L'AUTÈNTIC ORIGEN DE LA BANDERA CATALANA

 

La llegenda de la creació de la bandera catalana, que diu que l'emperador franc, Lluís el Piadós segons uns, Carles el Calb segons altres, va mullar quatre dits en una greu ferida del comte Guifré el Pelós i els va passar sobre el seu escut d'or, és molt bella, però actualment no crec que quedi ningú que l'admeti com un fet històric. Primer perquè no ha estat demostrada, i en segon lloc perquè és del tot inversemblant. ¿Algú creu que una persona greument ferida demanarà una senyera? És evident que no. El que demanarà és que el guareixin de seguida. A més, un calb i un pelut poden arribar a entendre's en petites coses, però no pas en aspectes tan cabdals.

Mogut per la curiositat, he intentat esbrinar l'origen de la mal anomenada quadribarrada, perquè no té quatre barres sinó nou, i tots elles amb una simbologia prou important.
Consultades diverses fonts històriques, sobretot els arxius de la Corona d'Aragó, el que queda de cert de la llegenda és que Guifré el Pelós fou el creador del nostre primer escut, però va anar de diferent manera. El comte era un gran amant de la bona cuina, perquè, segons ell, si no es menjava bé i en bona quantitat -sense arribar a la golafreria- no es podia vèncer cap batalla. Com que el seu escut era d'or, va pensar que aquest color podia simbolitzar l'allioli, condiment principal de les seves torrades. Es diu que en menjava tant que només amb el seu alè ja feia fugir els enemics. Una altra de les seves menges preferides era el pebrot, tant si era amanit, escalivat o preparat de qualsevol altra forma, i també el bitxo. Es veu que a l'home li agradaven les coses coents. Va veure que, afegint-hi el vermell, faria saber a tot el món que els catalans tenim pebrots. Així doncs, traçant una diagonal a l'escut, el va dividir en dues parts, una de groga i l'altra vermella. Aquest fou, durant uns quants segles, el nostre estendard.

Quan, a principis del segle XIII, lleidatans i aragonesos, comandats per Jaume I, conqueriren València, van aprendre dels àrabs el cultiu de la síndria, també anomenada meló d'Alger, fruita que els servia de refresc després de les dures batalles. El Conqueridor volgué incorporar aquest descobriment al seu escut, i així fou com es convertí en dues barres vermelles i una de groga al mig, coincidint, per un sarcasme de la història, amb l'actual bandera espanyola.

El 1288, un any després de la conquesta de Menorca, Alfons II hi afegí un altre groc com a símbol de la maionesa. Així compensava la fortor de l'allioli i mostrava a tot el món la pertinença de les illes Balears al seu imperi. D'aquesta forma la senyera es convertí en dues barres grogues i dues de vermelles.

El segle XIV, el rei Joan I, anomenat l'Aimador de la Gentilesa per la seva sensibilitat cap a la poesia i la música, va decidir posar una mica més de dolçor en el nostre escut, i hi afegí un altra barra vermella per significar les maduixes, que, amb nata o moscatell, són unes de les postres més representatives de la nostra gastronomia. Però, segons l'historiador Pere Juventeny, aquesta barra feia referència a la cirera, fruit també molt preuat pels catalans. Llavors l'escut quedà simètric: tres barres vermelles i dues de grogues.

El 1492 arribà la descoberta d'Amèrica. Va ser un episodi molt i molt sagnant, però d'allà ens arribaren les tomates, mercès a les quals, uns segles més tard, s'inventà el pa amb tomata, pilar fonamental de la nostra simbologia nacional. Llavors, Ferran II, anomenat el Catòlic, va decidir -ben poques coses podia decidir el pobre home- afegir-hi una altra barra vermella en honor a la tomata. Però, ¿on havia de col·locar-la? Fou Segimon Delacreu, principal cuiner de la cort i especialista en truites qui va tenir la idea d'afegir-hi també una ratlla groga. I ja tenim la senyera de set ratlles.

Uns anys més tard, Pere Masferrer, important terratinent de l'Empordà i amic personal del rei, li va proposar d'incloure-hi una altra barra groga en honor de la llimona, ingredient indispensable dels bunyols. Més endavant la llimona esdevingué un component del cremat, beguda importada de Cuba per aquells catalans que hi van anar a "fer les Amèriques" i es van enriquir muntant algun negoci o fent tràfic d'esclaus.
Segimon Delacreu, gelós de l'afegitó de Pere Masferrer, va proposar al rei una nova barra en representació de la crema catalana, i així la nostra senyera recuperà la simetria.

La muller del rei, Isabel de Castella, va dir que prou barres, que els catalans érem tots una colla de barruts. Com sempre, Ferran acotà el cap, i la bandera queda fixada tal com la coneixem ara.

Aquest i no cap altre és el veritable origen de la nostra bandera.

I mitjançant aquesta història es demostra que l'estómac és el centre de gravetat dels éssers humans.

 

torna a l'índex