LA FAMÍLIA VISELLACH I L’ÀNIMA
A principis del segle XX, el senyor Serafí Hors i Planagumà era l’únic apotecari de la insigne vila de la Bisbal, cap de partit judicial i capital de la comarca del Baix Empordà. Estava afiliat a la Lliga Regionalista, i es deia que havia conegut personalment Enric Prat de la Riba. La seva farmàcia era tota una institució. Cada divendres, havent sopat, els principals prohoms catalanistes del poble es trobaven a la rebotiga de l’establiment a fer la tertúlia. En canvi, la seva muller, la Mundeta, no estava per “les murgues de la política”, com deia ella, sinó per les de la religió: rosari diari i missa dominical.
El senyor Hors només tenia una filla, la Remei —un nom molt escaient—, ben casada amb el notari i terratinent Màrius Puigdomènech i Vallalta.
Vingué la guerra civil, i el senyor Serafí féu els equilibris necessaris per mantenir les seves idees patriòtiques i alhora contemporitzar amb les esquerres més radicals per tal de conservar la vida i la botiga.
Després de la contesa deixà a un costat el seu catalanisme i les corresponents tertúlies i es va dedicar exclusivament a la farmàcia i la família.
L’any 1945 el pobre apotecari enviudà, i, encara que a la vila ja hi havia una altra farmàcia, continuà al front de la botiga amb l’ajut d’un dependent.
El senyor Serafí va morir l’hivern de 1950 als noranta anys, plàcidament, d’un atac de cor mentre dormia.
La Remei, hereva universal del seu pare, va pensar: “¿I què en faré ara, jo, de la farmàcia?” No trobà ningú a qui traspassar el negoci, i, com que li sabia greu vendre el local, el va llogar a la família Visellach, que hi va instal·lar una botiga de queviures.
Els Visellach eren famosos per la seva gasiveria. Un membre de la família, que tenia una carnisseria, afirmava amb orgull que havien reformat el local amb els diners estalviats sense anar al cine els diumenges. Eren tan avars que, al poble, per dir a una persona “no siguis garrepa” se li deia “no siguis Visellach”.
Uns mesos després d’haver obert la botiga, hi passà una cosa terrible: els diners que havien deixat a la nit al calaix, al matí havien desaparegut. ¡Pobres d’ells! ¡El fruit del treball de tot el dia —no tancaven ni a l’hora de dinar— volatilitzat com per art d’encanteri!
Van començar a deixar-hi pocs diners: mil pessetes, cinc-centes, cent... Res, l’endemà al matí ja no hi eren.
Muntaren una guàrdia nocturna per torns: ara vigilava l’home, ara, la dona, després li tocava a l’avi... Fins i tot el fill, que només tenia tretze anys. Deixaven només bitllets petits, de pesseta i de duro, però els diners s’escolaven com l’aigua en una pica.
La vella Visellach va fer córrer pel poble que el qui s’enduia els diners era l’ànima del senyor Hors, que estava enfadat perquè la seva farmàcia s’havia convertit en una botiga de queviures. “¡Sant Pere i Sant Pau!”, “¡Que Déu ens protegeixi!” eren les respostes de la gent, però a l’esquena tothom s’hi feia un panxó de riure.
Una nit, cansats del suposat robatori, van mirar si trobaven una explicació més natural a la desaparició. El taulell on guardaven els diners era pesant, amb el sobre de marbre, tancat per davant i per darrere, només amb una obertura on s’encaixava el calaix. Van aixecar-lo. ¡Ai!, xisclà l’àvia. Va sortir-ne una rata de més d’un pam de llargada sense comptar la cua. El calaix tenia un forat, i en un racó van trobar els bitllets mig rosegats, els diners que s’havia emportat l’ànima del senyor Hors.