EL MÀNEC DE LA DALLA
(vint-i-nou poemes prenyats)
Aquests poemes són com la punta d’una falca, tot just insinuats. El bon lector sabrà continuar-los.
No deixeu que us ensangonin l’ametller.
Els teulats craquegen sota el tamborí de la pluja.
Al voltant d’un foc nocturn només es pot explicar contes.
La immensitat que dus no la puc abastar.
Vine abans que entri la nit.
Pel voleteig d’una faldilla, de vosaltres sóc presoner.
Els esquelets tenen la boca plena de confitura.
Perquè et miro m’embelleixo.
Tan avorrit que ningú no se n’adonava.
No cal que amaguis els llavis: en sé tots els viaranys.
Tinc la fornal plena de vi.
Hi ha dones que pel món passegen odes que s’esgranen als ulls
dels bons lectors.
Sofreixo la nit per mor d’una estrella.
Ara és el temps d’escapçar tots els dubtes.
Tants petons com adéus té una vida.
Amb una broca fina forado el temps.
Sovint el fabricant de dies deu estar molt avergonyit.
He pujat lentament l’escala per por que la nit no se m’esmunyís de les mans.
El meu castell, l’esbullen les paraules.
Darrera el teu mirall, ni tan sols mur hi havia.
La nit és l’arracada del dia.
El xampany esdevingué vals.
M’estavellaré contra els pits del meu desig.
Ara et besarà el vent de la meva enyorança.
No aconseguia d’alçar el vol, i era perquè cada matí llegia el diari.
La pluja d’avui m’ha perfumat la festa.
Sóc etern, com aquest got de vi que m’acabo d’empassar.
Per llevant m’has tancat el cancell, però jo per ponent he obert cent portalades.
Mantindré les xarxes calades.
Palamós-Barcelona, finals de 1978 principis de 1979