En Pitu Sotaiga era un pescador de Palamós. Li van treure aquest motiu perquè havia passat la joventut anant a pescar corall. Quan es va cansar d'estar en remull es va embarcar en una teranyina, després va anar a la vaca, al palangre, al calamar...
A mitjan dels anys cinquanta, quan ell ja en tenia quaranta-set, va decidir dedicar-se a una feina també marinera però més descansada: passejar turistes, sobretot barcelonins i francesos. Potser no guanyaria tants de diners, però com que era un solter professional —com deia ell—, amb els que tenia estalviats i els que guanyaria a l'estiu podria descansar tot l'hivern. Tenia el bot amarrat a la platja de la Catifa, i podia portar fins a tres passatgers. El trajecte, que durava entre una hora i mitja i dues hores, segons el temps, la mena de clients, o la cua que esperava, era anar de la Catifa a la Foradada de Castell tot xino-xano i tornar a pas més lleuger. Quan veia que el viatger quedava embadalit davant d'una cala, parava el motor i s'hi acostava remant.
—Els de ciutat queden acollonits —deia—. En el bot sempre hi tinc un tovalló per eixugà'ls-hi la bava.
Un dia molt assolellat de principis de setembre s'hi va embarcar un senyor de Barcelona, amb indumentària marinera completa: gorra blanca, amb visera i àncora daurada, i samarreta de ratlles blanques i blaves. Sense oblidar les ulleres de sol i la màquina de retratar penjada al coll.
Van sortir de la Catifa, van tombar la punta del Moll Nou i de seguida van ser davant del far.
—¿Veieu? Aquest illot es diu la Galera i aquella roca d'allà dalt, que sembla un puny, és la Mà de Gegant. Hi va haver un capsigrany que va dir que va ser pujada per una onada.
Quan tenia ganes de xerrar i no sabia què dir, explicava històries de pirates i corsaris que sabia dels seus avis, o si no se les inventava. El barceloní tenia un pam de boca oberta.
—És bonica la Costa Brava —va dir el senyor—. Però n'he vist d'altres tant o més precioses. ¿Coneixeu la costa grega?
—¡Ui, tan lluny poc que hi he anat!
—¿Que no us agrada, viatjar?
—Sí. He anat una parell de vegades al paralelo, a Barcelona, a veure cuixa, i algun altre cop, ben pocs, gràcies a Déu, hi he hagut de tornar per anar a cal metge.
—¿I prou?
—Home, veureu. Quan acaba la temporada vaig cada diumenge a Girona per satisfer les necessitats del cos. Ja m'enteneu, ¿eh? I em conec totes les platges, cales i caletes de Palamós, Palafrugell i Begur. Ara, de Sant Antoni cap avall ja no ho conec tan bé.
—¿I res més?
—¡Ah sí, home! De tant en tant vaig a Roses a veure en Marianet, un vell pescador amic meu.
—¡Vós heu perdut mitja vida!
En Pitu Sotaiga va arronsar-se d'espatlles i va seguir menant el timó. Van arribar a les Pites. La màquina de retratar no parava.
—¿Veieu? Aquella roca és el Molinet i allà baix hi ha la font de les Cuetes. Ara això és molt brut perquè hi desemboca la claveguera, però diuen que aviat ho netejaran. (Sort que no ha pogut veure de quina manera ho han netejat.)
Van passar les cales de can Xirivic, els Pots...
—El qui ha glossat molt bé aquesta costa és en Sagarra —va dir “l'intel·lectual”.
—¿Quin Sagarra, el pescador?
—¡No, home, el poeta!
—Ah, és que no sé llegir.
—¿No sabeu llegir??
Home, els noms dels peixos i les barques sí, i alguna cosa més. Ara, això de sumar i multiplicar sí que ho domino, i sense paper ni llapis.
—¡No sabeu llegir! ¡Però vós heu perdut mitja vida!
—Quin ximplet —va pensar en Pitu. Però no va dir res. Avui, lògicament, no tenia xerrera. Van veure les barraques de Sota Margarida, i després de passar cap Gros se'ls va oferir a la vista la badia de la Fosca, amb aquelles cases senyorials, aquell mar tan verd, la roca Negra. El que més bé s'ho passava era en Pitu, que, encara que havia vist mil vegades aquells paisatges, sempre sempre en quedava meravellat.
Van voltar la punta de Sant Esteve, la pineda d'en Gori, i es van trobar amb la delicadesa de les barraques de cala Pallarida i de s'Alguer. No sé pas quins botons i quines vàlvules se li van disparar al turista pedant, que ara se les va emprendre amb la música.
—¿Us agrada Stravinsky?
—¿Estra…què??
—¡Stravinsky, el compositor rus! ¿Que tampoc no us agrada la música? —va dir el barceloní en un to d'absurda superioritat.
—Mireu, a mi m'agraden molt les sardanes, encara que no les sé ballar. També canto alguna havanera, amb veu de cassalla, diuen els meus amics, però això d'esgarrapar la guitarra no ho he aconseguit mai. Ah, i també ballo una mica: valsos i passos-dobles, sobretot si és amb noies joves, per veure si puc arramblar l'àpit.
—¡Si només coneixeu aquesta música, vós heu perdut mitja vida!
En Pitu Sotaiga va accelerar la marxa. N'estava ja fins als pebrots, d'aquell saberut impertinent. Arribant a Castell el cel va començar a encapotar-se.
—¿Què serà això?
—No res, un cap de núvol.
Sortint de la Foradada, ja una mica lluny de les roques, de cop i volta es va girar un fort temporal de llevant. Les onades van anar creixent, el bot trontollava cada vegada més, i en un tres i no res va quedar trabucat.
—¿Mestre, sabeu nedar? —va preguntar en Pitu.
—¡NO!!
—¡Doncs vós l'heu perdut tota, la vida!