fent punta a la llengua

 

CURIOSITATS DEL CATALÀ

 

 

Tots els homes catalans som barons, però molt poques catalanes són baronesses.


Els catalans tenim gairebé el do de l’ubiqüitat, ja que podem ser en un lloc, estar en un altre i estar-nos en un tercer. Vegem-ho en aquesta frase: "En Joan, que avui és a Barcelona per fer unes gestions, està a la Panafònic de Celrà, i s’està a Girona."


En català hi ha dos adjectius que són pràcticament sinònims, però l’un només pot anar al davant del nom i l’altre al darrere: mal i dolent. Podem dir un mal home o bé un home dolent, però no a l’inrevés.


Mirem el nom de les estacions de l’any. Les de temperatura més extrema, l’estiu i l’hivern, són masculines; les més suaus i temperades, la primavera i la tardor, són femenines. ¿I el mar? Tant pot ser masculí com femení, però els pescadors solen dir la mar, perquè, segons Hemingway, autor de la magnífica novel·la El vell i la mar, se l’estimen com a una dona.


Hi ha uns quants noms de pila que també són noms d’animals: Marta, Lleó, Llop, Oriol i Roger, si no me’n deixo cap. D’altres, per les seves connotacions, han caigut en desús. Els més coneguts són Caïm i Napoleó. El més terrible, però, és Pipí, tot i que hi va haver uns quants reis que el varen ostentar. ¿I us heu fixat en el nom de l’actual Papa? Té dues formes: la culta, Benedicte, i la popular, Benet. En català usem la popular, però en castellà, la culta. ¿No heu pensat que Benito, que és igual que en italià, recordaria Benito Mussolini?


COMPARACIONS ENTRE LLENGÜES

 

 

Entre catalans i castellans tenim algunes divergències referents als animals. Hi ha una roba de treball que en català es diu granota i en castellà mono. ¿I el disparador de les armes de foc? En català és el gallet, i en castellà el gatillo.

 

Tampoc no ens posem d’acord en alguns colors. Quan ens donem un cop, als catalans ens surt un blau, als espanyols, en canvi, un moretón.

 

Diferim també sobre què s’ha de tocar per tenir sort. Mentre els catalans toquem ferro, els espanyols tocan madera.

 

Els castellans, per ensenyar un animal a fer una cosa, fan servir el verb adiestrar, que té a veure amb diestro, que, a banda de ser sinònim d’hàbil i expert, també es refereix al costat dret, associat sempre amb el bé. Els catalans, per portar la contrària, diem ensinistrar, de la família de sinistre, que vol dir el costat esquerre —associat al mal—, i és sinònim de funest.

 

El caràcter dels pobles queda reflectit en la manera d’expressar verbalment l’amor cap a algú. Els francesos i els anglesos són romàntics i diuen respectivament je t’aime i I love you, que literalment significa t’amo, verb caigut en desús (gairebé com el mateix amor), però que existeix. Els espanyols són possessius, i per això diuen te quiero. Els italians no es volen comprometre i fan servir l’expressió ti voglio bene, que significa et vull bé. Finalment, els catalans, calculadors i negociants, emprem el verb estimar, que vol dir valorar.

 

Una altra cosa que diferencia les llengües és la manera de referir-se a la mare de Jesucrist. Els espanyols advoquen pel concepte de virginitat: la Virgen. Els italians pel de mestressa: Madonna. Els francesos pel de dama: Nôtre Dame. I els catalans pel de mare: la Mare de Déu.

 

També és curiós que els catalans tractem a Déu, la seva mare i tots els sants de vós, però els espanyols els tracten de tu. Deuen tenir-hi més franquesa.

 

Els anglesos construeixen les oracions interrogatives amb les partícules do, does i did, tretes del verb to do: fer. En català tenim una construcció semblant, que dissortadament s’està perdent: “Demà anirem a Olot, ¿fa?”

 

“La tasca era enorme.” Aquesta frase pertany a tres llengües: català, castellà i italià. Tasca, en català significa un treball que hom té l’obligació de fer, en castellà es refereix a una taverna i en italià vol dir butxaca.

 

altres curiositats

 

 

¿Sabeu d’on prové el nom de la ciutat extremenya de Mèrida? Doncs del llatí EMERITA. Amb la caiguda de la e va donar, en castellà, Mérita. Després vingué la sonorització de la t i va passar a Mérida. Arribant en aquest punt l’evolució s’aturà, probablement perquè els filòlegs veien un final no gaire agradable. La diftongació de la e hauria donat Miérida, i amb la caiguda de la i, segurament per contacte amb la r, s’hauria arribat a Mierda. (Que em perdonin els habitants d’aquesta ciutat, que no tinc el goig de conèixer.)

 

Hi ha uns quants topònims, la majoria de Catalunya, que són derivats d’un altre:

 

Barcelona

Barceloneta (n’hi ha més d’una)

Cerdanya

Cerdanyola

Girona

Gironella

Mallorca

Mallorquines

Portugal

Portugalete

Ripoll

Ripollet

València

Valenzuela

Venècia

Veneçuela

 

Un cas curiós, que no es tracta de diminutius, és el de Vilacolum i Vilamacolum, ambdós situats a l’alt Empordà. Si en sabeu algun altre us agrairé que me’l feu saber.

Els castellans es veu que tenen una certa aversió per les dones que es diuen María: marica (i les seves variants maricón, mariquita i marimarica) marihuana, marimacho, marimandona, marisabidilla... Com a contrapartida tenen mariposa i maridillo, que és un braseret.

Per acabar us posaré una endevinalla: Què és una cosa que a Barcelona la fan i a Madrid la donen?

Continuarà...

 

 

 

 

torna a l'índex