TINC LA FORNAL PLENA DE VI
ALS MESELLS
Per voreres amb un pam de sal
vénen catorze poetes embriacs,
i entaforen la sal
a les orelles dels sords
voluntaris
per empedreir d'un cop
el seu cap eixorc.Assaonen els somnis
perquè mai no s'estripin.Per voreres amb un pam de sal
vénen catorze músics embriacs.
POEMA TRENCADÍS
Moscatellejo,
i acordo is
tan fràgils
com un filat prim,
tan delicades
com la cúspide
de l'adolescència
d'una sina.
CONTRA EL TEMPS
Rellotge esventrat,
esventat,
plovinejat,
i allunyat de les nostres mirades.Perquè ens escarnia
amb el ritme idiota
de la pèndola.
Les seves broques
ens foradaven les nines
amb la seva pressa
lenta,
lentitud apressada.
Rellotge ensalivat,
trepitjat,
fuetejat,
estimbat per l'afrau més alta.Bo i així,
vaig estimar-lo.
ARA
Beu-t'ho tot
d'una glopada,
que potser demà s'alçaran els llops
amb dents sulfúriques,
amb udols de prou.No t'oblidis del senatxo.
Posa-hi les ampolles,
el foc,
una xicra de rialles,
el rellotge esbocinat,
tres grans de música,
el balancí vell,
les bitlles,
uns quants crostons de lluna.Fes-ne via, t'espero a la cantonada.
No triguis.
ABSÈNCIES
Les absències
són alambins
de la més alta alquímia,
car transformen
els mai més
en ulls d'acaronada
i en rialles de sí.
Canvien les mentides
en ales de gavina.Tot i això,
tots
vivim sempre d'absències.
EN UNA ALTRA DIMENSIÓ
Més enllà del tòpic
les ales volen dretes
i floreixen els cards.Més enllà del tòpic
tot és de color túlia
i tothom du arracades
de petxina lluent.Més enllà del tòpic
no hi arriben
les xifres ni els cervells
glaçats.Més enllà del tòpic
ignoren
el més ençà.
DESCANS A LA BIBLIOTECA
Milers d'invisibles diamants
ratllen el cristall de l'aire,
i el polsim humit
enlluenteix
la corona del sant mecenes
de la nostra sapiència.La pluja s'ha endut
pati avall
les ximpleries que es gronxaven
en l'aire-bressol.Quan arribi a casa
miraré
si a la meva cambra
també ha plogut
i s'ha netejat l'espai
de tantes volves negres,
de molles de soledat.
BUIDOR
La buidor.
Ni tan sols el plor.
La buidor.
La buidor amb ossos de marbre
i pell d'estrassa.
Du queixals de llàgrimes
congelades
i, per llengua, la cua
d'un corb famolenc.
Una buidor plena
que m'ofega amb la seva
marea
i em rosega
els ossos encastats
al mur de les grans envestides.
LLUÏSA
Navegaria
pels teus cabells
amb llagut
de gotes d'aiguardent.Me'ls beuria
amb glops
de pou
d'allargassades hores.Me'ls menjaria
amb llesques de lluna
i gots de negror.De mi dirien
que sóc l'orat
del poble,
aquell que ha perdut els trucs
per una cabellera.
ADORACIÓ
La corriola del pou no té
principi ni fi.
És un missal sonor
que enclou cadències
d'aigua i grinyol.
Estima l'espart més que no pas
la xarxa estima el peix,
i el besa amb el gust incorrupte del ferro.La corriola del pou sap
velles històries de suïcidis,
i ella hi posa
just el punt de fredor necessari.La corriola del pou ha fet
més voltes que tots els planetes junts,
i de nit desafia
la rodonesa de la lluna.La corriola del pou ha vist
milions de mans de marrecs
i ha beneït
les pedres que es capbussaven
en la frescor del seu pou.Reina del ferro i del moviment,
princesa del rovell i de les hores
quietes...La corriola del pou no té
principi ni fi.
Per això l'he proclamada
el meu Déu.
DEVOTAMENT
Sóc feligrès de la nuesa
que m'esbulla els cabells
i de l'esberla de somni
que llepo
amb les puntes dels dits.Parroquià del viure amb la pell tensa
com bec de tible burxat.Duc per cilici
un serrell de pena
de no haver pogut esqueixar les arrels.Amb rínxols de bogeria
bastiré els graons del meu temple,
i en dibuixaré les voltes
amb llapis de guitarres desafinades.
La meva església tindrà per bancs
coixins de boira,
i, per altar, ventres nacrats i núbils.Podeu entrar, tothora celebrem.
SOTA LES BRUIXES DELS TEUS DITS
CAP AL SILENCI
Em caldrà un estoig
molt petit
per guardar la teva
imatge.Les teves mans són tan
menudes
que, si les explico,
amb poques paraules
ja les cobriré.
LLUM PER AL VIANANT PERDUT
Sota el cel que no s'estritlla
es congria la buidor.Núvols ensutjats,
filagarses de sol sense esperons.
Les mans plenes d'atzavares
i els ulls desenfocats.L'albada porta al seu davant
un exèrcit de dies
amb filaberquins per llances.Entre xurriaca i mossegada
apareixes com l'espieta
d'un guinyol.
DIVENDRES
Duent la por per camisa
vinc a tu
i t'envolto amb braços de recança,
braços que s'ofeguen en el desig
quotidià,
en la veritat del cap de setmana:
dies de pell mudada.
Em pessigolleja els ossos
el deler d'arribar a l'esquelet
dels teus misteris,
de llevar-te la túnica
del recel,
d'encendre'm la camisa.
VINE
Si et volguessis enfilar
per les heures del meu cos,
obriria els finestrals
de la meva pell
perquè hi entrés
el teu alè
de cedre.Martells.
Martells eterns enfonsarien
el bell perpal
en la teva flor negra
de pètals arrissats.
METAMORFOSI
Els meus ulls trempen
quan et miren
i la pell se m'amoroseix d'embadaliment.
Els glòbuls de la sang se'm tornen
caderneres i enceten a tot pit
preludis d'un cant que
no
ha arribat encara.
Els meus ossos són calidoscopis de bambú foradats
per llum fresca i
calenta.Si mai més no em passa
tot això, diré que sóc un gegant
de festa major
ratat als magatzems
d'un ajuntament miserable.
INICI
Enyoro la carretera enllunada
i les nostres passes lentes
que ara m'han dut a l'esvoranc.Ens sabíem lacais de la nit,
i l'obeíem amb completa submissió.
Destapaves l'urna de la teva infantesa
i enllaçaves els mots amb branquillons
d'olivera i glops d'aigua amb anís
refrescada en atàvics càntirs.Però la màgia de la nit,
les mans entrelligades
i el piano de les nostres veus
em varen enganyar.
Vaig perdre l'arjau i la brida,
i els esperons de l'amor
es van clavar en els meus flancs.
Equivocant-se.Ara enyoro tan sols
la teva mà,
i el caminar alentit pel núvol de la conversa.
Amb això, ja n'hi havia prou.
DESPRÉS DE L'ESTAVELLADA
TROBADA
Et vaig cercar
mentre tu em cercaves,
i rera les bambolines ens vam trobar,
sense l'escut.La nit ens oferia
la seva capa de complicitat:
nosaltres no podíem fer-li cap desaire,
i vam enfilar l'ascensor
furtius com dues guilles.Vam deslligar botons i veritats,
i n'escriguérem dues pàgines.
L'una restà nua en el teu llit, curulla de foc.
L'altra besà
de nou el carrer
i s'adormí a l'estant de sempre.
Però abans blanca
i ara plena de corxeres i d'alexandrins.
INESPERADAMENT
Després de la sorprenent batalla
en la inesperada lliça,
després d'haver-te il·luminat el ventre
amb el raig sobtat del meu encens,
m'agrada reposar la llança
dintre d'aquesta espluga
que fa poc he descobert.Tant de temps arraconada,
s'amara del lluent licor
que regalimen les parets de la balma.El meu pit esdevé el costellam
d'una immensa barca
amb les bodegues plenes
de vi.
DESPRÉS
Ara que el nostre esperit
ja s'ha liquat
i que el cèrcol dels braços
embolica el maridatge de les nostres nueses,
ja pots dir-m'ho.Lleva l'àncora i fes salpar els mots
per aquesta escuma tranquil·la
que fa un instant hem creat.
Però no posis gaire vent a les veles,
no fos cas que el trangoleig
excessiu
maregés les paraules
i les fes esquerpes
com si els esperits no fossin
liquats.
ENDEVINALLA
Te'n diré mil, de paraules,
que ornaran les hores
com si fossin gallerancs.
Però de totes, només n'hi ha dues
que poden servir de curculla
per guardar tots aquests moments.Si us les digués
em titllaríeu de ridícul,
i, tant per tant, prefereixo cometre la ridiculesa
d'amagar-les,
com un nen que es tapa els ulls
creient tapar la seva imatge.
SI ALGUN DIA
Si algun dia els teus ulls
marxen de mi,
els companys, amics i altres paraules d'aquestes,
diran que pobre noi, que se'l veu trist,
tant que se l'estimava.Però s'equivocaran,
perquè jo continuaré rient,
i fent mofa de la gent que diuen que m'envolta,
i escarnint els professors
que no saben que no saben
res de res.Llavors diran que ho he sabut suportar,
que sóc fort i que potser algun dia
trobaré una altra dona.Però jo els hauré enganyat a tots dues vegades.
Amagat en la rebotiga del meu cos,
em beuré les llàgrimes com si fossin
el moscatell que abans
xopava els meus poemes.
Jauré amb la solitud i intentaré el crit
que les teves mans
sabien arrencar-me.
SERENOR
A LA MEVA FILLA ANNA QUAN TENIA SIS MESOS
Quan la meva nena dorm
vetlla el son de tothom.El sol de juliol,
confús, se'n va a fer un volt
cap al setembre.Si la veien els soldats
els fusells es tornarien
cotons de sucre filat.
GEOFÍSICA
¿Sabeu per què el vaixell
no cau per l'horitzó?
Perquè la terra és rodona,
em direu,
i em parlareu de Cristòfor Colom
i dels descobriments
de la fi del segle XV,
principi de l'era moderna.¡Falòrnies!
El vaixell no cau per l'horitzó
perquè el pal major té la punta
clavada al cel.
TARDORAL
És un migdia d'octubre.
Sota el sol d'aram,
a la platja, per la ratlla on mor
la lentíssima onada,
passeja un adolescent
tot nu.Té la pell blanca,
i l'aire,
que ja és una mica fred,
li mou lleugerament els cabells.Ell no ho sap,
però s'ha convertit en metàfora,
perquè m'ha mostrat
la imatge del món
que jo voldria.
LA GAVINA
La gavina,
mestressa i senyora del cel,
doctora en elegància,
enronda la barca
que amb pas lleuger
retorna a port.Han passat tot el dia
passejant lentament la xarxa
per la immensitat del blau,
i ara els mariners,
de genolls, mans ràpides i peus nus,
classifiquen el peix:
aquí els serrans,
allà els llobarros,
en una altra caixa els lluços.El peix trencat o fet malbé
retorna a mar,
i la gavina,
amb una àgil capbussada,
el captura.És una imatge ancestral,
una imatge actual,
una imatge que encara no ens han pogut robar.
QUAN HEU ESTIMAT
Quan heu estimat una dona
i amb les mans i els pensaments
enllaçats
heu fet allò que abans,
-sàviament-
en deien festejar,
i a poc a poc,
sense adonar-vos-en
ni ser a temps
de poder-lo apuntalar,
el vostre amor ha caigut en runes,
sereu com els rètols
de les botigues desaparegudes,
que per més que s'hi pinti al damunt
les lletres tornen a sortir.Quan, al cap d'un temps,
potser anys,
us trobeu pel carrer,
somrieu i us feu un petó a cada galta,
i us pregunteu:
¿Què fas? ¿A què et dediques?
¿T'has casat?
Mira les fotografies dels meus nens...I inevitablement
(també sense ganes d'evitar-ho)
tant l'un com l'altra
recordeu aquells moments
en què vau tocar el cel
amb la punta dels dits.
(Els mals tràngols
ja fa temps que els vau esborrar
per sempre
de la vostra memòria.)
I el vostre record
se us veurà en els ulls.Quan us dieu adéu
torneu a besar-vos,
i us adoneu
que per uns instants
heu destapat el bagul dels bons endreços,
i heu contemplat uns tresors
que, quan el present us sigui advers,
sempre vindran a conhortar-vos.
