¿PER QUÈ TOTS ELS SASTRES
i SABATERS
SÓN COIXOS?
(llegenda popular)
En homenatge al meu avi Manel,
que me la va explicar
Com que us veig tan desvagats,
ara us contaré una faula
que us dirà per què són coixos
tots els sabaters i sastres.
¿Penseu que sóc mentider?
¿O bé que exagero massa?
Potser els més joves no ho són,
sí els de l'antiga fornada.
Preneu-ne cadira doncs
i seieu tot fent rotllana,
escolteu-ne la cançó
i així passarem la tarda.
Quan Déu l'home va crear
la terra era rica i grassa,
els arbres daven tant fruit
que les bèsties en menjaven
i del mar es treia el peix
sense cap xarxa ni canya.
Mes l'home és molt destraler,
tot el que toca ho espatlla,
i Caïm va matar Abel
només per enveja i ràbia.
L'home es va multiplicar
multiplicant les matances,
fins que Déu se'n va cansar
i un diluvi va engegar-ne
que ofegà la humanitat
amb quaranta dies d'aigua.
Però Déu és bo i és gran,
en l'home encar té esperances,
i uns quants justos va salvar
fent-los navegar en una arca.
De res no li va servir
tornar a començar la raça,
perquè ja tot seguit l'home
se les hagué a punyalades,
inventant guerres cruels
de fins cent anys de durada.
Fins que un dia Déu va dir:
"No en traurem pas l'aigua clara.
L'home ja no té remei:
que vagi fent el bandarra,
si a la Terra es van matant
almenys que al Cel hi hagi calma."
I així va cridar Sant Pere
per manar-li una ambaixada:
"Vés a la terra a cercar-me
homes de feina pausada,
que no facin gens soroll
i que treballin amb traça,
que jo vull tranquil•litat
i que em fugi la migranya."
Ja se n'entra a cal fuster
que uns cabirons ribotava,
fent catifa d'encenalls
com els rínxols dels arcàngels.
Mes de cop pren un xerrac
i uns taulons esbocinava,
i enfonsa amb un gran martell
uns claus d'un pam de llargada.
Sant Pere marxa rabent
i el paleta visitava,
l'olor fresca del ciment
li emplenava les entranyes,
i van pujant els maons
i a poc a poc creix la casa.
Però un company, al costat,
una paret aterrava,
amb un gran terrabastall
i una polseguera blanca.
Fugint de tant d'enrenou
penetra al taller del sastre,
que amb un guix blau com el cel
una camisa marcava.
El sig-sig de les tisores
i l'olor de cotó i llana
convidaven al repòs
que el bon Déu necessitava,
i tots el sastres que veu
se'ls emporta cap al Pare.
Després troba un sabater
dins de l'ombra d'una entrada,
assegut a un tamboret
mitges soles en posava.
I els sabaters ja fan fila
tot al darrera dels sastres.
Per pujar-los cap al Cel
pren una corda molt llarga
i a poc a poc els va hissant,
que és feina feixuga i àrdua.
Mentrestant des de la terra
la missa un clergue cantava,
perquè diuen que cal fer
les coses tal com Déu mana.
Arribant al sursum corda,
Sant Pere, que sordejava,
ho va entendre malament
i la corda va tallar-ne,
i sastres i sabaters
¡cap avall que fa baixada!
fent llenya com castellers
van caure amb molt mala traça,
i des d'aquell dia ençà
tots van amb la pota ranca.
¿És veritat o mentida?
És ben cert i ben trobat,
i qui no ho cregui que es quedi
com el sastre del costat.