Temps era temps, quan les granotes duien sabre i les zebres encara no tenien ratlles, hi havia un rei molt i molt ric, el més ric del món. Les seves terres eren tan extenses que ningú no en sabia la fi. A més, la seva geografia era molt diversa: grans i assolellades planes, boscos ombrívols, muntanyes feréstegues... Uns rius amples i cabalosos travessaven el domini i anaven a desembocar a la mar, majestuosa, sense límits.
Si l’home volia anar de cacera, hi anava. Si volia anar a pescar, podia triar entre la truita o el lluç. Si no tenia ganes de fer res, anava a veure com els seus pagesos li conreaven les terres.
A la seva taula, no hi mancava res: verdures cuinades amb gran exquisidesa, xais o capons rostits, fruita de tota mena, dolços elaborats pels millors pastissers, i tot acompanyat amb vi sec i dolç.
Pel que fa a la seva indumentària, tenia més vestits que dies l’any. I de joies, no ho vulgueu saber: els robins i maragdes que lluïa eren grossos com punys.
A palau tenia totes les distraccions que hom pugui imaginar: excel·lents músics que tocaven la flauta, el llaüt i el clavecí, belles dansarines, grans jugadors d’escacs amb qui poder competir.
El Rei era solter, i com que la natura li havia concedit un cos esvelt, un rostre ben dibuixat i molta elegància i fluïdesa en la parla, totes les dones del reialme es delien per ser a prop seu.
L’abundor agrada, però al final embafa. Un dia, un dels seus cortesans més estimats, amb aire preocupat li va dir:
—¿Què us passa, majestat? Us veig apagat i melangiós.
—¡Ai, Sebastià! —li respongué el Rei—. No em manca res. Cosa que desitjo, la tinc només allargant la mà. La vida se m’ha fet monòtona i avorrida.
En Sebastià es quedà tot pensarós.
—No us preocupeu més, Nostre Rei —va dir finalment—. Reuniré els millors savis del regne i trobarem la solució.
Encara no havia passat una setmana, que En Sebastià es presentà davant del Rei acompanyat del sabater reial.
—Majestat —va dir En Sebastià amb veu ferma i resoluda—, ja hem trobat la solució.
El sabater va prendre les mesures dels insignes peus i va dir al Rei:
—D’aquí a dos dies tindreu les sabates, Majestat.
I se n’anà fent una reverència.
Passaren els dos dies, i el sabater i En Sebastià es presentaren davant del Rei.
—Majestat, us prego que us calceu aquestes sabates.
El sobirà es posà la primera sabata.
—¡Em van petites!
—Tingueu paciència, Majestat.
—¡Ai, quin mal! ¿És així com voleu guarir la meva tristesa?
—Sigueu pacient, Majestat. Espereu.
El Rei callà. Doncs esperaré —va pensar— a veure què passa. I si la cosa no va bé els tancaré a tots dos al calabós.
El Rei va passar un dia horrible, amb un mal de peus que li feia veure la padrina, la tia, l’avi i el besavi. Però quan arribà l’hora d’anar-se’n al llit, es va descalçar i ¡quin descans!, ¡quin plaer! Llavors es va sentir L’HOME MÉS FELIÇ DEL MÓN.
I si algú ho troba malament, malitsiga el món dolent.