LES QUATRE FOTOGRAFIES
Miri cap on miri no puc deixar de veure la seva cara, sempre somrient, bella, bellíssima, els cabells llargs i negres, els ulls foscos. Quatre fotografies seves, immenses, m'envolten. En una surt abraçada amb el seu xicot. N'hi ha una altra de quan era una nena, a la falda del seu pare. També la veig jugant amb el seu gos. I amb el seu germà, que l'agafa per l'espatlla.
¿Per què vaig fer-ho? Encara no ho sé. Les dones sempre m'han agradat molt, i quan en veig una tan preciosa com ella, la imaginació se'm dispara. Però la miro, la remiro, i tot s'acaba aquí. A més, estava serè, no havia begut ni una miserable cervesa. (¡Déu meu! ¿Com goso explicar-ho?) La vaig veure caminant tranquil·la, passejant el seu cos gràcil dintre d'un vestit blau, senzill però elegant. No entenc encara què va passar dins el meu cervell, però un estrany impuls em va atraure a llançar-me sobre d'ella en aquell carreró fosc. Li vaig estripar el vestit. Primer va cridar, va xisclar, després va passar a un plor de resignació...
Un cop violada li vaig mirar els ulls, vermells, i vaig pensar que no podia deixar-la viva, amb aquell terror perseguint-la sempre. Aquell immens terror només era a mi a qui havia de pertànyer. Li vaig posar les mans al voltant del coll i l'hi vaig estrènyer fins que ja no vaig sentir el seu respir. Però els seus ulls continuaven mirant-me fixament. No vaig ser capaç de cloure'ls-hi.
Vaig
passar tota la nit la voltant pels carrers com un boig, estirant-me els cabells,
mirant les aigües del riu més d'una vegada amb ganes de llançar-m'hi,
però vaig ser covard, i, malgrat tot el mal, el terrible mal que havia
fet, encara estimava la vida. Mireu si n'he estat, de salvatge. Cap a la matinada
em vaig presentar a la comissaria de policia:
-He violat i assassinat una noia.
I
els vaig acompanyar on era el cadàver.
Vaig
renunciar a la defensa. ¿Com podia tenir defensa un fet tan monstruós?
¿Se'm podia considerar un boig? No, jo era culpable i havia de pagar el
meu crim.
El judici va ser breu. El jurat va necessitar molt poc temps per
emetre el veredicte.
-Que l'acusat es posi dret -va dir el jutge.
I tots
els membres del jurat es van anar aixecant:
-Culpable. Culpable. Culpable.
Culpable. Culpable...
Mots que ressonaven com martellades dintre el meu cap.
El jutge va llegir la sentència:
-L'acusat és condemnat a cadena
perpètua, sense possibilitat de reducció de la pena ni de llibertat
provisional. ¿L'acusat desitja afegir alguna cosa?
-Senyor jutge -vaig
dir-, senyor fiscal, senyors membres del jurat, senyores i senyors de la sala:
com molts de vostès han pensat, el doble crim que he comès no té
perdó. No el demano pas, però la societat no es pot permetre la
llicència de mantenir en vida un ésser abominable com jo. Demano
la commutació de la pena: vull ser executat.
-En aquest Estat la pena
màxima és la de cadena perpètua -va respondre lacònicament
el jutge.
La idea
de les fotografies va ser del pare de la noia, per tal que jo no oblidés
mai el que havia fet. Ho va aconseguir, i van escollir les millors imatges, aquelles
on s'aprecia més bé la seva bellesa i la seva innocència.
Visc
-¿això és viure?- en una cel·la amb les parets blanques
-cobertes amb les fotografies-, amb un llit, un penjador, una taula i una cadira.
Tocant al sostre hi ha una finestra per on m'entra la llum del sol i una mica
d'aire. En un racó hi ha una petita cambra de bany amb un lavabo, un vàter
i una dutxa. Tot és molt net, d'això no em puc queixar.
Cada
matí em porten una barra de pa -que he de partir amb les mans, ja que no
tinc cap ganivet- i un càntir d'aigua ben gran. El diumenge em donen a
més un got de vi i una fruita, i i diuen que el dia de Nadal també
tindré una copa de xampany i un tall de torró.
No em deixen
llegir cap llibre, però sí que puc rebre cartes, encara que no m'escriu
ningú. Després de molt de lluitar he aconseguit paper i llapis,
i per això puc gargotejar aquestes ratlles.
Diuen que si em porto bé potser em deixaran sortir al pati. ¿Però com volen que em porti bé si no tinc ocasió de fer el contrari? Un dia em va venir un atac d'ira, vaig donar un cop de puny a la paret i em vaig trencar el canell. Pensava que em traslladarien a una cel·la de càstig. Sí que m'hi van portar: després d'haver-me enguixat em van tornar a la meva cambra.
Tinc
dret a visites, però només n'he rebuda una. Va ser els primers dies
de complir la condemna. Em va venir a veure un noi. No sé pas qui era,
potser un amic de la meva víctima. Es va asseure davant meu, va escopir
al vidre i se'n va anar.
¿Aquesta és la vida que he de portar
fins que em mori? ¿Això és un càstig? ¿És
una venjança? ¿No em puc rehabilitar? ¿Tinc dret a una altra
cosa? No puc ni vull demanar res, perquè el crim que vaig cometre ultrapassa
els límits de la meva comprensió.
A les nits tinc uns somnis horribles: veig la noia que somriu, el seu somriure es va transformant en una mirada d'odi i sento les seves mans que volen ofegar-me. Em desperto sobresaltat i em fa mal el coll. D'altres vegades la veig passejant vora el mar amb el seu xicot, i de cop i volta apareix un taüt negre.
De
dia el terror es torna a fer present i sento unes veus que diuen: te'n recordaràs,
te'n recordaràs, te'n recordaràs... Un dia, mirant una de les fotografies,
vaig veure com la seva cara s'anava descomponent, la pell s'assecava, i apareixia
una calavera.
Ja fa un mes que estic tancat i no ho puc resistir, i tot just
tinc vint anys. Vull morir-me. ¿Però com ho puc aconseguir? Ni tan
sols tinc cinturó. L'única solució seria que una ànima
caritativa -si és que mereixo cap mena de caritat- em posés verí
en el pa o l'aigua. Em vull morir... em vull morir... em vull morir...
***
Avui
al matí, just quan es compleixen sis mesos de la seva reclusió,
han trobat el noi mort al llit, amb unes ditades morades al coll.
El carceller
ha mirat les fotografies de la noia i li ha semblat que somreia més que
el dia abans.