LA CAPSA

En Pere Alegret acabava d’esmorzar i estava a punt de sortir cap a l’oficina. Van trucar al timbre. ¿Qui devia ser en aquella hora?
—Té un paquet certificat.
—¿Qui? ¿Jo?
—¿Vostè no és el senyor Pere Alegret?
—Sí sí.

¡Que estrany! No havia demanat res. Signà en el full que li mostrava el carter i agafà el paquet. Era una capsa de cartró en forma de cub, d’uns trenta centímetres de costat. L’obrí i veié una perruca. Sí, una perruca posada damunt d’un cap de maniquí. ¿Qui carai devia enviar-li una cosa tan rara? Gràcies a Déu tenia una magnífica cabellera. L’estirà i el cap seguí. ¡Horror! Era un cap de persona, acabat de tallar. El cap li va caure de les mans, li van venir basques i va córrer cap al lavabo. Després d’una estona reaccionà: algun graciós havia volgut gastar-li una broma. Tornà al menjador i agafà el cap. S’esgarrifà quan comprovà que gotejava sang i que, en tot cas, era una broma macabra i de mal gust, d’un pèssim gust. Li vingué mareig, després ganes de vomitar i, fent tentines, s’estirà al llit. Però hi havia una cosa... Recordà vagament la fesomia de la cara i anà corrents a mirar-la. Era un cap amb la seva pròpia cara. Bah, ¿i per això tanta comèdia? Era molt ben fet, una veritable imitació. Li pessigà una galta i descobrí dues coses: que semblava carn autèntica i que havia sentit el pessic a la pròpia galta. ¡Hòstia de deuna! ¡El seu propi cap! ¿Però com era possible?
Tornà a estirar-se al llit, sorprès, perdut, desorientat. El timbre del telèfon el retornà —només per uns instants— a la vida normal.

—¿Que no penses venir a treballar? —era el seu cap (el de la feina, no el de la capsa)—. Ja són dos quarts de deu.
—És que m’ha sortit un imprevist, no crec que pugui venir en tot el matí.
—¿No et trobes bé?
—No, gens.
—Mira de venir a la tarda, ja saps que ara anem de bòlit.
—Sí, sí. Ja intentaré venir.

Va penjar. A l’oficina anaven de bòlit, però ell tenia un problema de tres pebrots i mig. S’aixecà d’una revolada, posà el cap dintre la capsa i el guardà al frigorífic. En ple juliol, no es pot deixar un cap així, en qualsevol lloc.
Decidí anar a veure en Josep Limérez, un bon amic, psicòleg. Trucà al timbre insistentment i, quan la secretària obrí la porta, entrà com un llamp a la sala d’espera i començà a copejar amb desesperació la porta del consultori.
En Josep obrí la porta de cop, aixecant la veu :
—¿Què passa?
—¡He de parlar amb tu urgentment!
—¡Espera’t que acabi aquesta visita!
—¡No puc esperar gens!
—¡Home, no deus voler que deixi plantat aquest pacient!
—¡Fes-ne via!

Va passar mitja hora rosegant-se les ungles, caminant amunt i avall de la saleta amb passes llargues. Tothom el mirava com si es tractés d’un boig. El psicòleg obrí la porta i en Pere entrà com un esperitat.
—¡M’has d’ajudar!
Eren amics, però mai no l’havia hagut de visitar.
—¿Què tens?
—Acabo de rebre un paquet.
—¿Quina mena de paquet?
—Una capsa, i a dins hi havia... —va dubtar, era molt fort— el meu cap.
—¿Què? Suposo que vols dir una reproducció de cera, de plàstic...
—No, no. Un cap de carn i ossos, com el meu.
—¿Però no ho veus, que això no pot ser?
—¡No pot ser... però és!
—Quan acabi les visites vindré a casa teva i en parlarem amb més calma.
—¡No! ¡No puc esperar ni cinc minuts!

En Josep ho entengué: el seu amic estava blanc com la cera, i tot ell tremolava. Va dir a la secretària que cancel•lés totes les visites del matí i acompanyà en Pere a casa seva.
Van entrar, en Pere obrí el frigorífic, en tragué la capsa i la donà a en Josep. El psicòleg l’obrí i comprovà que, efectivament, es tractava d’un cap idèntic al del seu amic. Un cap humà.

—¡Collons! ¡Collons!
—¡Hòstia, Josep, digues alguna altra cosa!
—¿Què cony vols que digui? No m’havia passat mai res semblant. ¡Collons! ¡Collons!
—¿Què hem de fer, Josep?
—Jo aniria a la policia.
—¡Això! Tu que ets psicòleg no ho entens i vols que ho entenguin els sabatots de la policia.
—Tens raó, no serviria de res i encara t’acusarien d’algun crim. Noi, no sé pas què podem fer. ¿I si vas a veure el teu veí?
—¿Quin veí?
—El capellà.
—Home, ja saps que jo no sóc creient.
—No, però potser et diu que és un miracle, i llavors ja estaria tot resolt.
—No ho sé... No ho sé... ¿Vols prendre alguna cosa?
—¿Tens whisky?
—Sí. ¿Et va bé el Bourbon?
—Molt bé. Amb gel, sisplau.

En Pere preparà dos whiskys i se’ls prengueren lentament asseguts en dues butaques. No deien re. Assaborien bé cada glop mirant al sostre.

—Potser tens raó —va dir finalment en Pere—, parlaré amb en Miquel, el meu veí capellà.

En Miquel era un home d’uns quaranta anys, alegre i amable. La seva relació, com a veïns de replà, era bona. Es tutejaven. Havien parlat una mica de tot i de res en concret. El mossèn estava al cas de les creences d’en Pere.
Mossèn Miquel havia acabat de dinar i seia al sofà mirant el Telenotícies. El timbre sonà amb un toc fort i molt llarg. Anà a obrir ben intrigat i es trobà amb en Pere, que se li tirà literalment al damunt.

—¡M’has d’ajudar, Miquel! Ja saps que no crec en Déu, però m’has d’ajudar.
I el va estirar de la màniga fins a la porta del seu pis. En Miquel no tingué temps de reaccionar, perquè en Pere el dugué fins al frigorífic i li mostrà el contingut de la capsa.

—¡Mira!
—¿Però què és això? —va dir Mossèn Miquel.
—¡Ja m’agradaria saber-ho!

El pobre capellà es quedà amb la capsa entre les mans sense saber què dir.

—¿Què hi diu l’Església?
—Home, Pere, jo només puc parlar en nom propi, però no en el de l’Església.
—¿I, en nom propi, què hi dius?
—Com a capellà no sé què dir-te, i com a home estic esgarrifat.
—¡No et fot, quina ajuda!
—Veuràs... no m’hi havia trobat mai.
—Ni jo tampoc, ni el psicòleg... ¿Pot ser un miracle?
—Mira... això és molt complicat...
—¡Ja hi som! Quan us interessa és un miracle: que si el Sant Llençol, que si Fàtima... i quan no us convé, res, calleu.
—Si vols que t’ajudi faré tot allò que pugui, o que sàpiga, però si no...
—Sí sí, i tant que m’has d’ajudar, però no sé pas com.
—Ni jo tampoc.
—Mira, de moment el torno a la nevera. Potser el podria cuinar per sopar. Sí, pot resultar força bo, i com que tinc el cap molt gros et convido, i quedarem ben satisfets.
—¡Pere!
No em vinguis ara amb escrúpols religiosos. No hem matat a ningú, i com que el tinc repetit...
—Va, vinga, ja trobarem una altra solució.

I Mossèn Miquel se n’anà, tot capficat també.

Ja havia acudit al psicòleg, a l’església. ¿I si anés a parlar amb l’enterramorts? Agafà la capsa, hi posà força glaçons de gel, l‘embolicà bé i se n’anà cap al cementiri.

—¡Hòstia Manela! —s’exclamà en Quimet Tenebres (un malnom molt ben trobat) quan va veure el contingut de la capsa.
—Ni Maneles ni Manales, jo el que vull és que m’ajudis.
—¿I com?
—Enterrant-lo. ¿Hi ha algun lloc més adequat per a un cap sense vida?
—No no, això no ho puc fer, no tinc cap permís.
—No ho ha de saber ningú.
—¿I a on l’enterro? Els nínxols es van construint a mesura que la gent es mor, i tard o d’hora s’ocuparan.
—Doncs l’enterrem a terra.
—¡Molt graciós! ¿Enmig d’un dels carrers?
—Home, en un racó...
—¡Doncs enterra’l tu mateix al bosc!

I així se’l va treure de sobre. El pobre Pere ja no sabia a quina porta trucar...

Va tornar a veure el capellà.

—Mira, Miquel, el psicòleg se m’ha tret de sobre, tu tampoc no m’has solucionat res, i l’enterramorts m’ha dit que el vagi a enterrar jo mateix al bosc. ¡Això, això faré!
—No, Pere, això no ho pots fer.
—¿Per què no?
—Home, doncs perquè és una part del cos humà, i la més noble precisament, la que conté el cervell, on resideix la memòria...
—¡Ep, para el carro! No té una vida autònoma.
—¿No? Anem a comprovar-ho.

Mossèn Miquel va sortir del seu pis i es dirigí tot decidit cap al d’en Pere.

—¿Què vols fer, ara? —va dir en Pere mentre obria la porta, però el capellà ni l’escoltà. Anà cap al frigorífic, va treure el cap, el posà en un plat i el deixà damunt la taula del menjador.
—¡Miquel, no estic per bromes!
—Parla-li.
—¡Sí, ara hi corro!

En Pere es deixà caure a la butaca, abatut. Al cap d’una llarga estona, durant la qual van estar tots dos en silenci, va decidir adreçar-se al seu segon cap amb aire de fotre-se’n:

—¡Hola, Pere dos!
—Hola —respongué el cap amb molta naturalitat.
En Pere i en Miquel es van posar drets, completament garratibats.
—¡¡¡Miquel!!! ¿¿¿Què és això???

En Miquel, aparentment calmat, va preguntar al segon cap d’en Pere:
—¿Com has arribat fins aquí?
—No ho sé. Només recordo que m’han tret d’una capsa...
—¡Que maco, això ja ho sabia! —replicà en Pere.

En Miquel, amb molta paciència continuà l’interrogatori:
—¿Saps qui ets?
—En Pere Alegret.
—¿On vius?
—En aquest pis, des de fa deu anys.
—¿On treballes?
—A les assegurances Moltsegur.

En Pere anava seguint la conversa, blanc com la cera.

—Aixeca la mà dreta.
—No tinc mans.
—¿Per què?
—No ho sé. No tinc cos, tampoc.
—¿I jo qui sóc?
—Mossèn Miquel, el veí del replà.
—¡¡¡¿I què cony vols?!!! —cridà en Pere.
—No ho sé —i aclucà els ulls.

—La cosa es complica, Pere —va dir en Miquel molt preocupat.
—¿Per què?
—Perquè aquest cap té vida pròpia.
—¿I a mi què m’expliques? L’hem d’eliminar.
—Suposo que no vols pas dir matar-lo.
—¿I doncs què?
—Seria com matar una part del teu cos.
—Si vols el faig dissecar i per carnestoltes et disfresses de mi.
—No fem bromes, no fem bromes.
—Mira, el deixaré morir... i després ja veurem.

I va empènyer el pobre capellà cap a la porta.

Quan va trobar-se sol, en Pere tragué el cap del frigorífic, el posà sobre una plata i agafà el ganivet més gran que tenia. Amb un tall sec i enèrgic li seccionà la jugular. La sang sortí a pressió, escampant-se sobre la taula i el terra. El segon cap d’en Pere deixà anar un gemec trist, llarg, que va fer posar els pèls de punta al Pere sencer. Obrí els ulls un instant i els tancà de cop. Ja era mort.

En Pere es posà a cridar com el Manelic de Terra baixa: “¡He mort el meu segon cap, he mort el meu segon cap!” En Miquel sentí els crits i trucà al timbre. En Pere l’obrí dient amb aire victoriós:

—¡L’he mort!
—Pere, això que has fet no està gens bé.
—No em vinguis amb romanços, ja saps que no crec en Déu.
—Però bé que has vingut a reclamar la meva ajuda.
—Ep, com a amic i com a veí, no pas com a capellà. ¿Què volies doncs, que el cap em matés a mi?
—¿I ara què farem?
—No ho sé. Se me’n carda.
—L’haurem d’enterrar.
—¿A on?
—¿On vols que sigui? Al cementiri.
—No, si en Tenebres em va dir que no.
—Parlo d’un enterrament com cal.
—¿Vols dir que estàs bé del terrat? ¿Vols fer un funeral per un cap?
—Home, si prefereixes un enterrament civil...
—No no, m’enduc el cap i l’enterro al bosc.
—Home...
—Ni home ni dona.
—¿I si algú et veu?
—¡Mira que ets recargolat!

En Pere es va asseure a la butaca. Més problemes, encara.
—Mira Miquel, deixa’m sol una estona.

En Pere va passar tota la nit en blanc. Rumiava i rumiava, i quan començava a clarejar va trobar la solució. Quan van tocar les vuit, va considerar que era una hora prudencial i va anar a casa de Mossèn Miquel.

—Ja he pres una decisió.
—¿Quina?
—Farem un enterrament.
—¿Religiós?
—Sí. Ja saps que no hi crec gaire, però penso que és la millor solució.
—Serà una mica complicat.
—¡Ja hi som!
—No no, no et preocupis. Ja ho arreglarem bé.

A les deu en Pere anà a una botiga on venien mobles, caixes de fusta i galindaines, i, després de remenar i remenar va trobar una arqueta de cedre que faria el fet. En Miquel s’encarregà de les qüestions burocràtiques de l’enterrament, que van fixar per l’endemà a les onze.

Hi va anar molta gent: amics, família i veïns. Van posar l’arqueta amb el segon cap d’en Pere sobre una taula davant l’altar. La cerimònia fou sòbria, però molt emotiva, sobretot l’homilia de Mossèn Miquel:

“Estimats germans: Avui ens reunim per dir el darrer adéu al segon cap d’en Pere. Tots sabem que en Pere era, vull dir... és, una excel•lent persona, un bon amic, un bon veí. Déu ha volgut concedir-li el do de posseir dos caps, gràcia que molts voldrien. Però dissortadament el seu segon cap ens ha deixat. No podem saber com hauria estat la vida d’en Pere havent de viure amb quatre ulls, dos nassos, quatre orelles, dues boques, dos cervells...”

D’entre els assistents n’hi havia que estaven seriosos com un c... (perdoneu, anava a dir una grolleria), d’altres reien per sota el nas, algun somreien sense amagar el seu divertiment.

“Mercès al seu segon cap, en Pere, podrà conèixer la vida eterna des de la terra...”

—El segon cap d’en Pere ja és a la casa del Pare —xiuxiuejà un dels que s’ho passaven pipa.

El capellà, després d’haver amollat tots els tòpics de costum, espargí aigua beneita sobre l’arqueta i la gent començà a desfilar per donar el condol a en Pere.

—T’acompanyo en el sentiment.
—Gràcies.
—Noi, ho sento.
—Gràcies.

Alguns només li donaven la mà o li feien una abraçada. En Pere ja no sabia si riure o engegar-los a tots a pastar fang.

Al cementiri hi anà poca gent: la senyora Carmeta, amiga de la família, el cap d’en Pere (¡Ep, vull dir el seu superior!), en Josep el psicòleg...

Quan en Quimet Tenebres va haver tapiat el nínxol, en Pere ja no es va poder contenir.
—¡A reveure, Pere Dos! ¡Bon vent i barca nova!

*

Una setmana més tard hi van posar la làpida, amb aquesta inscripció:

torna a l'índex