EL CUL
El
cul és la part posterior del cos, que comença on acaba l'esquena
i acaba on comencen les cuixes, o viceversa.
El cul té diverses funcions.
La principal, atès que té forma de coixí o, més ben
dit, de dos coixins -per tal de garantir l'estabilitat- és la de seure.
¿Us imagineu què passaria si no tinguéssim cul? Ens hauríem
de seure sobre els coxals i seria molt incòmode.
També serveix
per esmorteir la caiguda d'esquena. Però, ¿i si caiem cap endavant?
Els que no tenen gaire panxa -sortosament no és el meu cas- peten de nassos.
Fóra bo que la naturalesa ens hagués dotat d'un cul que fos automàticament
giratori, però Déu va fer el món de pressa i corrents, en
sis dies, i alguna mancança hem de tenir. Aquest problema pot semblar que
desapareix quan la caiguda és per sorpresa, ja que diuen que caiem de cul,
però això jo no he vist mai.
Una altra de les funcions és la d'atracció sexual, sobretot dels homes cap a les dones. Quan hom veu un cul ben cenyit, que es balanceja amb un andante ben marcat, els ulls s'hi claven. La cosa pot acabar aquí o, si es complica, davant del capellà o del jutge.
¿I les funcions fisiològiques? Enmig dels dos coixins hi ha un forat per on surten els excrements. Que no es confonguin els matemàtics, lingüistes i economistes. No es tracta del contrari d'increment, sinó de tota una altra cosa.
El cul també és un tub de sortida de gasos. Uns gasos que, a més de fer pudor i fressa, generalment fan riure. No sé pas per què, però ve de molt antic, ja que diu un refrany que Nostre Senyor d'un pet va riure, i d'un rot va girar la cara. Ara que s'estudien tant les energies alternatives, caldria parar esment en el fet que el pet és una doble energia perduda: és un gas comprimit i inflamable.
En
aquest forat, a part de sortir-hi coses, també n'hi poden entrar. Una d'elles
és un medicament en forma de bala que rep el nom de supositori, perquè
se suposa que entrarà i no sortirà, i que acomplirà la seva
missió guaridora. Un altre element que s'hi pot introduir és una
part del cos masculí anomenada sovint com si fos tot un home: Pitu. Llavors,
del propietari del Pitu es diu que "dóna pel cul", i del propietari
del cul, que "pren pel cul". Aquesta distinció, molts diccionaris
l'obvien, fins i tot el Diccionari del Molt Il·lustríssim Institut
d'Estudis Catalans, que dóna a totes dues accions la mateixa definició:
"Practicar un coit anal." ¿És que potser ignoren la diferència?
¿Volen estalviar-se feina i paper? ¿Creuen que el lector ja és
prou savi i fan com aquell diccionari primitiu que deia "gos: animal conegut."?
¿O tal vegada encara tenen por, en els inicis del segle XXI, d'un cop de
bàcul del cardenal?
Això de donar i prendre hi ha persones a
qui els agrada, però prendre deu ser molt molest, perquè quan estem
emprenyats amb algú li diem: "¡Vés a prendre pel cul!"
El
cul sovint rep l'amenaça de ser convertit en urinari. Així, per
mostrar menyspreu cap a algú, diem: "Al cul li pixo." Que jo
sàpiga, però, aquesta amenaça no se sol complir.
La fraseologia
popular atribueix al cul unes facultats que generalment són falses. Quan
algú es pensa ser graciós i no ho és, diem que té
la gràcia al cul, i, quan és lleig, que té cara de cul. Tant
de bo alguns tinguessin la gràcia i la bellesa d'alguns culs. Quan una
persona es desfà en atencions exagerades cap a una altra, diem que perd
el cul, cosa que evidentment és falsa. D'un adulador diem que li agrada
llepar o besar el cul, cosa que també -suposo- és falsa. Al cul
no se li atribueix cap intel·ligència -bé la deu tenir, però-
i per això quan algú fa una cosa malament diem que no l'ha fet amb
el cap sinó amb el cul.
I el cul, ves per on, fa riure. Si veiem algú ensenyant el cul riem, però si el veiem nu, no. Misteris de la ment humana.
No acabaríem mai, perquè el tema dóna peu a tota una tesi doctoral, però afegiré que al cul se li suposa una capacitat contenidora enorme, perquè quan alguna cosa no ens agrada o la trobem cara, sigui un llibre, un abric, un televisor o un cotxe diem: "¡Que se la fiquin al cul!"
Per totes aquestes raons, malgrat els meus pocs coneixements científics, goso afirmar, sense por de ser amenaçat amb la foguera, que el Cul és el centre de l'Univers.
Post scriptum: Ahir, 25 de juny del 2007, em van regalar el nou Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans. He pogut comprovar que els eminents filòlegs de l'Institut ja han après la diferència entre prendre pel cul i donar pel cul a què al·ludeixo en el sisè paràgraf, ja que hi afegeixen "com a subjecte passiu" i "com a subjecte actiu" respectivament.