Federico García Lorca,
Canciones
Ja vinc amb la destral per deixar-te sense ombra: posaré en el seu lloc les natges d'una noia. Amb el rou del matí, al cel la gran taronja, les teves branques ermes trauran cent mil taronges. Ara vénen i van amb el pas de les hores: a voltes són ocells i a vegades taronges. Els migdies d'estiu faràs la Festa Grossa, i ric serà el qui pugui tastar-te una taronja. El teu descans de nit serà mirar-te l’ombra: dues petites llunes i al cel la lluna grossa. |
QUAN MOR ALGÚ
 |
El meu tiet Josep va morir quan jo tenia sis anys, massa petit per recordar-lo bé, però prou gran per recordar la seva imatge, la seva veu i la seva mort.
|
Quan mor algú que molt bé coneixies,
el seu record no t'abandonarà;
l'ésser aquell que tu ja posseïes
sempre és present, i això t'enriquirà.Però si aquesta persona avantpassada
es va morir ans del teu naixement
i n'has sentit parlar alguna vegada,
t'inspirarà respecte solament.Mes si ens deixà quan eres nen encara,
i, com una ombra, només pots recordar
el seu perfil, uns mots, la seva cara,
el teu cervell voldràs escodrinyar.Inútilment regires la memòria
i només veus el seu enterrament,
el dol, els plors, i repasses la història
que t'han contat, i la vols fer present.I vas pensant: ¡si recular poguessis
a uns anys abans del jorn que se'n va anar,
i en el teu front tot el present desessis
i al cap del temps poder-lo remirar!Haver nascut més tard potser voldries,
i així mai no l'hauries conegut,
i aquest esforç feixuc oblidaries
i res per tu no s'hauria perdut.Però no pots, i caus en la tortura,
vas rebotant pel corredor dels anys,
anar i venir per pedra i terra dura,
camins obscurs, sinistres viaranys.Sens saber com, s'obre una clariana
enmig del bosc on viu el teu turment,
i lentament veus que el camí s'aplana
i es fa la llum en el teu pensament.El teu amic hagués pogut ser un dia,
el sents a prop i creus que hi pots parlar,
el veus rient a la fotografia
i dius: ¡Hola, tiet! ¿Què tal? ¿Com va?Llavors la mort no és pas cap enemiga,
tan sols un pas dins de l'eternitat;
no sents dolor, ni tampoc cap fatiga
i ja ets al port de la tranquil·litat.
¿ON VAS?
¿On vas bandera blava
si ja no et queda blau?
¿Si el mar no és cap frontera
ni tampoc és enllaç,
sinó una agra barreja
de petroli i de sang?
¿On vas bandera blava
si el cel tampoc t’escau?
L’has emplenat de cendra
dels boscos que has cremat,
encesos amb guspires
o bé amb bitllets de banc.
El poc aire que et queda
el tens tot foradat
amb obusos i míssils
i els trets dels emboscats.
¿On vas bandera blava
amb els teus cascos blaus
brillants com perles falses
i els carros de combat
blancs com les calaveres
dels morts que al sol s’estan?
¿On vas bandera blava
amb els teus diputats?
Estrasburg i Brussel·les
són com un circ romà
on llencen a les feres
jueus o musulmans
segons diu la ruleta,
segons com va el mercat.
Un cop neta l’arena,
aneu tots a dinar,
i amb aigua destil·lada
us renteu bé les mans.
¿Què en faràs, vella dama,
de les teves ciutats?
¿Amb runa de Dubrovnik
bastiràs grans palaus?
¿Maons de Sarajevo
autopistes seran?
¿Les teves grans desferres,
amb què les taparàs?
¿Amb fulls dels teus diaris
farcits de falsedats?
¿On vas bandera blava
amb dotze estels daurats
pintats amb purpurina
i en rotllana dansant?
Hipòcrita i malèvola,
encara celebrant
aquella gran victòria
d’ara fa cinquanta anys.
¿On són aquells da Vinci,
Maimònides i Kant,
i l’Einstein i Aristòtil?
¿On és el seu llegat?
¿Quan tornaràs au Fènix?
¿Caldrà esperar cent anys?
El que queda d’Europa
és un magma infernal
que a remolins s’escola
torrenteres avall,
arrossegant darrere
tot el planeta blau.
¿Què podem fer nosaltres,
pobrets homes de pau,
amb l’ànima perduda
i el cos encoixinat?
¡Si almenys plorar poguéssim!
Ni això no ens queda ja:
tanta matança ens deixa
eixuts els lacrimals.
¿Capcots per la vergonya,
haurem, doncs, de callar?
EL PAÍS DELS MIL DRACS
Una vegada era un país molt bell
que la Mediterrània besava.
Els bladars relluïen com or vell
i els ceps feien un vi que enamorava.
Els rius que aquelles terres endolcien
saltaven com cabridells platejats,
i cap al cel, tan punxants com podien,
s’enginjolaven un ferrenys serrats.
Els pagesos passaven les vesprades
tot contant mil rondalles vora el foc,
i adormint-se a la falda les mainades
el temps se’ls esmunyia poc a poc.
Els pescadors horitzó enllà es perdien
fendint i esparracant els mars llunyans,
i duien les xarxes que sobreeixien
lluços, gambes, pelaies i serrans.
I a remullar-ho tots a la taverna,
bevent bon vi, amb cartes a la mà,
els ulls espurnejants com la lluerna
i els llavis mai cansats de xerricar.
Les donzelles, tan fresques, tan formoses,
eren com un ramell de gessamins,
i feien un somrís d’olor de roses
sentint les amoretes dels fadrins.
S’enorgullien d’una llengua rica,
tota regalimant d’or i d’argent,
i uns homes delerosos, mica en mica,
li varen enlairar un gran monument.
Tot jugant a cavall fort i a la malla
i bastint-se cabanyes i castells,
cantaven unes cançons, la quitxalla
que dringaven talment uns cascavells.
aaaaaaaaaaaaaaaaaa*
Però el país tingué molt mala sort
perquè enmig de dos enemics vivia:
era enllepolidor i fals el del nord
i el de ponent amant de la sagnia.
I vessant sang es van partir la terra,
i la van afollar com ningú sap:
la varen escapçar per l’ampla serra
que s’estenia al nord de cap a cap.
I el poble aquest, a centes de vegades,
va ser fuetejat pels vents més forts,
mils de llampecs feren grans destralades
i les plagues van fer morts i més morts.
I a tots els van tenir amb llengua fermada,
i ple de lleis estranyes el cervell,
els ocultava el sol la nuvolada
i la por se’ls filtrava per la pell.
aaaaaaaaaaaaaaaaaa*
Emperò el país encara existeix
i és el goig i l’orgull del qui l’estima.
A poc a poc, pacientment, basteix
la nova llar, del pla fins a la cima.
Com gavina que és ferida d'una ala,
contra aquestes febrades va maldant.
El conte, estroncat en hora mala,
no s’acaba i va continuant.
Aquest poema va ser escrit els anys setanta. L'incorporo en aquest web el 30 de setembre de 2011, quan falten tres anys pel tercer centenari de l'ocupació dels Països Catalans, ara que ja hem enfilat el camí cap a la independència.