LES TRES COSES
Diu la tradició que tothom en aquesta vida ha de fer com a mínim tres coses: tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Jo ja he complert, encara que el llibre espera editor.
Però quan era un estudiant eixelebrat vaig pensar que això era poc original, i se’m va acudir una altra trilogia: violar una tomba, fer l’amor amb una monja i matar una persona. Una companya de la facultat, que era força més assenyada que jo —cosa gens difícil—, em va fer comprendre que aquesta idea era molt morbosa. A més vaig veure que era pràcticament impossible de dur a terme.
Vaig pensar que podia manipular lingüísticament les tres opcions. Així violar una tomba ho vaig convertir en tombar una viola. Era fàcil: tenia un company que a més d’estudiar filologia tocava aquest instrument. Li vaig fer la proposta.
—¿Què et penses? Aquests instruments són molt delicats. Ni parlar-ne.
Vaig tornar a casa ben decebut, però al cap d’una estona vaig trobar la solució: calia fer-ho a sobre d’un llit, aguantar dret l’instrument amb una mà i deixar-lo caure donant-li una petita empenta. L’endemà vaig parlar amb l’instrumentista. Ja havia fet tard, no volia saber-ne res. ¡Collons, que delicats que són, els músics!
¡Que ruc que era! ¡Però si la viola també és una flor! Com que sóc un ignorant en matèria de botànica vaig haver de consultar l’enciclopèdia. Després va venir el pelegrinatge a la recerca de la viola. Pels marges dels camins no en vaig trobar cap. Vaig passejar-me per davant de totes les cases amb jardí dels barris de la Bonanova i de Pedralbes, i res. Al final vaig acabar comprant-la a la Rambla, amb test i tot. Me la vaig endur en un carreró on no em veiés ningú —no fos cas que pensessin que estava malament del terrat— i vaig posar el test a terra. Li vaig donar una puntada de peu tan forta que va quedar que feia pena. Em vaig sentir avergonyit. El primer objectiu no m’havia donat cap plaer.
Anem pel segon, el de fer l’amor amb una monja. Això no em va ser gens difícil de trobar-ho. Vaig pensar de seguida en la monja de taronja, i en fotre’s, sinònim de fer l’amor. Es tractava doncs de fotre’s una monja, o sigui de menjar-se un grill de taronja. Res més fàcil. Vaig anar al mercat i vaig comprar una taronja que em va semblar dolça i sucosa. Un cop a casa la vaig pelar, la vaig obrir per la meitat i com qui fa una gran cerimònia me’n vaig menjar una monja. ¡Quin desastre! Potser havia triat la taronja més eixuta de la parada. Semblava que mastegava paper. La resta de la taronja va anar a parar, lògicament, a les escombraries. Una altra frustració.
I vaig anar pel tercer, a veure si aquest em sortia millor. Matar una persona. ¿Com ho podia manipular? Fent un canvi en l’ordre de les lletres vaig obtenir pressar una matona, però això no volia dir res. Modificant-ho una mica vaig trobar apressar una metona, o sigui manar la pressa a una mamella. Tenia una amiga, l’Àngela Puig, que tenia unes glàndules mamàries meravelloses —ep, ho dic per la forma, que jo no les hi havia vist mai, per desgràcia—, de la mida adequada, que jo considero que és quan la mà no les pot cobrir del tot. Un dia, quan sortíem de la facultat, a les dues, sota un sol fort i encegador, vaig dur la conversa cap a les curses, l’atletisme i l’agilitat.
—A veure qui arriba primer a la cantonada —vaig proposar-li.
Vam arrencar a córrer, i jo mirava d’anar una mica endarrerit, per veure si de reüll li podia mirar la meta. Vaig quedar extenuat, i no havia obtingut cap plaer. Un cop recuperat l’alè, em va venir com un rampell una altra modificació: pressionar una metona, i li vaig agafar un pit descaradament. Em va clavar una santa bufetada que em va deixar la galta vermella durant dos dies. Va estar una setmana sense dirigir-me la paraula. Després li vaig demanar perdó i vam tornar a ser amics. El tercer objectiu també havia fracassat.
***
Va passar el temps i em vaig oblidar del tema. Però de tant en tantem tornen a venir els primers pensaments.
Violar una tomba. ¿De qui? ¿D’un conegut? ¡Ai, no, quina basarda! ¿D’un desconegut? ¿I com el triaria? ¿A l’atzar? ¡I quina por, entrar de nit al cementiri! Perquè, és clar, no ho podia pas fer de dia. Se’m va acudir que la tomba ideal era la d’un general famós que va morir ara fa uns vint-i-cinc anys, però la llosa deu pesar massa, està molt vigilada i no tinc ni un duro per al viatge.
Fer l’amor amb una monja. Per fer-ho més rodó havia de ser de les clàssiques, d’uniforme fins als peus, i si pogués ser de clausura. Però, ¿com ho faria per conèixer-la? ¿I per seduir-la? Terriblement complicat.
Matar una persona. El primer problema era com fer-ho perquè no m’enxampessin. Perquè si he d’anar a la presó, vaja una gràcia. La segona dificultat era a qui havia d’escollir. ¿A algú que m’hagués fet una putada molt gran? No me n’han fet mai cap de tan grossa. Quan passa una moto escampant decibels a dojo, sovint penso: ¡A veure si t’obres el cap!, però, evidentment, si se l’obrís, jo seria el primer d’anar a socorre’l.
No estic fet per a aquestes aventures.
***
He complert, però, amb les tres coses que mana la tradició. Tinc una noia de tretze anys i un nen de vuit que es fan grans a una velocitat vertiginosa. Els divuit xiprers que he plantat creixen forts i ufanosos. A l’ametller li costa més, però ens obsequia amb dues ametlles cada any. I he escrit un llibre de poemes que espera editor. Ho repeteixo per si n’hi ha algun que m’està llegint.
escrit l’any de gràcia del 2001