DOTZE MESOS
Melcior amb barba blanca
ve amb cavall blanc.
És vell però està alegre
com un infant,
i amb les mans arrugades
va saludant.
Ja es veu la pell colrada
del rei Gaspar.
Com que ell és el més jove,
amb gran agilitat,
grimpa a les balconades
i finestrals.
¡Com brillen les dents blanques
de Baltasar!
¡Com somriu i com mira
petits i grans
i caramels de menta
els va llançant!
¿Com és, papa, que arriben
a les ciutats
i a tot arreu alhora?
Perquè són mags.
¿I tants regals, d’on els treuen?
No ho sé, són mags.
¿Fa molt de temps que vénen?
Fa dos mil anys.
Amb una trena de la meva baba
una disfressa em vaig engiponar
d’indi amb destral, el punyal no hi faltava,
i diuen que Jerònim vaig semblar.
Uns anys més tard, amb corona d’espines,
per unes hores vaig ser Jesucrist,
però deien les llengües viperines
que me’n reia, i vaig ésser malvist.
¡Com has canviat, pobre Carnestoltes!,
de Rio de Janeiro copiat
potser haurem de cantar-te les absoltes,
no ets espontani sinó organitzat:
mil persones a la rua desfilant
i uns quants mils de badocs que ho van mirant.
SETEMBRE
¡Mireu-la bé, la platja, com descansa,
com prenen banys d’aram els seus granets!
Només trenquen el tel de l’aigua mansa
uns quants nois del país i alguns vellets
que vénen d’Alemanya o bé de França
i somriuen i ens miren dolçament,
assaborint aquest mes de bonança
i esgranant les hores tranquil·lament.
Madura ja el raïm, s’escurça el dia,
l’estiu es va fonent a poc a poc.
Jo mateix, si pogués, suprimiria
agost i juliol d’un cop d’estoc.
¡Oh, paradís de la serenitat,
que ens vols convidar a un viure més pausat!
OCTUBRE
Vol refermar que la terra és rodona
i fa rumb a occident per arribar
a l’Índia. Aquesta empresa és bona,
mes la reina se’n vol aprofitar.
I sotmet els aimares i els asteques
brandant la llança, l’espasa i la creu,
i les tribus que es mostren més rebeques
amb pólvora i canons subjugareu.
Castella, el segle XIX perderes
aquelles colònies d’ultramar,
el XX, les d’Àfrica i va de veres
que ara perdràs el feu peninsular.
Estriparem el vell mapa. La canya
podrida es trencarà. ¡Adéu, Espanya!
NOVEMBRE
Anem al cementiri a portar flors
i creiem que amb això els morts s’acontenten,
mes de res no serveixen nostres plors
si no sabem encara si ells els senten.
¿I les ànimes, doncs, qui sap on són?
¿En un lloc amagat d’aquesta terra?
No. Són lluny de les penes d’aquest món:
rere el marbre només hi ha la desferra.
Els sentireu, potser, entre nosaltres,
a cau d’orella donant-nos consells,
i ens diran que ens hem d’ocupar dels altres,
que no patim, que Déu sempre està amb ells.
Estima el teu amic, el teu company.
Pensar massa en els morts és un engany.
No tinc ni gallerancs, ni avets, ni suro,
bombetes de colors, boles lluents,
i per més inri no em queda ni un duro
i no podré tenir els vailets contents.
El tió aquest any no té caguera
perquè pateix un fort restrenyiment.
Ahir el fill va agafar una borratxera,
¡Noi, quin Nadal, tot em surt malament!
¡Déu i redéu! S’ha picat el vi d’Alella,
no he trobat ni galls dindis ni capons,
la sogra ha vessat tota l’escudella,
m’he trencat un queixal amb els torrons...
És Jesús, que fa una trapelleria
perquè està fart de tanta ximpleria.