O RENOVAR-SE O MORIR

Un matí assolellat d’abril, en una sucursal d’una entitat bancària el nom de la qual no vull esmentar perquè no, perquè no toca i pel de més enllà, va presentar-se un xicot elegant i polit. Devia tenir vora trenta anys, i duia un vestit blau marí i una corbata del Barça. Anava ben afaitat, amb els cabells pentinats enrere. A la mà, un maletí. Un impecable executiu.

—¿Que podria parlar amb el delegat?

—En aquests moments té una visita.

—Bé doncs, l’esperaré.

Al cap de mitja hora va obrir-se la porta del despatx del delegat.

—Passi.

—Gràcies.

El xicot va entrar i es va asseure.

—¿De què es tracta?

—Doni’m tots els diners que té en efectiu.

—Perdoni, ¿què diu?

—Ja ho ha sentit bé. Que em doni tots els diners. Estic atracant el banc.

—Miri, no em faci perdre el temps amb bromes...

—És vostè, qui me’l fa perdre a mi. Aquest matí tinc molta i molta feina.

El delegat va fer un gest que volia ser un somriure.

—¿I la pistola?

—¿Però vostè en quin món viu? Aquest sistema és del tot obsolet.

—¿¡Què!?

—El que li he dit. I a més és perillós. No voldria per res del món fer mal a ningú.

El delegat s’aixecà tot decidit.

—Ja se’n pot anar, la broma s’ha acabat.

—No me n’aniré fins que m’hagi donat els diners.

—Ara mateix truco a la policia.

—¿I què es pensa? —va dir l’atracador rient amb franquesa—. ¿Que vindran? Quan els digui que no vaig armat li penjaran el telèfon. Encara no s’han acostumat al nou sistema, però ja l’estan estudiant. En un futur no gaire llunyà els policies, i fins i tot els militars, aniran sense armes.

—¡Sí! ¿I què més?

—¡Oh, i tant! Ja els estem impartint classes.

—¿¿Classes??

—Sí. Extraoficials, lògicament, gairebé clandestines, perquè no seria políticament correcte.

—Però, a veure si ens aclarim... ¿Vostè què vol?

L’atracador començava a empipar-se.

—¡Miri que és pesat! ¡Tots els diners que tingui en efectiu: bitllets i monedes!

—¿I es pensa que els hi donaré, així, per la cara?

—Per la cara no, perquè és un atracament.

—¿I si m’hi nego?

—No ho pot fer.

—M’està fent perdre un temps preciós, i em comença a pujar la mosca al nas.

—¡Doncs faci-la baixar de seguida! —l’atracador començava a impacientar-se—. Aquest matí encara he de fer dos atracaments més.

—¿I, si no és demanar massa, com pensa aconseguir-ho?

—Vostè mateix ho ha dit. És demanar massa. No li puc revelar cap secret professional. Nosaltres som com els mags.

—¿Nosaltres?

—Sí, és clar. Estem ben organitzats. I federats i tot. ¡Miri!

I li lliurà el carnet d’atracador. Un document com cal, amb fotografia, nom i cognoms i número d’identificació.

—¡Ah! —exclamà el delegat fregant-se les mans amb satisfacció—.¡ Ara ja sé com es diu!

—No sigui ingenu, home. Aquest és el meu nom artístic, o si vol professional, i ara, quan surti, hauré de destruir el document i agafar una altra identitat. Aquest carnet només pot ser vist una vegada.

El pobre delegat ja no sabia quina paret tocava. Va obrir la porta i cridà l’apoderat.

—Joan, vine, sisplau.

L’apoderat entrà i tancà la porta.

—¿Què passa? —va dir tot intrigat.

—Aquest senyor... que no sé pas què vol...

—No digui mentides, home —va respondre somrient l’atracador. I adreçant-se a l’apoderat digué:

—Vinc a atracar el banc.

—¡Ah, sí! Ahir mateix, a Barcelona, van fer dos atracaments amb aquest nou sistema —va dir l’apoderat.

El delegat estava groc com la cera.

—Pensi que les càmeres de seguretat ho enregistren tot.

—¿I què? Això també ho tenim solucionat. I si vol, toqui’m la cara i veurà que no duc cap careta.

Llavors l’apoderat féu el pas decisiu:

—Miri, senyor delegat, més val que li lliurem els diners de seguida sense perdre més temps. Si no, estarem col·lapsats tot el matí.

El delegat es deixà caure a la butaca completament abatut. L’atracador el va mirar amb una mica de llàstima.

—Miri, li he de confessar que vostè, per la seva innocència, m’ha caigut simpàtic, i fins i tot em sap greu atracar-lo, però fer-me enrere seria una manca de professionalitat.

—Ah —va dir el delegat amb la boca ben oberta.

L’atracador va obrir el maletí tranquil·lament i el mostrà a l’apoderat.

—¿Hi cabrà tot, aquí?

—Home, els bitllets sí, però les monedes...

—No pateixi. Me les posa en un saquet d’aquests que tenen. No tinc el cotxe gaire lluny.

L’apoderat agafà el maletí buit i cinc minuts més tard el tornà ple, acompanyat de dos saquets de monedes. L’atracador va comprovar que tot estigués en regla i va dir:

—Moltes gràcies.

I donant la mà al delegat afegí:

—A reveure. Ha estat un plaer. Potser tornaré un altre dia, però primer demanaré hora.

—Ah... demanarà... hora. A... reveure... doncs.

L’atracador i l’apoderat van anar, cadascú pel seu compte, a continuar la seva feina. El delegat es va quedar una bona estona mirant al sostre, com hipnotitzat. Finalment, s’aixecà i arronsant les espatlles va dir en veu alta:

—¡O renovar-se o morir!

 

 

torna a l'índex