CORAL (CORALL)
Nom donat a qualsevol cnidari
marí proveït d'un esquelet calcari, que pot viure isolat o
formar una colònia. Hom l'aplica més específicament
a aquelles espècies de cnidaris antozous que posseeixen un esquelet
calcari arborescent, per contraposició a les madrèpores
o coralls que tenen esquelet massís. Són més abundants
i diversos a les mars càlides, on formen generalment esculls. La
majoria es caracteritzen per la presència d'algues unicel·lulars
simbiòtiques en els seus teixits (els que no n'hi tenen mostren
menys vitalitat estructural, però poden viure a una major profunditat
que els altres).
La pesca i el comerç del corall tingueren una especial importància en l'economia catalana medieval pel fet que les principals zones productores pertanyien a la corona catalanoaragonesa: la costa del Principat (des de Portvendres fins al cap de Sant Sebastià), la de Mallorca i la costa occidental de Sardenya. La costa de Barbaria era tributària dels reis catalans (després del tractat de Jaume II amb el rei de Tunis el 1301) i els seus drets de pesca foren arrendats a catalans. De fet, durant els ss XIV i XV la pesca i el comerç del corall foren un monopoli català. Pere III, per afavorir l'Alguer, el 1384 ordenà que totes les naus dedicades a la pesca del corall a les costes de Sardenya hi haguessin de fer port; una pragmàtica de Ferran II del 1481, renovada el 1493, autoritzava la pesca del corall en aigües de Còrsega i de Sardenya només als seus vassalls i mantenia el privilegi alguerès. El 1446 un barceloní, Rafael Vives, tenia arrendats els drets del corall a la costa de Barbaria. Els centres comercials foren Barcelona, Cadaqués i l'Alguer; Marsella i Liorna n'eren els principals competidors. Hom pescava el corall, des de llaguts, per mitjà de la corallera o de cabussadors a pulmó lliure. El corall més apreciat era el de color de sang o el rosat; el blanc tenia molta menys acceptació. Ben polit, era l'element essencial de la joieria catalana; emprat per a fer braçalets, collarets i arracades, també ho era per a fer rosaris o com a pedra fina. La mercaderia era venuda fora dels Països Catalans, a Marsella, Gènova, Trapani i Liorna, que n'era el centre de la contractació i, juntament amb Torre del Grecco, de la manufactura artística del corall. Durant els ss XVII i XVIII hom continuà la pesca del corall tradicional (hi ha documentada una autorització per a la costa mallorquina el 1605), però la pirateria la dificultà. A la fi del s XVIII, la demanda per a la joieria n'intensificà la pesca i el comerç. Les poblacions de la costa del nord del Principat (Portvendres, Cadaqués, Begur, l'Estartit i l'Escala) reprengueren les campanyes coralleres. El 1859, Narcís Monturiol, en inventar l'"Ictini", pensà de dedicar-lo a la pesca del corall per tal d'evitar els sofriments dels cabussadors. Vers el 1880 el corall de qualitat s'arribà a pagar al mateix preu de l'or; foren compradors de corall els Albert, de l'Escala, els Elies, de l'Estartit, els Forgas, de Begur, els Pont, de Cadaqués, els Ribera, de Palamós, i els Dunyer, del Port de la Selva. Aquestes campanyes de pesca foren dirigides per Josep Carrascal, empresaris italians, com Giorgio Zamboni, o grecs, com Kóstas Kontós i Konstantînos Papaoikonómos, que empraren ja bussos grecs, sobretot al cap de Creus i al cap de Begur. Vers el 1954, la utilització d'escafandres autònoms, per Antoni Ribera i altres submarinistes que pescaven a les illes Medes, augmentà el rendiment de les immersions, en permetre l'accés a cavitats fins aleshores inexplorades. A l'Alguer, per estimular el treball artístic del corall, funciona des del 1953 una Escola del Corall.
La pesca i el comerç del corall tingueren una especial importància en l'economia catalana medieval pel fet que les principals zones productores pertanyien a la corona catalanoaragonesa: la costa del Principat (des de Portvendres fins al cap de Sant Sebastià), la de Mallorca i la costa occidental de Sardenya. La costa de Barbaria era tributària dels reis catalans (després del tractat de Jaume II amb el rei de Tunis el 1301) i els seus drets de pesca foren arrendats a catalans. De fet, durant els ss XIV i XV la pesca i el comerç del corall foren un monopoli català. Pere III, per afavorir l'Alguer, el 1384 ordenà que totes les naus dedicades a la pesca del corall a les costes de Sardenya hi haguessin de fer port; una pragmàtica de Ferran II del 1481, renovada el 1493, autoritzava la pesca del corall en aigües de Còrsega i de Sardenya només als seus vassalls i mantenia el privilegi alguerès. El 1446 un barceloní, Rafael Vives, tenia arrendats els drets del corall a la costa de Barbaria. Els centres comercials foren Barcelona, Cadaqués i l'Alguer; Marsella i Liorna n'eren els principals competidors. Hom pescava el corall, des de llaguts, per mitjà de la corallera o de cabussadors a pulmó lliure. El corall més apreciat era el de color de sang o el rosat; el blanc tenia molta menys acceptació. Ben polit, era l'element essencial de la joieria catalana; emprat per a fer braçalets, collarets i arracades, també ho era per a fer rosaris o com a pedra fina. La mercaderia era venuda fora dels Països Catalans, a Marsella, Gènova, Trapani i Liorna, que n'era el centre de la contractació i, juntament amb Torre del Grecco, de la manufactura artística del corall. Durant els ss XVII i XVIII hom continuà la pesca del corall tradicional (hi ha documentada una autorització per a la costa mallorquina el 1605), però la pirateria la dificultà. A la fi del s XVIII, la demanda per a la joieria n'intensificà la pesca i el comerç. Les poblacions de la costa del nord del Principat (Portvendres, Cadaqués, Begur, l'Estartit i l'Escala) reprengueren les campanyes coralleres. El 1859, Narcís Monturiol, en inventar l'"Ictini", pensà de dedicar-lo a la pesca del corall per tal d'evitar els sofriments dels cabussadors. Vers el 1880 el corall de qualitat s'arribà a pagar al mateix preu de l'or; foren compradors de corall els Albert, de l'Escala, els Elies, de l'Estartit, els Forgas, de Begur, els Pont, de Cadaqués, els Ribera, de Palamós, i els Dunyer, del Port de la Selva. Aquestes campanyes de pesca foren dirigides per Josep Carrascal, empresaris italians, com Giorgio Zamboni, o grecs, com Kóstas Kontós i Konstantînos Papaoikonómos, que empraren ja bussos grecs, sobretot al cap de Creus i al cap de Begur. Vers el 1954, la utilització d'escafandres autònoms, per Antoni Ribera i altres submarinistes que pescaven a les illes Medes, augmentà el rendiment de les immersions, en permetre l'accés a cavitats fins aleshores inexplorades. A l'Alguer, per estimular el treball artístic del corall, funciona des del 1953 una Escola del Corall.