... O bé, a peu.

-I si provéssim de trobar un elefant? -va proposar Passepartout.

Fogg va tenir en compte aquesta idea, després de comprovar que a tot el poble no hi havia cap altre mitja disponible.

L'elefant que van trobar tenia amo, és clar, i estava domesticat. Era car de llogar, ja que n'hi havia ben pocs. A aquests animals els costa reproduir-se en captivitat i qui en tenia un era perquè l'havia caçat a la selva, cosa que, com tothom es pot imaginar, és molt difícil.

El propietari de l'elefant no volia llogar-lo com si res: volia fer-hi negoci. Per tant, no va acceptar el primer preu que li va proposar Fogg, el qual no va tenir més remei que anar apujant-lo. Finalment van arribar a un acord: el gentleman pagaria 2.000 lliures per l'animal.

Passepartout estava meravellat: mai no hauria imaginat que un elefant pogués ser tan car!

Phileas Fogg també va contractar un guia, un jove que coneixia bé la ruta, i, quan ho van tenir tot a punt, es van posar en camí.

Fogg i Sir Francis Cromarty seien a les selles disposades a banda i banda del cos de l'elefant. Passepartout muntava directament sobre el llom. Al coll de l'elefant hi seia el guia, que els va dur a través d'una drecera.

Es van preparar per travessar Bundelkhand, una zona perillosa, plena de fanàtics que practicaven els costums més salvatges de la religió hindú; per tant, no podien badar. En aquella primera jornada no van patir cap incident, llevat dels salts, els bots, els cops i contracops causats pel moviment de l'animal. La nit també va ser tranquil·la i tots quatre es van aplegar al voltant d'una foguera que el guia havia encès.

L’endemà, però, mentre travessaven un bosc espès, l'elefant es va mostrar neguitós: uns sorolls i uns crits el van alarmar. Llavors, els viatgers es van amagar al bosc, i van veure una processó estranya.

Un grup de sacerdots encapçalava la processó. Els envoltaven homes, dones i nens que recitaven una mena de pregària i tocaven un tambor. Al darrere hi anava un carro amb una estàtua espantosa, de color vermell fosc. Representava una dona amb quatre braços, d'aspecte ferotge, amb els cabells esbullats i la llengua fora. Era la deessa Kali.

Al voltant del carro, hi caminaven uns faquirs.

Al darrere, uns soldats portaven una presonera, una jove de pell blanca i coberta de joies. Amb prou feines s'aguantava dreta; semblava que li haguessin donat alguna droga.

Al seu darrere, encara hi venien més guàrdies armats que duien un cadàver al damunt d'una plataforma. Era el d'un home vell, vestit amb robes precioses, plenes de brillants, i un turbant al cap. Tancava la processó un grup de músics, i més homes i dones que cridaven com bojos.

-Un sutty! -va exclamar Sir Francis.

-Què és això? -va demanar Fogg, encuriosit.

-Un sutty és un sacrifici humà, senyor Fogg. Aquesta dona la cremaran demà a primera hora. El cadàver és el del seu marit. Segons els costums d'aquesta gent, quan el marit mor, la vídua només pot fer dues coses: morir voluntàriament amb l'home, o bé convertir-se en una miserable i ser tractada com un gos.

-Però, en aquest cas -va intervenir el jove guia-, el sacrifici no és voluntari.

I va afegir:

-Tothom coneix la història de la bella Aouda. Pertany a una família benestantde Bombai, i va ser criada a la manera occidental. Però es va quedar òrfena i la van obligar a casar-se amb el vell rajà de Bundelkhand. Tres mesos després, el rajà va morir, i ella va fugir perquè sabia la sort que li esperava. Tot i això, la van agafar de seguida, i ara morirà, tant si vol com si no.

-Quina injustícia! -va dir Passepartout, impressionat.

-La salvarem -va decidir Phileas Fogg.

-Veig que té un bon cor, senyor Fogg -va dir Sir Francis, amb admiració.

-De vegades. Només quan tinc temps, Sir Francis -va respondre Fogg amb la calma de sempre.

3. Alliberament de la bella Aouda

La idea era arriscada, però tots van estar-hi d'acord: s'havia de fer alguna cosa per salvar la bella Aouda.

A la nit, el jove guia els va conduir a través del bosc fins a la pagoda on tenien empresonada Aouda. Van avançar sense fer soroll i es van amagar a pocs metres de distància. Un munt de gent jeia, borratxa, pels voltants, però els guàrdies que la custodiaven estaven ben serens. La lluna es reflectia a les fulles dels seus sabres.

Amb molta precaució, van aconseguir arribar a la part posterior del temple.

Allà no hi havia vigilància i, amb l'ajuda de les seves navalles, van intentar fer un forat a la paret de maons i fusta. Però tot d'una van sentir crits a l'interior del temple i van haver de deixar la feina a corre-cuita.

Es van amagar una altra vegada al bosc proper i, sense saber que havia passat, van veure més guàrdies armats que anaven a la part de darrere del temple. Ara ja no podien fer res sense ser descoberts! Desanimats i tristos, s'hi van quedar fins a l'alba.

Quan es va fer de dia, els hindús es van despertar per iniciar la cerimònia del sutty. Van fer una pila de llenya on havien de cremar el cos mort del rajà i el cos viu de la bella vídua.

Fogg i els seus amics es van apropar a l'indret del sacrifici intentant que no els veiés ningú. La multitud cantava i cridava quan van treure el cadàver i el van col·locar sobre la pila de llenya. Hi van acostar una torxa encesa i la foguera es va encendre de seguida. La bella Aouda, inconscient, jeia al costat del cos del vell rajà.

Just en aquell moment, es va sentir un crit de terror generalitzat. Tant els fanàtics hindús com els sacerdots es van tirar a terra: el vell rajà s'havia posat dret! Semblava que hagués ressuscitat! Davant de tothom, va agafar Aouda i va sortir de la pira. La gent no havia vist mai un prodigi com aquell! El ressuscitat va avançar, tibat i solemne, fins que va arribar allà on, bocabadats com la resta, esperaven Sir Francis i el senyor Fogg.

-Fugim! -els va cridar el rajà.

De fet, qui s'havia fet passar pel rajà difunt era Passepartout: gràcies a la seva agilitat de gimnasta, havia aconseguit enfilar-se a la pila de llenya quan encara era fosc i jeure sobre el cos del mort. Només li havia calgut posar-se el seu turbant i rescatar la bella jove de les flames, com si fos el rajà ressuscitat.

Tot va sortir com havia previst: la gent estava tan impressionada que no va saber reaccionar de seguida. Quan els sacerdots van descobrir l'engany, els aventurers agosarats ja eren dalt l'elefant i s'allunyaven a gran velocitat.

La bella Aouda havia estat rescatada per Phileas Fogg i els seus acompanyants, però, si la deixaven a l’Índia, encara correria perill. Una mica més tranquils, van arribar a l'estació just quan la noia començava a recuperar la consciència. El tren cap a Calcuta sortia de seguida i tots tenien clar que Aouda viatjaria amb ells. El problema era què havien de fer amb l'elefant. Phileas Fogg va dirigir-se al jove guia que els havia ajudat a rescatar-la, i li va dir:

-Has estat molt servicial; si vols l'elefant, és teu.

-I tant que el vull, senyor! És un bon animal, i per a mi, una gran fortuna! Gràcies, senyor!

Durant el trajecte en tren, Aouda es va despertar del tot i es va espantar una mica: estava envoltada de gent estranya a qui no coneixia, i portava una roba europea que no era la seva. No entenia com s'havia salvat de la mort que l'amenaçava abans de perdre la consciència.

Sir Francis Cromarty li va explicar amb tot detall l'aventura que acabaven de passar i com Phileas Fogg havia decidit rescatar-la.

La jove li va donar les gràcies moltes vegades, i va estar d'acord a acompanyar-los fins a Hong Kong, on vivien uns parents seus, tal com li proposava el senyor Fogg.

Algunes hores més tard, el tren es va aturar a Benarés, que era la destinació de Sir Francis Cromarty, el qual es va acomiadar dels seus amics i els va desitjar tot l’èxit del món en la seva missió. Passepartout es va passar la resta del viatge mirant per la finestra del tren, que recorria la vall del riu Ganges. Durant la nit, els crits dels tigres de Bengala i els óssos i els llops, que fugien al pas de la locomotora, el van fer estremir.

A les set del matí van arribar a Calcuta. Tenien temps lliure fins al migdia, és a dir, fins que sortís el vaixell amb destinació a Hong Kong. Però, just en baixar del vagó, un policia els va aturar.

-El senyor Phileas Fogg? -va dir el policia.

-Jo mateix.

-Aquest home que us acompanya és el vostre criat? Perquè si és així, els prego que m'acompanyin tots dos.

-Si no li sap greu, senyor policia, m'agradaria que també pogués venir amb nosaltres aquesta dama -va demanar Fogg, amb la tranquil·litat que el caracteritzava.

-Per descomptat, senyor Fogg.

Van pujar tots plegats en un palki-ghari i es van dirigir cap a un edifici on els van retenir fins que va arribar un jutge.

-Oh, senyor Fogg! L'han detingut per culpa meva! -es va lamentar la bella Aouda.

-De cap manera! Ningú no podria detenir-me per haver evitat un sacrifici esgarrifós. No hi pensi més, senyora -va respondre Fogg.

Finalment els va atendre un jutge que va fer passar, també, un grup de sacerdots i, tot seguit, els va llegir l'acusació: haver profanatuna pagoda.

-Hem profanat la pagoda per salvar la senyora Aouda d'una mort segura -va admetre Fogg de seguida.

ELs sacerdots van posar cara de no entendre res.

-La senyora Aouda? Qui és la senyora Aouda? Nosaltres tenim la prova de la profanació i això és el que compta! -van dir els sacerdots mentre mostraven les sabates que Passepartout havia perdut a la pagoda de Bombai.

-Les meves sabates! -va exclamar el majordom.

Tot el que els passava ho havia planejat l'inspector Fix, que intentava aturar els aventurers fos com fos. Havia convençut els sacerdots de Bombai perquè denunciessin Passepartout i el seu amo per la profanació de la pagoda. D'aquesta manera els volia fer perdre temps, ja que estarien obligats a assistir a un judici i, potser, mentrestant arribaria des de Londres l'ordre de detenció que esperava.

Phileas Fogg va confessar la culpa del seu servent i va escoltar la condemna: vuit dies de presó i 150 lliures de multa.

-Ofereixo una fiança -va dir Fogg amb decisió.

-Hi teniu dret -va respondre el jutge.

La fiança va quedar fixada en 1.000 lliures que li serien retornades quan sortís de la presó. Si és que decidia anar-hi, és clar.

Quan Phileas Fogg va haver pagat els diners, l’inspector Fix va sentir un calfred a l’esquena. «No m'ho puc creure!», va pensar. «Com pot donar tants diners tan alegrement sabent que els perdrà si marxa en lloc de passar alguns dies a la presó?»

Phileas Fogg estava completament decidit a anar-se'n. El vaixell que els havia de dur a Hong Kong sortia al migdia, i encara eren a temps d'embarcar-hi. Abans, però, Passepartout va reclamar les sabates, perquè li havien sortit caríssimes. Fix els va seguir amb un carruatge i va poder veure com pujaven al vaixell Rangoon. Es va lamentar de la seva mala sort i no va tenir cap altra opció que pujar-hi per no perdre'ls de vista.

La senyora Aouda i Phileas Fogg es van conèixer millor durant els dies que va durar el trajecte. Passepartout li va explicar que el seu amo feia la volta al món en 80 dies per guanyar una aposta.

Durant els primers dies de viatge van tenir molt bon temps. Fix, que no sortia gaire de la seva cabina, es preguntava qui era aquella dona que acompanyava els aventurers. L’havia vist per primer cap a la sala d’audiències del jutge de Calcuta. Això volia dir que s'havia afegit a la parella d'aventurers durant el trajecte. Després de pensar-s'ho molt, va decidir interrogar Passepartout. Un dia va fer veure que se'l trobava per casualitat, tot passejant per la coberta del vaixell.

-Vostè aquí? Sí que n'és de petit, el món!

-Senyor Fix! El deixo a Bombai i el torno a trobar camí de Hong Kong! Això sí que és casualitat! Que també s’ha proposat fer la volta al món? -va demanar Passepartout.

-I ara! Em dirigeixo a Hong Kong. I allà acaba el meu viatge. Com esta el seu amo?

-Perfecte de salut i d’ànims, senyor Fix. Ara fins i tot gaudeix de la companyia d'una dama...

-Què diu ara? -va dir Fix, fent veure que se sorprenia.

Passepartout li va explicar la historia del rescat i a continuació van brindar pel retrobament. A partir d'aquell dia, els dos homes es van veure sovint mentre Fogg feia companyia a Aouda.

Passepartout trobava estrany coincidir amb Fix tantes vegades, però no podia sospitar que era un agent de la policia que els perseguia.

Després de rumiar-hi molt, se li va acudir una explicació convincent: Fix devia ser un espia dels socis del Reform Club! Segur que els seguia per comprovar que la volta al món es feia sense trampes! Aquesta devia ser la missió de Fix! Espiar! Passepartout es va fer un tip de riure i va decidir no dir resa Fogg del que pensava.

Aprofitant una escala del vaixell a l'illa de Singapur, Phileas Fogg i Aouda van llogar un cotxe de cavalls per fer un volt pels camps de palmeres i falgueres.

El viatge continuava sense novetats remarcables. Passepartout es divertia parlant amb Fix sense confessar-li mai que havia descobert qui era.

-I així, el senyor Fogg té pressa per arribar a Hong Kong? -va preguntar l’inspector.

-Molta pressa! -va contestar Passepartout-. I vostè? Vol dir que no s’animarà a seguir-nos un cop hi arribem?

-No sé per què ho hauria de fer... -va respondre Fix.

Com que no hi ha manera de perdre'l de vista! -va dir, divertit, el majordom de Fogg.

Aleshores, Fix va començar a sospitar que el servent havia descobert la seva identitat real, i estava intranquil per si Passepartout ho havia comentat amb el seu amo. Potser aquell criat poca-solta era còmplice de Fogg!

Abans d'arribar a Hong Kong hi va haver una tempesta terrible que va fer perillar els plans dels viatgers: si el vaixell es retardava gaire, perdrien el que els havia de dur al Japó.

Tant Fogg com Passepartout estaven amoïnats, i durant la tempesta van preguntar diverses vegades als oficials del Rangoon si arribarien a temps. Finalment, però, tot va sortir bé. Van estar de sort perquè el Carnatic, el vaixell que els havia de dur a Yokohama, al Japó, estava avariat i havia ajornat la sortida 24 hores. Justament partia el dia que arribava el Rangoon.

Quan van arribar al port de Hong Kong, a la Xina, els quedaven setze hores per tornar-se a embarcar. Fogg i Aouda es van traslladar a l’Hotel del Club. Des d'allí, Fogg va anar a la Borsa per esbrinar on eren els parents d'Aouda. Així va descobrir que havien marxat de Hong Kong per anar a viure a Holanda.

-I què faré ara? No conec ningú aquí! -es va lamentar la noia en saber-ho.

-Em sembla que el millor seria que vingués a Europa amb nosaltres -va proposar-li Phileas Fogg-. Per a nosaltres serà un plaer, i vostè estarà més segura al vell continent.

Un cop decidit això, Passepartout va anar al port a reservar tres cabines al Carnatic

Allí es va trobar amb l'inspector Fix, nerviós i decebut perquè l'ordre d'arrest no havia arribat. Hong Kong era la darrera colònia anglesa i, per tant, el darrer lloc on el govern de Londres podia fer arribar l'ordre de captura. Si no volia que Fogg s'escapés, Fix hauria de perseguir-lo, com fos, arreu del món.

-Finalment s'ha decidit a continuar viatge cap al Japó? O potser fins i tot anirà a Amèrica, com nosaltres? -li va preguntar Passepartout mort de riure, convençut que Fix ja s'havia quedat sense excuses.

L’inspector va sortir del pas com va poder, i també va reservar una cabina al Carnatic. Passepartout se'n reia de valent i pensava: «Maleït espia!»

Poc després, al port, tots dos van saber que el vaixell havia estat reparat i que l'hora de sortida s'avançava: en lloc de fer-ho l’endemà a primera hora, el Carnatic sortiria aquella mateixa nit.

Molt content, Passepartout va pensar que el seu amo se n'alegraria quan ho sabés, perquè recuperarien el retard provocat per la tempesta.

En canvi, a l'inspector Fix tot li sortia al revés. Però tenia un pla per aturar Fogg i els seus amics i, decidit a posar-lo en pràctica, va agafar Passepartout de bracet i li va dir:

-Bé, sembla que tot surt com vostès volien. Encara és d'hora. Em permet que el convidi a una taverna per celebrar l’èxit de la missió?

Passepartout va dubtar una mica, però va pensar que, de fet, hi havia temps de sobres per anar a fer un glop i després avisar el seu amo de la sortida del vaixell. El que no sospitava era que les intencions de Fix no eren tan innocents com semblava...

En efecte, Fix el va portar a un local a prop del moll on, a més a més de prendre begudes alcohòliques, els clients podien fumar llargues pipes d'opi.

Fix i Passepartout van beure un parell d'ampolles de vi tot xerrant. Aleshores, el francès es va aixecar de la cadira per avisar el seu amo de l’avançament del viatge.

-Un moment, estimat amic -va aturar-lo l’inspector-, permeti'm que li faci una confidència.

-No tinc temps. He d’anar a dir al senyor Fogg que el Carnatic sortirà abans del que estava previst.

-Precisament és del seu amo de qui li vull parlar -va dir Fix.

I aleshores Passepartout va tornar a seure.

-Ha endevinat qui sóc? -li va preguntar l'inspector.

-I tant! I trobo que els del Club han fet una despesa ben inútil pagant-li un viatge tan car com aquest!

-Què vol dir? De quin club em parla?

- Vostè és un soci del Reform Club, i és aquí per espiar els moviments del meu amo! -va dir Passepartout.

-I ara! No senyor, no! Jo sóc de la policia de Londres, i he vingut per detenir el senyor Fogg!

-Què? Detenir-lo? I per què? -va preguntar el francès, que no es podia creure el que sentia.

-Aquestes són les meves credencials -va dir l'inspector mostrant-li la placa que duia a la butxaca.

I va afegir, molt seriós:

-Potser no sap que, dos dies abans que Phileas Fogg decidís fer la volta al món, es va cometre un robatori al Banc d'Anglaterra. I ell n’és el principal sospitós. L'aposta és només una excusa, senyor meu! El que intenta Fogg és fugir de la justícia!

-Però què diu? Això són bajanades!

-No, amic meu. Això és la realitat. Vostè no coneix el seu amo, no sap qui és ni d'on treu tots els diners que costa aquesta aventura. Vostè viu enganyat per un delinqüent! El Banc d'Anglaterra ofereix una recompensa a qui atrapi el lladre, i jo li proposo una cosa: si m'ajuda a retenir-lo aquí, a Hong Kong, li donaré la meitat d'aquesta recompensa: 1.000 lliures. Què li sembla?

-Que què em sembla? Una altra bajanada! Escolti bé, senyor Fix: encara que el meu amo fos el lladre del qual parla, jo no el trairé mai. Sap per què? Perquè fins ara m'ha demostrat que és un home bo i generós. I que té bon cor.

-Refusa la meva oferta?

-I tant! No trairé mai Phileas Fogg! -va exclamar, decidit, el fidel criat.

A continuació va provar d'incorporar-se, però havia begut tant que no s'aguantava dret. Es va tornar a asseure, mig endormiscat, i aleshores Fix li va apropar una pipa d'opi i la hi va posar als llavis. Passepartout va fer-hi unes quantes pipades i va caure sota els efectes de la droga.

4. On és Passepartout? On és el vaixell?

Mentrestant, Fogg i Aouda passejaven per Hong Kong amb la intenció de comprar tot el que els faltava per al viatge. Després, van tornar a l'hotel i es van desitjar bona nit.

Phileas Fogg no semblava gaire sorprès pel fet que el seu servent encara no hagués tornat. Tampoc no va mostrar gaire inquietud l’endemà, quan es va llevar i es va adonar que Passepartout encara no havia arribat. Es va limitar a recollir les seves coses i les de la seva companya de viatge i va aturar un carruatge perquè els dugués al moll.

Allí van descobrir que el Carnatic havia salpat la nit abans i que no sortia cap altra embarcació fins vuit dies més tard. Però ni això ni la desaparició del seu criat no van modificar l'actitud impassible del gentleman anglès.

Mentre Fogg i la seva acompanyant es preguntaven que podien fer per sortir del mal pas, un desconegut se'ls va acostar.

-Perdoni que el molesti -va dir a Fogg-. Pot ser que el tingui vist del Rangoon, senyor? Em sembla que vam arribar a Hong Kong en el mateix vaixell.

Qui el saludava era l'inspector Fix, que en realitat els estava esperant al moll per comprovar com perdien el fil del seu viatge. Els dos homes es van lamentar de la partida anticipada del Carnatic, però Phileas Fogg no es va donar per vençut:

-De cap manera! Us ofereixo 100 lliures, i 200 més si hi arribo a temps d'agafar el vaixell que va a San Francisco.

-O sigui que també ha perdut el vaixell, senyor Fix? -va dir.

-Això mateix.

-Estic segur que al port de Hong Kong hi ha d'haver més vaixells -va dir Phileas Fogg amb optimisme.

I es va proposar trobar-ne un de seguida. Quan semblava impossible trobar-ne cap, se li va acostar un mariner i li va preguntar si buscava un vaixell.

-És per fer un passeig amb la senyora? -li va demanar en veure Aouda.

-Doncs no. El necessito per anar a Yokohama.

-Us rieu de mi, senyor?

-Això és impossible d'aconseguir -li va explicar el mariner-. Ara bé, podem anar a Xangai, que només és a 800 milles de Hong Kong...

-Però la qüestió és que jo no vull anar a Xangai, sinó a Yokohama, perquè on realment vull arribar és a San Francisco...

-Tots els vaixells que surten de Yokohama passen abans per Xangai, senyor.

Finalment, el mariner el va convèncer: tenien quatre dies per arribar a Xangai, des d'on salpava el vaixell que feia escala a Nagasaki i a Yokohama abans de sortir cap als Estats Units. El mariner, que era el patró del Tankadère, els va prometre que en una hora tindria a punt l'embarcació.

-Voldrà acompanyar-nos, senyor Fix? -va preguntar Fogg amb cortesia.

Fix, mig humiliat i molt desconcertat per l'amabilitat de qui suposava que era un lladregot, va acceptar l'oferiment. També va proposar que paguessin a mitges, però Fogg s'hi va negar. Fix encara es va quedar més intrigat.

El Tankadère era una goleta de vint tones que semblava un iot de curses. La tripulació es componia del patró i quatre homes. Van treballar de valent, i a les tres de la tarda ho tenien tot enllestit per partir.

La bella Aouda mirava cap al moll: encara tenia l'esperança de veure arribar Passepartout abans no salpessin. Però no hi havia ni rastre del francès enlloc.

El patró va avisar moltes vegades el senyor Fogg que el viatge fins a Xangai amb aquella embarcació era molt arriscat, però que intentaria arribar-hi sense problemes.

La primera jornada va ser prou agradable. Fix seguia sense entendre per que Fogg volia escapar-se d'aquella manera tan estranya. Si volia arribar als Estats Units per fugir de la policia britànica, quin sentit tenia arribar-hi fent la volta al planeta? Per què havia agafat el camí més llarg?

Aquella nit van creuar el tròpic de Càncer. L’endemà, a primera hora, el patró estava preocupat perquè s'acostava un tifó.

Van haver de subjectar les veles molt ràpidament i orientar el Tankadère en la direcció que bufava el vent, que era, gràcies a Déu, la que els convenia per arribar a Xangai.

Poc després, el temporal es va agreujar i es feia difícil quedar-se a coberta sense mullar-se; a la nit, la situació va empitjorar terriblement.

Les ones altíssimes feien trontollar la nau i el patró va proposar buscar un port on refugiar-se. Però Fogg, decidit a continuar, va exclamar:

-Jo només en conec un, de port, i és el de Xangai!

El patró, sorprès per la valentia de Fogg, va continuar fent el possible per controlar la goleta. Va ser un miracle que no sotsobrésdurant aquella nit llarguíssima i terrible.

Cap al migdia del dia següent la tempesta es va calmar, però encara quedaven sis hores de viatge. A les set de la tarda, el patró va veure perillar la primade 200 lliures, ja que encara no havien arribat al port.

Llavors, de lluny, van veure una xemeneia de la qual sortia una columna de fum. Era la del vaixell que acabava de salpar de Xangai cap a Yokohama i que se'ls escapava.

-Té un canó a la goleta, patró? -va preguntar Fogg.

-Sí, tenim un canó petit per fer senyals de perill.

-Doncs ara és com si estiguéssim en perill. Dispari el canó. Si aconseguim alertar el vaixell perquè ens reculli, tindrà les 200 lliures.

Mentrestant, el Carnatic havia sortit de Hong Kong en el dia i l'hora previstos. Dues cabines de popa restaven desocupades. L’ocupant d'una tercera cabina havia arribat de quatre grapes al vaixell, a causa de la seva embriaguesa. Es tractava de Passepartout, és clar. S'havia despertat ajagut en un llit de la taverna de l'opi. Mig adormit, va arribar al port i es va embarcar al Carnatic. Uns mariners el van aposentar en una cabina i el van deixar dormint la mona.

L’endemà, ja en ple oceà, Passepartout va buscar el seu amo i la seva acompanyant. El càpita del vaixell li va mostrar la llista de passatgers, i Passepartout va poder comprovar que cap dels dos no s'havia embarcat el dia abans al port de Hong Kong.

Llavors va recordar que s'havia oblidat de comunicar l'avançament de l'hora de partida al seu amo i a la senyora Aouda. No tenia perdó de Déu. Com tampoc no en tenia aquell policia inhumà que l’havia temptat a beure i a fumar.

«Segur que ara el meu amo i la senyora Aouda ja deuen haver perdut la possibilitat d'arribar al Japó! I el senyor Fogg perdrà l'aposta per culpa meva!», pensava el pobre Passepartout, penedit d’haver acceptat la invitació de Fix.

El majordom es va passar tot el viatge menjant: devorava tots els àpats inclosos en el preu del passatge, perquè no tenia ni una moneda a la butxaca i volia arribar a Yokohama amb l’estómac ple. Finalment, hi van arribar el dia 13. Passepartout va baixar del vaixell i es va posar a caminar per la part europea de la ciutat, plena de gent de totes les races i on les cases eren, si fa no fa, com les de París.

Després va caminar per la part japonesa, que tenia avingudes vorejades d'avets i cedres, petits ponts amagats entre canyissos de bambú i convents budistes.

Per aquella zona també hi passejaven militars, homes amb cabellera llarga i llisa, i dones amb xancletes de fusta i el vestit nacional, el quimono, una mena de bata de seda cordada per darrere amb un gran llaç. També hi havia pelegrins i gent que demanava caritat. EIs camps dels voltants eren grans arrossars, amb tanques de bambú i cirerers.

Aquella nit, Passepartout no va voler sopar i a l'hora de dormir es va refugiar allà on va poder.

L’endemà, amb una fam que el devorava, va decidir disfressar-se de mendicant i demanar caritat pel carrer. Va vendre el seu vestit occidental a un brocanter per obtenir unes monedes i poder menjar una mica d’arròs i pollastre.

Una mica angoixat, es va vestir amb quatre draps vells i se’n va anar cap al port a buscar un vaixell que el portés als Estats Units. Abans d'arribar-hi, però, va veure un home vestit de pallasso que duia un gran cartell a l’esquena.

Passepartout hi va llegir:

Companyia d’acrobàcies japonesa. Últimes representacions abans de marxar cap als Estats Units. Gran atracció: els Nassuts-nassuts!!!

Aquella era l'oportunitat que buscava! Sabia fer aquella feina i, a més a més, la companyia se n'anava als Estats Units! La idea de presentar-s'hi li va semblar perfecta.

El director de la companyia el va rebre a la barraca on feien les actuacions. Saltimbanquis, malabaristes, pallassos, acròbates, equilibristes..., tots assajaven els seus números abans de la funció.

-Sabeu cantar? -li va preguntar.

-I tant! -va respondre Passepartout.

-Que sou francès?

-Sí, senyor, de París.

-I sabreu cantar de cap per avall mentre feu rodar una baldufa a la planta del peu?

-Ho he fet tota la vida!

El director del circ es va convèncer que Passepartout podria treballar amb ells i de seguida el va incorporar al grup dels Nassuts, la gran atracció de l'espectacle.

Els Nassuts eren un grup d’acròbates vestits a l'antiga, que duien un parell d'ales enganxades a les espatlles i una canya de bambú llarguíssima fixada a la cara, com si fos un immens nas de Pinotxo. Feien equilibris sobre aquestes canyes, i l'actuació final era la piràmide humana de Nassuts, en la qual uns cinquanta artistes es mantenien drets, en equilibri els uns a sobre dels altres, fins que tocaven el sostre de l'envelat. I s'aguantaven només sobre el nas de mentida!

A l'hora de la funció, Passepartout va sortir a l'escenari amb el primer grup de Nassuts i va jeure a terra, panxa enlaire, arrenglerat amb els seus companys, esperant l'arribada del segon grup d’acròbates. Quan aquests van arribar, es van posar drets sobre els grans nassos de canya, i després va arribar una tercera secció, i encara una quarta per completar la piràmide.

Mentre ressonaven els aplaudiments de la gent i els darrers Nassuts ja tocaven el sostre de l'envelat, la piràmide va trontollar, i finalment es va ensorrar davant del públic, que va quedar sorprès i decebut.

Tot això va passar perquè un dels Nassuts va deixar el seu lloc i va sortir corrent escales amunt, per la graderia que ocupaven els espectadors.

Aquest Nassut era Passepartout, que va abandonar els seus companys quan va descobrir entre el públic el seu amo i la senyora Aouda.

Tots tres van haver de córrer com un llamp per sortir d’allà, perseguits pel director, vermell de ràbia, que no es va calmar ni amb el munt de diners que Fogg li va llançar mentre fugia amb els seus companys de viatge.

Gairebé sense respiració, van arribar just en el moment en que el vaixell anava a salpar de Yokohama. Passepartout, molt cansat i suat, encara duia aquell nas de canya llarguíssim i dues ales a l'esquena.

Passepartout estava ben atabalat. Fogg i Aouda li van explicar que, en arribar a Yokohama a bord del vaixell americà, havien sabut que un viatger anomenat Passepartout havia viatjat en el Carnatic. Van suposar que era ell i que era a la ciutat.

-T'hem buscat pertot arreu, sense èxit. I ves per on, potser va ser una intuïció, vam entrar al circ dels acròbates -va explicar Phileas Fogg.

Passepartout va demanar-los mil i una disculpes. S'havia emborratxat com un inconscient i no tenia perdó de Déu. Per culpa seva, tot el viatge es podia haver espatllat. Es va quedar molt parat quan la senyora Aouda va comentar que havien fet el viatge amb goleta, acompanyats d'un senyor anomenat Fix.

«És ell! El traïdor! Ha tingut la barra de viatjar amb el meu amo sense dir-li que en realitat l'esta perseguint! Com es pot caure tan baix?», va pensar Passepartout, però no en va dir res als seus acompanyants. Preferia que el senyor Fogg arribés a Londres sense la preocupació de saber que la policia el perseguia.

5. Rumb a Amèrica

La ruta pel Pacífic va ser agradable, i sense incidents. Nou dies després de deixar Yokohama, Fogg havia recorregut la meitat del globus terraqüi, i dels vuitanta dies inicials només n'hi quedaven vint-i-vuit per guanyar l'aposta.

Era el 23 de novembre i el rellotge de Passepartout tornava a marcar l'hora exacta. No l'havia canviat i, per tant, duia l'hora de Londres.

Durant el viatge, havia portat el rellotge a l'hora equivocada, però, el 23 de novembre, la seva hora coincidia amb la dels rellotges del vaixell. Però el que Passepartout ignorava era que, si el rellotge hagués tingut 24 números i no 12, hauria portat dotze hores de diferència respecte a l'hora inicial.

I mentrestant... què se n'havia fet, de Fix? L’ordre d'arrest havia arribat a Yokohama, però aquella ciutat no pertanyia a Anglaterra i, per tant, l'ordre no tenia cap valor.

Ara Fix necessitava una ordre d'extradició per sol·licitar al Japó, des d'Anglaterra, el lliurament del senyor Fogg.

Malgrat les dificultats, l'inspector Fix no estava disposat a deixar escapar el seu enemic, i va pujar al vaixell.

Alguns dies més tard, Passepartout el va descobrir, se li va llançar a sobre i, en un rampell de ràbia, el va apallissar.

Fix, estirat al terra de la coberta del vaixell i davant les mirades dels altres viatgers, només va tenir esma per incorporar-se i suplicar al francès que no li pegués més:

-Si us plau, vull parlar amb vostè. Com a amics.

-Com a amics mai, traïdor!

-És en interès del seu amo...

-Farsant! Mentider! -el va escridassar Passepartout.

-Escolti, Passepartout: m'interessa que el seu amo arribi al més aviat possible a Londres. Em disposo a jugar al mateix joc que vostè: aconseguir que Phileas Fogg arribi a Londres abans que passin vuitanta dies!

-I això per què?

-Per poder detenir-lo allà, al nostre país. Per això m'interessa que guanyi l'aposta!

D'aquesta manera, el dia 3 de desembre Fix, Passepartout i la resta de viatgers van arribar al port de San Francisco.

Phileas Fogg no havia perdut ni un sol dia. El tren cap a Nova York sortia a les sis de la tarda, i, per tant, disposaven d'una jornada completa per visitar la ciutat californiana.

Passepartout s'havia d'encarregar de les compres. Mentrestant, el senyor Fogg i la bella Aouda van anar a visar el passaport, van deixar les bosses a l’International Hotel i van passejar pels carrers d'aquella ciutat.

Hi havia magatzems esplèndids, plens de gent de moltes nacionalitats. Els carrers eren un eixam de cotxes, tramvies i ómnibus. Tot caminant, Fogg i Aouda es van trobar amb Fix, que, aparentant sorpresa, va dir:

-Que estrany no haver coincidit a bord del vaixell, senyor Fogg!

Tot parlant, van decidir recórrer la ciutat junts i, després, viatjar cap a Europa tots plegats.

En un dels carrers van trobar una gentada amb banderoles que cridava amb els punys alçats. De seguida van descobrir que es tractava de dos grups que es manifestaven per motius diferents.

-És un míting -va dir Fix-. potser s'ha d'escollir un nou representant al congrés o un nou governador.

-Hurra per Kamerfield! -cridaven uns.

-Hurra per Mandiboy! -cridaven els altres.

Phileas Fogg i els seus acompanyants es trobaven just enmig dels dos bàndols quan els crits van pujar de to i els pals de les banderes es van convertir en armes. Semblava que allò acabaria en una baralla monumental!

El més curiós del cas era que es barallaven per elegir un jutge de pau! Fogg es va disposar a protegir Aouda de les empentes i a intentar treure-la d’allà. Però els manifestants ja havien començat a repartir cops de puny, i Fix en va rebre un de fort que anava dirigit contra Fogg.

L’agressor es va enfrontar amb ell, mentre l'inspector jeia a terra amb l'americana destrossada.

-Ianqui! -li va etzibar Phileas Fogg.

-Anglès! -va contestar l'altre en un to despectiu.

Es tractava d'un home amb una barba pèl-roja i ample d'espatlles que mirava Fogg desafiant-lo. Phileas Fogg no s'hi va voler barallar per no abandonar la pobra Aouda, i el va reptar a fer-ho quan es tornessin a trobar.

-El meu nom és Phileas Fogg. No us n'oblideu.

-Jo sóc el coronel Stamp W. Proctor. Ens tornarem a trobar.

Després van anar a cal sastre a comprar una americana nova a Fix, i van tornar a l'hotel. Allà, Fogg va explicar l'aventura a Passepartout.

El criat havia comprat mitja dotzena de revòlvers per defensar-se en cas que els ataquessin al tren que recorria tot els Estats Units.

Aquest tren anava de San Francisco a Ogden, i, amb una part dels vagons, continuava després fins a Omaha. Des d'Omaha hi havia diverses línies que comunicaven aquesta ciutat amb Nova York.

El trajecte entre les dues capitals més allunyades, San Francisco i Nova York, es podia fer en set dies. Phileas Fogg tenia previst arribar-hi el dia 11 i agafar un vaixell en direcció a Liverpool, a Anglaterra.

En pujar-hi, van veure que els vagons no tenien compartiments, sinó dues files de seients, i que estaven units entre si per passarel·les. També hi havia un vagó cafeteria i un vagó restaurant.

Fix i Passepartout seien junts, però no es deien res. En arribar el vespre, un cambrer va entrar al vagó, va desplegar els seients i els va convertir en llits, que va cobrir amb llençols blancs i coixins.

L’endemà a les nou del matí, asseguts una altra vegada, van contemplar a través de la finestra les muntanyes de Nevada i Reno. Van patir un petit retard per culpa d'un ramat de bisons, que els americans, erròniament, anomenen búfals. Es movien en grups d'uns 10.000, i travessaven la via sense que ningú pogués fer res per impedir-ho. L’únic que podien fer era esperar pacientment, de manera que els viatgers es van dedicar a contemplar l'espectacle d'aquell enorme ramat.

-Quin país! -es queixava Passepartout-. Un simple ramat de bous és capaç de fer aturar un tren!

A dos quarts de deu del vespre van arribar a la regió del Gran Llac Salat, a Utah, la zona dels mormons.

L’endemà al matí, Passepartout va conèixer un personatge força curiós que enganxava uns fulls de paper a les parets dels vagons. Aquells fulls anunciaven una xerrada que ell mateix, el missioner mormó William Hitch, faria al vagó 117.

L'aspecte d’aquell home, tan alt i amb bigoti negre, va impressionar el francès, que va decidir anar a la xerrada. Davant d'una vintena de persones, Hitch va començar a parlar de la història dels mormons, des de la seva fundació. Va dir que el govern dels Estats Units anava contra els mormons radicals i les seves lleis, i que havia empresonat el cap de la religió mormona. L'acusaven de rebel·lió i poligàmia. Passepartout va quedar molt sorprès; Ell sempre havia estat solter; no s’imaginava casat, i encara menys amb més d'una dona!

Hitch va seguir parlant de la història dels mormons. Un d’ells fins i tot s'havia presentat, l’any 1843, com a candidat a la presidència dels Estats Units.

Els assistents a la xerrada van anar abandonant el vagó. Finalment només s'hi va quedar Passepartout. Hitch devia pensar que l'havia convençut.

-I així doncs, fidel meu, vols ser un dels nostres? -li va demanar, esperançat, al final del discurs.

-No -va contestar el francès. I se’n va anar.

Des del tren, Fogg i Aouda van contemplar el Gran Llac Salat, de més de 70 milles de llargada: Al voltant del llac s'estenia un magnífic paisatge de camps de blat.

El tren es va aturar a Ogden, la Ciutat dels Sants, on vivien els únics mormons que quedaven. Fogg i els seus amics van tenir temps de fer-hi una passejada i de fixar-se en les dones mormones, que tenien tan intrigat Passepartout.

Quan el tren tornava a arrencar, un home va arribar corrent a l'estació.

-Pareu! Pareu! -cridava al maquinista com un desesperat.

Va pujar com va poder, i va caure, panteixant, al terra de la passarel·la del darrer vagó.

Passepartout va anar a parlar amb ell i es va assabentar que fugia de la seva dona.

-Quantes dones teniu? -li va demanar el francès.

-Només una! -va contestar l'home, tot respirant amb dificultat després de la correguda.

6. El tren dels indis

El 7 de desembre, el tren es va aturar a Green River, on la nit abans havia caigut una gran nevada. Aouda mirava per la finestreta quan va veure pujar al tren el coronel Proctor, l’americà a qui Fogg havia desafiat en el míting de San Francisco.

Molt preocupada, de seguida va anar a avisar l'inspector Fix i Passepartout, el qual va dir:

-Hem d'aconseguir que el senyor Fogg no el vegi! L’entretindrem al vagó perquè no surti. Haurem d’organitzar una llarga partida de cartes!

Una batussa amb el ianqui faria variar tots els plans. Per això Passepartout no va parar fins que va trobar un joc de cartes i va començar una partida que va entretenir Fogg molta estona.

Després de dinar, el tren es va aturar de sobte. El francès va sortir per veure que passava. Tots els viatgers, entre ells el groller coronel Proctor, escoltaven les explicacions del maquinista:

Es tracta d'un problema insalvable: hi ha un pont malmès i no podem utilitzar-lo. Esta a punt de caure.

-I què hem de fer, doncs? -es queixava el coronel.

-Haurem de creuar-lo a peu i esperar un tren que ve d'Omaha, que trigarà sis hores a arribar.

-Sis hores? I caminar sobre la neu dotze milles?

-No hi ha cap altra solució.

Passepartout va ser conscient que, en aquest cas, els diners de Fogg no podrien solucionar el problema. Però tot d'una el maquinista va fer una proposta.

-Hi ha una possibilitat: passar pel pont sense baixar del tren -va dir.

-I com es fa, això? -van preguntar els viatgers, que estaven molt enfadats.

-Llançant el tren a tota velocitat. Em sembla que el pont aguantarà si anem a tota marxa!

«Aquesta és la mentalitat americana!», va pensar Passepartout. Llavors va començar a rumiar i va proposar una altra solució: que els viatgers creuessin el pont a peu i el tren, sense passatgers, ho fes a tota marxa, com volia el maquinista. Si la cosa sortia malament, com a mínim ningú no prendria mal.

Però els americans no hi van estar d'acord. I, dit i fet, tothom va pujar als vagons i el maquinista va fer marxa enrere, igual que fa un atleta per agafar embranzida abans de fer un salt.

A continuació, després d'un xiulet fort, el tren va accelerar.

Aleshores, a gran velocitat, es va precipitar com un llamp sobre el pont. I va aconseguir travessar-lo!

El pont no va tenir tanta sort: un cop el tren va haver passat, es va esfondrar sobre el riu amb un gran estrèpit.

Aquell mateix vespre arribaven a l'estat de Colorado, una zona rica en mines d'or i de plata. Tenien encara quatre dies i quatre nits per arribar a Nova York i agafar el vaixell cap a Liverpool.

L’endemà al matí, mentre Fogg i els seus companys jugaven una partida de cartes, van sentir una veu coneguda, la del coronel Proctor:

-No sé si jugueu amb males cartes, estimat senyor Fogg, o és que potser no en sabeu prou.

-Potser sóc millor en un altre joc -va contestar Phileas Fogg, desafiant-lo.

-Només cal comprovar-ho -va riure el coronel.

-Oblideu, senyor, que sóc jo la persona ofesa -va intervenir Fix-. Sóc jo qui va rebre el cop de puny.

-No, estimat Fix -el va interrompre Fogg-. El coronel m'ha fet una nova ofensa, i ja és la segona. El problema és que tinc pressa per arribar a Europa. Us aniria bé que ens enfrontéssim d'aquí a sis mesos?

-Sis mesos! -va riure el coronel-. I per què no sis anys? És la por la que us fa parlar d'aquesta manera? O ara o mai! Coneixeu Plum Creek? El tren s'hi aturarà deu minuts. Amb deu minuts en tenim prou per bescanviar uns quants trets de revòlver.

En sentir aquestes paraules, Aouda va empal·lidir. Passepartout i Fix també es van desanimar moltíssim.

-D'acord. Ens veurem a l'estació de Plum Creek-va dir Fogg, impertorbable

Ningú no va poder fer canviar d'opinió Phileas Fogg. A les onze, quan arribaven a Plum Creek, Passepartout va acompanyar el seu amo a les portes del vagó, on van coincidir amb el coronel i el seu ajudant. Però de seguida va arribar el revisor per informar que el tren no s'hi podia aturar.

-Anem amb retard, senyors -els va anunciar.

-Però és que aquest senyor i jo ens hem de batre! Es tracta d'una qüestió d'honor -li va explicar el coronel.

-Aleshores, per què no busquen un altre lloc? I si es barallen al darrer vagó? -va proposar el revisor.

«Aquests americans són una espècie estranya!», es va dir Passepartout quan va sentir aquella proposta. I així es va fer: el revisor va demanar a les persones que seien al vagó que se n'anessin, tot dient:

-És una qüestió d'honor entre aquests dos senyors. De seguida hauran acabat, i podran tornar a ocupar les seves places.

Els duelistes es van situar un a cada extrem del vagó, Al primer xiulet de la locomotora, ja estaven a punt de disparar les seves armes. Però, de cop i volta, alguna cosa els va distreure: eren trets i crits que arribaven de tot arreu.

Els dos homes es van acostar a les finestres i van veure un grup d'indis força nombrós.

Fent crits, els indis saltaven dels seus cavalls al galop i entraven als vagons del tren per assaltar-lo. Tenien fusells i llançaven l'equipatge dels viatgers per les finestres per endur-se'l.

En aquells moments d'atabalament ja ningú no es recordava del duel. Tant el coronel Proctor com Phileas Fogg i la resta dels passatgers van començar a disparar els revòlvers i a empentar els indis fora del tren.

El revisor va caure abatut per una bala, però encara va tenir temps de dir al senyor Fogg que estaven a punt d'arribar a un forton hi havia soldats americans, i que calia aturar el tren per no passar-lo de llarg, Si no ho aconseguien, els indis es farien els amos de la màquina i matarien a tothom.

Passepartout, que ho havia sentit tot, va reaccionar de seguida. Amb la seva flexibilitat i agilitat d'acròbata, va esmunyir-se sota el vagó, amb el tren en marxa, i va passar lliscant d'un vagó a l'altre, fins a arribar a la màquina.

Un cop allà, va desenganxar la locomotora, que va fugir a tota velocitat mentre els vagons s’aturaven a tocar del fort.

Els soldats que hi havia, en sentir els trets i els crits, van sortir de seguida i van fer fugir els indis. Però aquests es van endur tres passatgers com a ostatges, i un d'ells era el valent Passepartout.

Aouda i Phileas Fogg estaven sans i estalvis. A Fix li havien disparat al braç. La resta de passatgers, que no estaven ferits de gravetat, esperaven a l'estació. «Què deu haver passat amb els ostatges? Els deuen haver matat?», es preguntava Fogg, Molt preocupat, va anar a demanar ajuda als soldats per intentar rescatar els desapareguts, però no ho va aconseguir.

-Això és impossible, senyor -li va dir un soldat-. Els indis ja deuen ser molt lluny d'aquí i coneixen molt bé aquests boscos. No els trobaríem mai!

-Aleshores, deixeu-me un cavall i jo mateix aniré a rescatar-los -va dir Phileas Fogg.

El capità del fort va quedar molt impressionat pel valor d'aquell cavaller anglès i va estar d'acord a enviar trenta homes per acompanyar-lo a la recerca dels ostatges. Fogg va prometre una quantitat important de diners si aconseguien alliberar-los.

Aouda es va quedar a l'estació, disposada a esperar-lo, i Fix es va quedar amb ella per protegir-la. Quan Fogg va ser fora, l'inspector es va preguntar si allò no devia ser una jugada per escapar-se. «Potser el criat li ha explicat qui sóc i que vull, i ara han aprofitat per fugir tots dos!», va pensar.

Però algun motiu el va portar a quedar-se. I, a les dues de la tarda, tant ell com Aouda van veure arribar la locomotora que Passepartout havia desenganxat dels vagons i que venia per recollir els ferits.

Llavors, el maquinista i el fogoner, que no estaven ferits, van decidir fer marxa enrere per recuperar els vagons, però ni Aouda ni l'inspector Fix no volien continuar la ruta sense els seus companys. Cadascú, és dar, per motius ben diferents.

La bella Aouda i Fix es van passar tota la nit sols a l'estació i sense notícies de ningú. Estaven en silenci, cansats, preocupats i pendents de l'arribada dels altres.

A les set del matí, van sentir uns trets. Els soldats arribaven amb Fogg i el seu criat al capdavant. Havien aconseguit alliberar els presoners i tornaven sans i estalvis a l'estació.

Passepartout va veure com el seu amo pagava la prima als soldats que l'havien acompanyat, i un cop més va pensar que a Fogg li sortia molt car tenir-lo a ell de criat.

-No passarà cap tren fins al vespre! -es va lamentar la senyora Aouda després de rebre els herois amb abraçades.

-Així, doncs, l'aposta perilla -va dir Phileas Fogg.

-Tenia un avantatge de dotze hores, senyor Fogg -va dir Fix-, però en perdrà unes quantes si no pot agafar el vaixell a Nova York. Disposem, doncs, de vuit hores de marge. Ara que hi penso, potser tinc la solució!

-Què vol dir, senyor Fix?

-Un home m'ha proposat una manera d' anar a Omaha. Per aquella ciutat hi passen molts trens.

-I quina és la proposta, senyor Fix? -va preguntar, intrigat, Phileas Fogg.

-Dur-nos en un trineu amb veles, com si fos un vaixell sobre la neu!

Tots plegats van acompanyar Fix a veure aquella màquina amb que l’americà els proposava travessar els camps de neu. Es tractava d'un trineu amb dos pals llargs i una capacitat per a cinc o sis persones. La distància fins a Omaha era de 200 milles i es podia fer en cinc hores.

Fogg va decidir que valia la pena provar-ho, i, a les vuit, els passatgers eren sobre el trineu, embolicats amb mantes i arraulits els uns contra els altres. La velocitat que agafava aquell invent, dotat d'una vela i un timó per dirigir-lo, era impressionant. A més, feia tant de fred que no podien ni parlar.

El camí estava lliure d'obstacles i cobert per una gruixuda capa de neu glaçada. Passepartout gairebé estava agraït al seu enemic Fix per haver aconseguit aquell trineu! El francès sostenia un revòlver entre les mans per si calia disparar contra les llopades que, de tant en tant, corrien darrere seu.

Van arribar a l'hora prevista a l'estació d'Omaha, a l'estat de Nebraska. Phileas Fogg va pagar un extra a l'amo del trineu, i de seguida van agafar un tren amb destinació a Chicago.

A la nit van travessar el riu Mississipí, i més tard, l'estat d'Illinois. Finalment van arribar a l'estació de Chicago, on van pujar a un tren en direcció a Nova York que travessava els estats d'Indiana, Ohio, Pensilvània i Nova Jersey.

L’estació de Nova York era al costat mateix de la riba del riu Hudson, des d'on sortien els vaixells cap a Europa. Però, un cop més, semblava que els seus esforços havien estat inútils: el China, el vaixell de vapor que havien d'agafar, havia sortit feia quaranta-cinc minuts...

7. Phileas Fogg, capità de vaixell

No sortia cap altre vaixell fins l’endemà passat, i no anava a Liverpool, sinó a Le Havre, a França. Els aventurers, molt desanimats i cansats, van anar a un hotel per dormir unes quantes hores. Phileas Fogg va ser l'únic que va poder descansar, i l’endemà, ben d'hora, es va llevar i va anar al moll per intentar trobar una solució a la seva situació desesperada: ara que l'aventura s'acabava, podia perdre l'aposta si no aconseguia trobarun vaixell que els dugués a Londres!

Després de preguntar a tothom i de donar voltes pel port, va veure una embarcació de mercaderies amb hèlice que es disposava a llevar l'àncora.

El Henrietta, que és com es deia el vaixell, tenia el bucde ferro i la part alta de fusta.

-Voldria parlar amb el capità -va dir Phileas Fogg a un home d'uns cinquanta anys que estava dret a la coberta.

-Sóc jo, el capità Speedy.

-Us disposeu a sortir, capità?

-D' aquí a una hora.

-Porteu mercaderia?

-No, senyor. Ni mercaderia ni passatgers. Navego lleuger com una ploma!

-Molt bé, capità. Necessito que em porteu a mi i tres persones més a Liverpool.

-No pot ser, senyor. Em dirigeixo a Bordeus.

-I si us faig una bona oferta econòmica?

-Escoltaré l'oferta i, si és prou bona, l'acceptaré. Però els duré a Bordeus, no a Liverpool!

-I si us compro el vaixell amb tota la seva tripulació?

-No, senyor. Ni parlar-ne!

Però, finalment, el capità no es va poder negar a l'oferta de Fogg: 2.000 dòlars per persona! En total, 8.000 dòlars per arribar a Bordeus!

A les nou en punt, els quatre viatgers embarcaven. Quan Fix va saber quant costaria el viatge va quedar bocabadat: cada vegada que Fogg feia una despesa tan exagerada, ell pensava en els diners del robatori que es perdien i que ja no es recuperarien mai més. Pobre Banc d'Anglaterra!

L’endemà, 13 de desembre, un home va pujar al pont del vaixell, però no era el capità Speedy, sinó Phileas Fogg.

El capità, tancat a la cabina sense poder sortir-ne, xisclava com un boig.

Resulta que el senyor Fogg, incapaç de convèncer el capità perquè els dugués a Liverpool, havia arribat a un tracte amb la resta de la tripulació.

Els mariners del Henrietta, que no eren gaire amics del seu capità, havien acceptat una generosa prima del senyor Fogg, i s'havien compromès a dur-los a Liverpool.

Per aquesta raó va ser necessari tancar el capità Speedy, que es devia estar consumint de ràbia.

Els primers dies de navegació van ser excel·lents. Phileas Fogg feia de capità, i ho feia tan bé que tothom creia que havia estat mariner. Passepartout també es va guanyar la simpatia dels membres de la tripulació: els ajudava en les feines, els feia acrobàcies i els preparava unes begudes delicioses.

Per la seva banda, Fix encara dubtava de Fogg, i es preguntava si el fet de segrestar el capità Speedy no devia ser una excusa per poder robar el vaixell i fugir cap a algun lloc desconegut on pogués amagar-se de la justícia.

Una nit, el temps es va complicar. Onades cada cop més grosses feien trontollar la nau, però l'expert capità Phileas Fogg va aconseguir mantenir el timó i aguantar el temporal fins al dia 16.

La tempesta ja havia amainat i el mar s’havia encalmat. Però, aleshores, el fogoner va avisar que el combustible s’estava esgotant. Els faria falta més carbó per poder arribar a Liverpool!

Dos dies més tard, el 18 de desembre, ja no quedava ni una mica de carbó per cremar, i aleshores el senyor Fogg va alliberar el capità Speedy per anunciar-li que li volia comprar el vaixell.

-Pirata maleït! -exclamava el llop de marfora de si-, amb quina història poca-solta em sortiu ara?

-Molt senzill: necessitaré cremar el vaixell, senyor. Ens quedem sense carbó i no tinc cap més remei que cremar tot el fustam del Henrietta.

-Cremar el meu vaixell? Com goseu de dir-ho?

-Per això us el vull comprar abans. Us ofereixo 6.000 lliures.

-I què en quedarà, del meu vaixell? -va preguntar, atemorit, el capità.

-Només el buc de ferro, senyor.

L'inspector Fix va estar a punt de desmaiar-se quan va sentir com el vell Speedy acceptava la venda del Henrietta.

«Aquest home s'ho gastarà tot abans d'arribar on vol arribar!», es va dir, pensant encara en els diners robats al Banc d'Anglaterra.

Ho van cremar tot: els pals, les cabines, la coberta inferior... El 19 de desembre al vespre, quan ja es veien els llums de la ciutat de Queenstown, el vaixell s'havia convertit en una ruïna, tallat a cops de destral. Semblava que hagués estat devastat per algun temporal. Phileas Fogg només sabia que li quedaven menys de 48 hores per arribar a Londres.

Però també era conscient que, amb aquella carcassa, no aconseguiria arribar a Liverpool.

Aleshores va tenir una idea: desembarcar a Queenstown, agafar un exprés fins a Dublín i, des d’allà, un vaixell veloç fins a Liverpool.

Dit i fet. A la matinada d' aquell dia, els viatgers van pujar a un tren en direcció a Dublín, i, quan es començava a fer de dia, van embarcar en un vaixell de vapor cap a Liverpool.

El dia 21 de desembre, quan faltaven cinc minuts per a les dotze, Fogg trepitjava el moll de Liverpool. I aleshores, inesperadament, el senyor Fix li va posar una mà a l'espatlla i li va dir:

-Senyor Fogg: en nom de la reina, us arresto!

I li va mostrar l'ordre d'arrest segellada per la policia d'Anglaterra.

8. L'arrest de Phileas Fogg

Arrestat com un lladre, Phileas Fogg va ser retingut a la duana de Liverpool, esperant que la policia ordenés el seu trasllat a la presó de Londres.

A Passepartout li van venir ganes altre cop d'apallissar l'inspector Fix quan va veure que detenia el seu amo, i Aouda va protestar sense acabar de creure's allò que li estava passant al seu heroi salvador.

Fix era del parer que la justícia havia de decidir si aquell home era culpable o innocent, i insistia que ell només estava fent la seva feina.

I Phileas Fogg, sol i incomunicat en una sala tancada amb pany i clau, sabia que a més a més estava arruïnat.

S'havia gastat tots els diners que tenia, i els pocs que li quedaven els perdria en l'aposta. Tenia encara alguna esperança de sortir-se'n? El temps passava ràpid i, pel que es veia, jugava en contra seu.

Fogg va estar tancat fins a dos quarts de tres de la tarda. A aquella hora, l'inspector Fix, mort de vergonya i sense saber quina cara fer, va obrir la porta de la cel·la i li va dir:

-Oh, senyor! No sap el greu que em sap... M’haurà de perdonar, si pot... Fa tres dies que..., fa tres dies que van detenir el lladre i vostè..., vostè, aquí... Quin greu que em sap, senyor!

Phileas Fogg es va limitar a ventar-li un cop de puny. Passepartout i la senyora Aouda ja l'esperaven dins d'un cotxe de cavalls, que gairebé va volar i els va dur fins a l'estació de Liverpool. El tren ràpid cap a Londres havia sortit feia trenta-cinc minuts. Tot sortia al revés!

Però Phileas Fogg no es rendia. Li quedaven només sis hores per guanyar l'aposta i estava disposat a tot. Va encarregar un tren només per a ell i va prometre una prima generosa al maquinista. Calia recórrer el trajecte en només cinc hores i mitja.

Finalment, quan Fogg, completament esgotat, va entrar a l'estació de Londres, faltaven deu minuts per a les nou del vespre. Havia arribat cinc minuts tard i, per tant, havia perdut l'aposta!

L’endemà, a casa seva, arruïnat i trist, Phileas Fogg es limitava a deixar passar les hores. Per culpa d'aquell mal policia havia fracassat en l'intent de demostrar allò que ell sabia possible. Però un home escrupolós i meticulós com ell no acceptava excuses: havia perdut per un simple retard de cinc minuts. Estava tan decebut que ni tan sols no es va acostar al Reform Club per anunciar la seva arribada.

Per la seva banda, el pobre Passepartout tenia molts remordiments.

Si li hagués dit a l'amo que aquell individu era un inspector que el perseguia pensant-se que era un lladre...! Però no li havia dit res! La primera cosa que va fer en arribar a casa va ser apagar el llum que s'havia deixat encès: calia evitar despeses ara que la situació del seu amo, i, per tant, també la seva, havia canviat tant!

La senyora Aouda no es movia de l'habitació que li havien assignat. Només de tant en tant parlava amb Passepartout per mirar si podien fer alguna cosa per animar aquell gentleman arriscat i aventurer.

Aquell diumenge, la casa estava tan trista que semblava habitada per fantasmes.

A dos quarts de vuit del vespre, el senyor Fogg va fer cridar Aouda per parlar amb ella.

-Senyora, sabrà perdonar-me per haver-la portat fins a Londres? -li va dir-. Li volia oferir una posició còmoda, i em temo que estic completament arruïnat.

I va afegir:

-Potser li hauria valgut més quedar-se a l'Índia...

-No li vull sentir dir disbarats, senyor Fogg. Ho ha fet tot per mi, i sóc jo qui li deu molt.

-Estic sol, amiga meva. No tinc ni amics ni pares que em puguin ajudar en la meva situació desesperada...

-Em té a mi -va dir Aouda, molt entendrida-. Vol que sigui la seva esposa?

Phileas Fogg, tot emocionat, es va incorporar en sentir aquestes paraules i es va acostar a la jove per agafar-li les mans:

-L’estimo bella Aouda! L’estimo de debò i sóc tot seu...

Quan Passepartout va entrar a l'habitació, va endevinar que havia passat entre els dos enamorats només mirant-los els ulls.

-Passepartout, vull que vagis ara mateix a preguntar al reverend Wilson si demà ens pot casar. Au va, afanya't! -li va ordenar Phileas Fogg.

Eren exactament les vuit i cinc del vespre.

I què es va trobar Passepartout mentre corria a complir l’encàrrec del seu amo?

La societat londinenca feia dies que estava exaltada. I ho estava més encara des que es va saber que havien detingut el lladre del Banc d'Anglaterra. El senyor Phileas Fogg havia deixat de ser un sospitós per convertir-se en un ídol.

Les apostes per si aconseguiria fer la volta al món en 80 dies s'havien apujat moltíssim: la gent s'hi jugava diners; tothom volia tenir notícies del viatge i de si hi havia la possibilitat que el 21 de desembre Phileas Fogg es presentés puntual, sa i estalvi, al Reform Club de la ciutat.

I havia arribat el dia! Una multitud de curiosos esperava als carrers i a les avingudes properes al distingit club per veure arribar l'heroi, si és que arribava, a l'hora prevista, les vuit i quaranta-cinc minuts. Fins i tot la policia havia hagut de fer un cordó humà per protegir de les empentes els encuriosits ciutadans.

Els membres del Reform Club que havien fet l'aposta amb Phileas Fogg estaven reunits al local des del matí parlant de les possibilitats d’èxit del seu company.

-El darrer tren de Liverpool ha arribat a les set i vint-i-tres minuts -va informar l'administrador del Banc d’Anglaterra-. I el senyor Fogg no ha baixat de cap vagó. És ben clar que no hi era.

-I ahir va arribar el vaixell China, que venia de Nova York. I el senyor Fogg tampoc no constava com a membre del passatge -va intervenir un enginyer del Club-. No hi ha res més a dir: el senyor Fogg ha perdut l'aposta!

El rellotge del saló marcava les vuit i quaranta minuts.

-Només falten cinc minuts perquè es compleixi el termini acordat -va comentar, ansiós, el banquer John Sullivan.

Els cors dels reunits s'havien accelerat i feia estona que havien interromput la partida de cartes amb la qual s'entretenien tot esperant aquell moment tan important.

Les vuit i quaranta-tres. Aleshores es va sentir molt de xivarri. Venia de fora, de la gent que omplia els carrers i que estava cridant.

Les vuit i quaranta-quatre. El xivarri, els crits, els aplaudiments... es feien més forts a cada segon, i a les vuit i quaranta-cinc en punt, la porta del saló es va obrir de bat a bat i va aparèixer el senyor Phileas Fogg, tot dient:

-Aquí em teniu, senyors! Puntual a la meva cita!

Què havia passat? L'explicació és prou senzilla. Quan Passepartout va entrevistar-se amb el reverend Wilson es va adonar, impressionat, d'un error de càlcul que podia salvar el seu amo. Va deixar el capellà amb la paraula a la boca i va córrer com un boig cap a la casa de Fogg.

-Senyor! Senyor Fogg! -cridava i provava de parlar, amb dificultat-. Demà... No us podeu casar... El reverend no casa el diumenge!

-Però demà és dilluns...

-No! No! -Passepartout s'esforçava per aclarir allò que havia descobert-. Avui no és diumenge, senyor! Avui... avui... és dissabte! Hem arribat vint-i-quatre hores abans!

I dit això va estirar el seu amo escales avall, van aturar un cotxe de cavalls i van prometre al xofer, per no perdre el costum, una prima de 100 lliures si arribava a l'hora al Reform Club.

I per això, a les vuit i quaranta-cinc minuts en punt Phileas Fogg entrava per la porta del Reform Club i guanyava l'aposta.

L'error de càlcul té una explicació científica. Els aventurers havien fet la volta al món sempre en direcció est, a l'encontre del Sol, i per això guanyaven uns quants minuts cada dia. Hauria passat el contrari si haguessin fet la volta sempre cap a l'oest.

Per dir-ho d'una altra manera, Fogg i els seus amics van veure sortir el Sol vuitanta vegades, i la gent que s'havia quedat a Londres, en canvi, només setanta-nou.

El rellotge que Passepartout no havia canviat d'hora en tot el viatge, els hauria ajudat a adonar-se'n si hagués comptat no només les hores i els minuts, sinó també els dies.

De les 20.000 lliures que Phileas Fogg va guanyar, se n'havia gastat 19.000 durant el viatge, i és per això que, tot i guanyar l’aposta, no es va endur cap gran fortuna.

-O ben mirat, sí que el guany és enorme! He conegut la dona que estimo i amb qui desitjo compartir la meva vida. -va dir Fogg, mirant Aouda amb tendresa.

-Ara que hi penso, senyor -va dir, de sobte, Passepartout tot rumiant-, la volta al món es podria fer en setanta-vuit dies.

-Potser sí. Sense passar per l'Índia, per exemple. Però aleshores, si no hi hagués passat, ara no seria aquí abraçant la meva estimada!

De ben segur que el senyor Fogg tenia raó. Només per això valia la pena haver fet la volta al món!